Publicitat
Opinió

Carregats de romanços

Josep Ballbè i Urrit

El proppassat primer de setembre, va morir el tristament famós advocat i jutge Lluís Pascual Estevill.

Fa molts anys, havia estat apartat de la carrera judicial i condemnat per la seva participació en casos de corrupció. Entre d’altres, em permeto recordar l’embolat borsari batejat com a cas Buxeres i altres fets on es dedicava a extorquir empresaris. Havia arribat a ser vocal del CGPJ, a proposta –quina casualitat!– de CiU. Els seus tripijocs van coincidir cronològicament amb els d’un altre personatge nefast: Javier de la Rosa, qualificat pel president Jordi Pujol d’“empresari modèlic”… Tard o d’hora, però, tot surt a la llum, malgrat que “enlloc no hi ha un pam de net”.

La política del nostre país està farcida de mentides, falsedats, falòrnies i altres nyaps. No tan sols a escala catalana. També dins els dos grans partits espanyols (PP i PSOE)… O, sense anar més lluny, a la Junta d’Andalusia, on ara pretenen diluir el tema Griñán-Chaves amb un indult fatigosament vergonyós. Aquells que més exemple haurien de donar esdevenen l’antítesi d’aquest principi. Amb el greuge afegit –quan els enxampen– que fan servir tota mena d’argúcies per a sortir-ne indemnes. Entre la immunitat parlamentària, la prescripció i la cantarella de la “presumpció d’innocència” o l’avançada edat, tot clou en tres i no res. No hi ha dret.

D’ací, doncs, l’essència del títol del meu escrit, on referia que estan carregats de romanços. No tan sols això: també els manca un bri de vergonya, ètica, compromís i assumpció plena de responsabilitats envers la resituació global del conjunt malmès i esquinçat. Quan tot és corromput, embolicat, confús i ple d’irregularitats, cal tibar de la catifa. Escampar la brutícia i esbombar les malifetes, de cara a preservar la puresa de les institucions. I, alhora, a mantenir el rigor i la coherència de tots aquells valors que es proclamen i s’ensenyen en l’àmbit educatiu de la persona… M’enfarfega profundament –i no puc acceptar-ho– la xerrameca barata i tèrbola del “malfactor/delinqüent”. Un cop enganxat “in fraganti,” no s’hi val a rentar-se’n les mans, com Ponç Pilat. Au va!

Pretendre aplicar la dita del “cadascú tira l’aigua al seu molí i deixa en sec el del veí” és una praxi que hem de foragitar del nostre món. Tant si el subjecte es diu Joan, Pep, Pere o li van atorgar el títol de “molt honorable”… I encara que passi de 90 anys i vagi just de salut.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top