"Esta lengua también es catalana"

Esto está escrito en una lengua tan catalana como el castellano, que algunos catalanes (bastantes) consideran extranjera o impuesta. I això està escrit en una llengua tan espanyola com el català, que fa més nosa que altra cosa a Espanya i que mai no ha sabut ni estimar ni fer-se seva. Més aviat ha estat menyspreada, la veritat. ¿Cuál de las dos es "más nuestra"? La resposta depèn del grau d'obertura mental i de talibanisme, per suposat. I depèn, sobretot, de qui som "nosaltres". De moment, per si faltava alguna cosa en el fenomenal vodevil "El procés", ara tenim un bon grapat de lingüistes que s'entretenen a imaginar una Catalunya independent monolingüe. Catalana-catalana, vaja, sense mestissatges ni punyetes. Per somiar que no quedi, clar. I, per boicotejar l'independentisme, tampoc. Han descobert una brillant manera de fer amics: per si algú no se n'ha adonat, no hi ha altra manera de superar l'insuficient suport popular a l'independentisme que integrar profundament la Catalunya "menys catalana", que també podríem definir com la que té el castellà com a primera llengua, entre moltes altres coses. Es pot ser català en castellà? I independentista? Ja s'està veient que sí, que és possible. Fins i tot és possible ser espanyol en català. Però per a alguns no n'hi ha prou: sota l'excusa de la "cohesió social", defensen una falsa "puresa", i confonen les imposicions de l'Estat espanyol (ben reals i estúpides) amb una realitat força més complexa que una història de bons i dolents. Aquest país, amb els segles, s'ha anat fent bilingüe, què hi farem. Y para los que soñaban y aún sueñan con la extinción del catalán, lo mismo, qué se le va a hacer, tendrán que aguantarse. La realitat desmenteix moltes paranoies i absolutismes. No sabem si veurem una República Catalana, un Estat associat o vés a saber què. Però sí que sabem que no ens deixarem prendre el pèl, que volem votar en un referèndum com Déu mana (i no de joguina) i que en qualsevol cas Catalunya pot seguir essent bilingüe, trilingüe o el que més convingui. I que no renunciarem ni al català ni al castellà. Potser no serem prou purs per als uns ni per als altres, però què hi farem...