Publicitat
Cultura i Espectacles

Sílvia Munt i Pau Miró revisiten Dogville

Dogville es va produir l’any 2003. Un elenc encapçalat per Nicole Kidman, Lauren Bacall, Harriet Andersson i Paul Bettany, entre d’altres. Ens plantejava la vida en un municipi de gent amable, que amaga un món estrany i buit. Tot d’una arriba una dona a aquest poble i és acceptada a manera de prova durant dues setmanes. Comença a treballar a cada casa una hora al dia, però els del poble desconfien d’ella. Enmig d’aquest ambient apareixen el pare com un home mafiós al qual la pròpia filla repudia, ella no vol ser com ell i es baixa del cotxe.

Aquesta pel·lícula de Lars von Trier ha estat portada ara al teatre per Pau Miró i Sílvia Munt, els dos directors catalans reflexionen sobre el mal, l’explotació de les dones i la hipocresia social. La versió catalana està encapçalada per Andreu Benito, Bruna Cusí, Lluís Marco i David Verdaguer, entre d’altres. Hi ha notables diferències entre la versió teatral del Lliure i la pel·lícula.

A sota de la història aparent hi ha un subtext que ens parla del poder del grup sobre l’individu i el poder de la família. Els problemes dels estrangers. Els diners i la necessitat. La por al desconegut. Un poble petit pot protegir un estranger que en principi no necessita cap ajuda? Davant del feble el fort es creix i abusa del seu poder sembla dir-nos la història.

La posada en escena de Lars von Trier era vanguardiasta enfront de la visió costumbrisma que ara podem veure al Lliure, un bar amb barra, persianes metàl·liques i magatzem. El punt modern el posa el ciclorama on es projecten accions que passen fora del bar o sobre els quals es vol posar el punt de mira de l’acció. Les dues versions sacsegen des del principi a l’espectador.

Bruna Cusí s’enfronta al repte interpretatiu més important de la seva carrera en aquest paper d’una dona que s’enfronta a la comunitat. Sílvia Munt ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra original per centrar-se en les dificultats d’una dona davant d’una societat dominada per homes que se senten autoritzats a explotar els emigrants. Una dona explotada laboralment i sexualment. Però aquí no hi ha bens, tots són llops. L’obra explora el mal que habita dins de tots nosaltres, aquest mal que apareix de forma inconscient. Tant la pel·lícula com l’obra de teatre semblen dir-nos que tots som vils i cruels si es dóna l’ocasió per ser-ho.

Egoisme enfront de generositat. Acció davant inacció. El bé enfront del mal. La confiança en l’altre i la desconfiança. L’amor i l’odi. Tots aquests contraris es donen la mà en un poble de la Catalunya rural on viu Albert un home gran que està perdent la vista però dissimula davant dels altres, un home de cinquanta a l’atur, acomplexat per una dona que no el valora i un fill que comença a apuntar actituds de desiquilibri emocional. Tots els personatges són reconeixibles. Les misèries del poble s’amaguen sota la catifa.

Aquells que s’acostin al Teatre Lliure de Montjuïc descobriran una d’aquelles obres que en sortir de la sala et fan pensar en el que fem com a col·lectiu davant l’estranger, davant del feble o el que creiem inferior, però com compte les grans històries la venjança se serveix freda o potser no

L’autor és professor del INS Viladecavalls i cofundador i director de la Companyia 8

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top