Aquesta memòria s'ha fet palesa des del primer moment en el discurs de l'alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, que ha recordat l'ocupació i l'incendi de la ciutat a mans de les tropes borbòniques "els dies 3, 4 i 5 de setembre de 1713". L'alcalde ha destacat que, malgrat la dura repressió posterior al 1714, Catalunya i Terrassa "van rebrotar i es van reconstruir", una fortalesa que, ha assegurat, "avui celebrem i que avui reivindiquem".

L'alcalde ha aprofitat el parlament per advertir que el país travessa "una època complexa", marcada per reptes fonamentals com el finançament, l'habitatge, l'educació o el creixement demogràfic, i ha fet una crida a assolir consensos: "Catalunya ha de trobar el seu propi camí i això s'ha de fer des de la base, des de la ciutadania, des dels pobles i ciutats; Catalunya ha de ser totes i tots i ningú no pot quedar al marge dels grans debats i les grans decisions sobre el nostre futur com a poble".

Mig segle de reivindicació als carrers

Una commemoració enguany que coincideix justament amb l'efemèride dels 50 anys de la històrica manifestació de Terrassa del 1976, que va reunir entre 5.000 i 8.000 persones a la rambla d’Ègara i que va ser la primera després del franquisme.

Aprofitant aquesta fita històrica, el Diari ha demanat als portaveus polítics que facin memòria de la seva primera mobilització o de la que més recorden. Xavier Cardona (TxT) s'ha remuntat a l'època de la presidència de Pasqual Maragall, quan s'estava construint l'Estatut, i ha recordat amb estima "unes mobilitzacions pacífiques, des de la construcció i, sobretot, sense deixar ningú enrere", just abans del "trencament social" que va suposar la sentència del 2010. Per la seva banda, Ona Martínez (ERC) s'ha traslladat a la seva adolescència: "Amb 14 anys me n'anava a Barcelona amb l'estelada i els amics a unes diades que no eren massives, quan amb l'independentisme érem molta menys gent". Per a la republicana, viure-ho aleshores va ser "la llavor de tot plegat".

Des de Junts per Terrassa, Meritxell Lluís ha explicat que li resulta impossible fixar la seva primera Diada perquè sempre hi havia anat amb els pares. Tot i això, ha volgut "posar sobre la taula la de fa justament nou anys, la primera en què teníem presos, teníem exiliats i no hi eren amb nosaltres". Finalment, a escala més local, el portaveu del PSC, Javi García, ha assegurat: "Totes les diades les he viscut aquí, en aquesta plaça". El socialista situa la seva primera vegada "amb 16 o 17 anys, amb els companys del partit, participant de l'ofrena com fem avui".

Ofrena plural

Després del parlament, l’alcalde i els portaveus han dipositat l’ofrena de l’Ajuntament, una rèplica de l’escut de la ciutat feta amb flors, al peu de l’escultura “Al Vent”, d’Albert Novellón. Tot seguit, fins a 46 entitats veïnals, culturals, socials, esportives i partits polítics han anat omplint l'espai de gira-sols, roses, senyeres de clavells i, fins i tot, alguna estelada. Aliança Catalana ha rebut xiulets i algun aplaudiment de fons l'endemà que l'esquerra independentista es mobilitzés contra un acte d'aquest partit al Fossar de les Moreres, a Barcelona.

No han estat els únics xiulets de la jornada. Veïns de l'associació Som Vallparadís també han xiulat l’Associació de Veïns de Vallparadís, en procés de dissolució i coorganitzadora de l’acte, a l'inici del discurs de l'alcalde.

L'amnistia i el país

Més enllà de la memòria, les declaracions dels portaveus han aterrat en la política actual. Cardona (TxT) ha reivindicat "aquests valors de solidaritat, d'autodeterminació que tenim per poder marcar una agenda pròpia en el país, sempre amb les persones al centre". Des del PSC, García ha celebrat que els catalans "som un poble unit i que anem tots a la una", en la línia del discurs institucional del president Salvador Illa anit. El socialista ha defensat que els indults i l'amnistia "han funcionat" per portar "reconciliació" i ha reclamat als tribunals "que apliquin la llei" a les persones pendents per "acabar de tancar aquesta etapa".

Una amnistia que, efectivament, encara s'espera per a figures com Carles Puigdemont i el terrassenc Lluís Puig. Així ho ha denunciat Meritxell Lluís (Junts), que ha lamentat que aquesta sigui la novena Diada a l'exili, un fet que demostra que "no estem en una normalitat democràtica", i ha criticat les traves d'una part de la justícia per "endarrerir" l'aplicació de la norma.

Ona Martínez (ERC) s'ha sumat a la reivindicació subratllant que un projecte compartit exigeix "fer-ho amb tots els drets polítics i civils en ple dret". Tot seguit, ha reclamat "aixecar la vista" i guanyar també "la llibertat quotidiana dels nostres veïns i veïnes". Per a la republicana, això implica assolir "feines de qualitat", l'accés a un habitatge digne i protegir el català perquè "no sigui frontera, que sigui llengua de cohesió". "Això no va de preguntar d'on venim, sinó de construir un projecte compartit plegats", ha conclòs.

L'acte institucional s'ha tancat, com marca la tradició, amb el cant dels Segadors i l'actuació de la Cobla Ressò dels Dansaires del Penedès, que ha ofert una ballada de sardanes a la mateixa plaça per posar el punt final musical a la jornada.

Des de la Fundació Prodis han volgut compartir un missatge d'agraïment cap a tota la ciutadania i usuaris que els han acompanyat durant aquests anys de trajectòria: “Durant tots aquests anys, aquest restaurant ha estat molt més que un lloc on venir a esmorzar o dinar. Ha estat trobades, converses, celebracions, retrobaments, primers dies i últims dies. Ha estat feina, aprenentatges, oportunitats i, sobretot, moltes persones.”

El projecte, que ha combinat la restauració amb la inserció laboral i social de persones amb discapacitat intel·lectual, deixa una petjada profunda entre la seva clientela habitual. “Persones que vau entrar com a clients i que, amb el temps, us vau convertir en cares conegudes. En part d’aquesta petita gran història que hem construït entre tots. Per això avui només podem dir-vos una cosa: Gràcies. Gràcies per la confiança, gràcies per cada visita, gràcies per cada conversa. Gràcies per haver-nos acompanyat durant tots aquests anys!”, afegeix el comunicat de l'entitat.

Tot i que la data de tancament ja està fixada a l'agenda per a inicis d'octubre, des de Prodis recorden que encara queden setmanes per poder gaudir de l'espai i deixen la porta oberta a alguna sorpresa final: “Els Telers tanquen, però encara ens queda una mica de camí per compartir. Qui sap si encara ens queda alguna cosa especial per fer abans d’acomiadar-nos.”

Des de l'inici de la crisi s'han analitzat 12.277 mostres (502 només aquesta darrera setmana, amb 500 resultats negatius). Paral·lelament, els equips d'emergència han intensificat les tasques de control poblacional amb la captura de 534 senglars els darrers set dies, sumant un total d'11.676 exemplars retirats de la zona infectada.

Desplegament d'efectius i mesures de contenció

El dispositiu d'erradicació manté mobilitzats més d'un miler de professionals a tot el territori afectat:

Grup d'intervenció (348 efectius): Integrat per Agents Rurals, Mossos d’Esquadra, la Unitat de Drons, ADF, equips canins (GEK9), la unitat GECA, GEPIF, Tragsa i equips especialitzats.

Grup d'ordre (700 efectius): Format per Mossos d’Esquadra, policies locals, Guàrdia Civil i voluntariat de Protecció Civil per assegurar el compliment de les restriccions.

A més del fons humà, la Generalitat compta amb 36 trampes i 94 sistemes 'Pig Brig' operatius, juntament amb 351 tancaments perimetrals per evitar el moviment d'animals. Aquesta setmana també s'han dut a terme sis batudes i diversos aguaits amb la col·laboració de caçadors locals.

Terrassa forma part dels 19 municipis catalans considerats de màxim risc —juntament amb localitats veïnes com Rubí, Sabadell, Castellbisbal o Cerdanyola, així com els accessos a Collserola— on les autoritats demanen màxima prudència i respecte per les senyalitzacions i limitacions pas als espais naturals.

Amb un gran cartell desplegat amb el lema “Volem un Bosc Urbà. Un refugi climàtic per a 1.000 persones en lloc de 200 places per a cotxes”, els assistents han reivindicat la renaturalització del Portal de Sant Roc. Al final de l’acte, els participants s'han fet una fotografia de grup per simbolitzar l’inici de la campanya.

Haritz Ferrando, membre de BiTer, ha defensat la necessitat de guanyar espais verds en una ciutat cada cop més exposada a les altes temperatures. “Estem aquí per reivindicar un bosc urbà, que no en tenim gaires, però són molt necessaris. Més que mai”, ha assenyalat. Ferrando ha remarcat que aquesta proposta compta amb el suport d’altres col·lectius, entre els quals Terrassa més Sostenible, La Paparola, la Federació d’Associacions Veïnals de Terrassa (FAVT) i l’Associació de Veïns del Segle XX.

Per la seva banda, Toni Beltran —també membre de BiTer— ha explicat que la concentració d'aquest dijous era només el punt de partida: “Volíem fer simplement una foto grupal amb l’objecte del problema, que és el Portal de Sant Roc. Un espai perfecte per omplir d’arbres i convertir-lo en un refugi climàtic al bell mig de la ciutat”.

Les entitats defensen una alternativa incompatible amb la construcció de l’aparcament subterrani. La seva proposta planteja aprofitar el subsol per donar prou terra als arbres perquè puguin créixer amb arrels profundes i capçades àmplies. “Aquí podem fer un parc d’arbres que siguin feliços. I nosaltres també”, ha resumit Beltran, que ha insistit que molts arbres de la ciutat tenen una funció només decorativa perquè disposen de poc espai i terra.

Els impulsors de la campanya consideren que l’arbrat permetria crear un autèntic refugi climàtic, amb capacitat per acollir prop d’un miler de persones, en comptes de destinar l’espai a unes 200 places per a vehicles. També qüestionen la inversió prevista per al pàrquing, que situen en gairebé 13 milions d’euros.

La campanya continuarà dijous vinent, 17 de setembre, a les 19 hores, amb la presentació del projecte al Casal de Ca n’Aurell. Posteriorment, el dia 22 la proposta es portarà al Consell del Medi Ambient i el 25 de setembre es votarà al ple municipal.

Davant d’aquest tipus d’escenaris, és normal que apareguin dubtes entre empreses i treballadors perquè no totes les situacions són iguals –una alerta pot arribar abans de començar la jornada, quan els treballadors ja són al centre o mentre es desplacen– i les solucions també depenen del tipus de feina: alguns empleats poden teletreballar, mentre que d’altres necessiten ser físicament al seu lloc de treball.

Manuel Monfort, advocat laboralista i responsable de l’àrea de Relacions Laborals de la Cecot, considera que les empreses han d’anar incorporant aquestes situacions als seus protocols. Les grans companyies, explica, “normalment ja tenen protocols”, mentre que en les petites és més habitual resoldre els episodis a través del contacte directe amb els treballadors. Tot i això, considera que aquesta qüestió està guanyant pes i que cada vegada més empreses comencen a preparar procediments específics. “Jos soc l’assessor de relacions laborals de la Cecot i aquesta setmana ha estat el tema estrella”, assegura.

Davant d’una alerta, una de les primeres opcions és el teletreball quan la feina ho permet. Les recomanacions de la Generalitat davant del temporal de dimecres van anar precisament en aquesta línia.

Monfort considera que si una empresa pot facilitar el treball a distància, “ho hauria de fer”. I si l’avís arriba quan els treballadors ja són al centre, l’empresa pot facilitar que es quedin a l’interior fins que passi la situació de risc. Una altra possibilitat, si és viable, és que tornin al domicili amb els mitjans necessaris per continuar la jornada a distància.

Es poden canviar les funcions o els horaris d’un treballador?

També es pot plantejar una flexibilització de l’entrada o la sortida per evitar els moments de més risc. En aquest cas, però, l’advocat recomana evitar canvis unilaterals. “Els treballadors organitzen la seva vida al voltant d’uns horaris”, recorda, i considera preferible arribar a acords amb la plantilla.

En les feines que no es poden fer des de casa, com les que es desenvolupen a l’exterior, es poden buscar alternatives temporals. Monfort posa com a exemple els jardiners o els treballadors de la construcció: si no poden treballar al carrer, poden assumir tasques interiors com organitzar el magatzem, preparar materials o avançar altres feines, sempre dins de les funcions i condicions que corresponen al lloc de treball.

I si l’alerta s’aixeca abans que acabi la jornada?

La situació també pot canviar durant el mateix episodi. Si les restriccions s’aixequen –ja sigui perquè s’havien establert fins a una determinada hora o perquè s’avança la fi de l’episodi– i el desplaçament ja és possible, el treballador que encara té jornada per fer hauria d’incorporar-se al centre, sempre que no hi hagi cap altra circumstància que ho impedeixi, considera Monfort. 

Quan es té dret al permís retribuït?

L’article 37.3.g de l’Estatut dels Treballadors estableix un permís retribuït de fins a quatre dies quan és impossible accedir al centre de treball o transitar per les vies necessàries per arribar-hi. Monfort indica que és una normativa força recent i avisa que cal diferenciar-la del permís per força major que permet absentar-se de la feina fins a quatre dies a l’any (o l’equivalent en hores) per motius familiars urgents. L’advocat explica que en el primer cas, els quatre dies s’han d’entendre vinculats al fenomen meteorològic que provoca la impossibilitat i no com un límit anual.
De la mateixa manera, Monfort destaca que encara hi ha poca jurisprudència al respecte i considera que la norma hauria de ser més clara a l’hora de determinar quan s’aplica.

Ara bé, és del parer que l’activació d’una alerta i la publicació d’una resolució “no implica per si mateixa que el treballador tingui dret al permís retribuït”. De la mateixa manera que “la falta de resolució no vol dir que no hi hagi dret a un permís” si, per exemple, una inundació, una carretera tallada o qualsevol altra circumstància impedeix arribar al centre de treball. “El permís és si no puc anar al lloc de treball perquè físicament m’és impossible, perquè està en risc la meva seguretat”, sosté.

Com s’ha de justificar que no puc anar a treballar?

Sigui com sigui, si el treballador no pot desplaçar-se, el més recomanable és comunicar-ho “com més aviat millor” a l’empresa aportant una declaració autoresponsable i/o els justificants de les entitats públiques que avalen l’emergència.

Es poden suspendre els contractes?

Si la situació s’allarga més de quatre dies i es compleixen els requisits, l’empresa podria plantejar un ERTO per força major. El mecanisme permet suspendre temporalment els contractes o reduir la jornada fins a un 70%, complementada per una prestació per desocupació sense consumir atur.

S'han de recuperar les hores no treballades?

L’assessor de la Cecot resol també un últim dubte. Si existeix una impossibilitat efectiva que dona dret al permís retribuït, les hores compten com a temps treballat i no s’han de recuperar. “Si és una impossibilitat evident, és un permís retribuït”, explica Monfort. Ara bé, si no hi ha aquesta impossibilitat, però empresa i treballador acorden no treballar, les hores sí que poden ser recuperables. En qualsevol altre cas, cal valorar les circumstàncies concretes.

Preparar-se abans que arribi el temporal

Les empreses han de tenir previst com actuar davant d’episodis meteorològics extrems i no esperar que arribi una alerta per decidir què fer. Aquesta és una de les principals recomanacions d’Alejandro Muñoz, director tècnic de l’Àrea de Prevenció de Riscos Laborals de la terrassenca Prevengraf, que considera que encara hi ha “bastant desconeixement” sobre com procedir davant d’aquestes situacions.

L’expert assegura que després de la DANA de València algunes empreses han incrementat les consultes sobre protocols i mesures preventives, però considera que encara són insuficients i que “falta proactivitat”.

En un cas com el d’aquest dimecres, el primer que caldria tenir en compte, segons Muñoz, és diferenciar si l’avís estableix una prohibició o una recomanació. En el primer cas, no s’hauria de produir cap desplaçament. Quan es tracta d’una recomanació, en canvi, l’empresa hauria de valorar el risc en funció de les seves instal·lacions, l’activitat que desenvolupa i els desplaçaments dels treballadors, explica.

Aquesta valoració podria portar a retardar l’entrada o avançar la sortida, suspendre determinades tasques o facilitar el teletreball. També s’haurien de tenir en compte els riscos dins del mateix centre, com ara una possible inundació o la caiguda d’elements per efecte del vent, i identificar els espais on els treballadors poden estar més protegits.

Els desplaçaments, a més, s’haurien de contemplar tant per anar a treballar com per tornar a casa. Si el moment de màxim risc coincideix amb l’hora de sortida, l’empresa podria recomanar als treballadors que esperin al centre fins que la situació millori.

Avaluació i protocols

Les empreses no estan obligades a disposar d’un protocol específic per actuar davant de fenòmens meteorològics extrems. El que sí que han de fer, dins de les seves obligacions en matèria de prevenció de riscos laborals, és tenir avaluats els riscos.

Sigui com sigui, Muñoz considera que les mesures no s’haurien d’improvisar. En aquest sentit, recomana tenir protocols d’actuació preparats amb antelació, una eina que, segons l’expert, es pot elaborar a partir de les guies i protocols de referència de la Generalitat i Protecció Civil i adaptar-los a cada empresa, amb l’assessorament de serveis de prevenció. Aquest protocol hauria d’establir què fer davant dels diferents nivells de risc i tenir en compte diverses particularitats. De la mateixa manera, se n’hauria d’informar i formar tant a empresa com a treballadors. “Totes dues parts han de conèixer els riscos als quals es poden exposar”, alerta el director tècnic.

I amb un protocol tampoc n’hi hauria prou. Quan s’activa una alerta, l’empresa hauria de comunicar la situació als treballadors a través dels canals establerts.

El procés comença amb el fred: collit el raïm, es guarda a quatre graus fins que arriba just el moment de processar-lo. Al celler saben els quilos que tenen pel nombre de caixes que agafen. Totes passen una a una per la derrapadora, que en separa el gra de la rapa. Com que el Terrassenc és un vi negre i es fermenta amb les pells, els grans, un cop derrapats, cauen a l’embut i es bombegen per una mànega cap al tanc, que té una camisa refrigerada per mantenir-hi els aromes propis i potents que hi busquen.

La intenció, com remarca Lao, és “allunyar-nos dels vins existents i buscar una cosa única, pròpia del lloc”, amb el màxim respecte per la varietat ara recuperada.

La barrica

Una de les novetats clau és que una part d’aquest vi es posarà en bota, en criança, per donar-li un toc d’aromes de fusta. “Estem encara esperant una mica a veure com quedarà, que serà una mica diferent de l’any passat”, admet Lao, que para l’orella al tanc mentre sosté una copa per comprovar el procés de fermentació dels altres vins. “Enguany hem collit entre 1.400 i 1.500 quilos de Terrassenc”, un volum notablement superior al de l’any passat, quan els ceps eren encara joves. A Barrancs de Gaià, buiden les caixes a mà, mentre en altres tancs fermenten el blanc i el rosat, fets amb altres varietats blanques i negres de la mateixa finca.

Cap al mercat

Del vi de l’any passat en guarden molt bona impressió. “Va quedar un vi molt suau, la veritat, és un vi sorprenent, molt lleuger, i entra molt bé”, diu Lao. La mateixa etiqueta el descriu com un robí brillant i net, ideal per acompanyar “celebracions sinceres”. Mentre tramiten els papers per legalitzar el celler, la idea és comercialitzar-ne una part aquesta temporada, amb la marca Barrancs de Gaià. Encara han de definir si ho vendran ells mateixos o a través de punts de restauració o petits comerços de la zona.

Dalt d’una petita escala, passant galledes cap als dipòsits, calculen que en sortiran unes 1.000 ampolles de Terrassenc amb una graduació d’uns 13 graus, i una xifra similar de cada vi. “Volem ser un celler petit, amb una mínima intervenció de maquinària, i que tot sigui a petita escala per tenir un vi més exclusiu”, diu Lao.

Un cop arrenca la fermentació, el procés dura entre 8 i 10 dies, amb tastos diaris per comprovar que no hi hagi cap defecte. D’una aixeta en surt un raig daurat i escumós que omple una copa: és el blanc fermentat amb pells, que conviu amb el Terrassenc i el rosat. El rosat s’elabora sense contacte amb les pells i el blanc fermenta amb elles per guanyar cos, a la manera d’un negre.

Tot el procés es fa a la finca, on, un cop els llevats hagin fet la seva feina i acabi la fermentació, el vi podrà madurar a la bota. Compten amb la col·laboració de dos enòlegs, Joan Rovira i Jaume Àrboles. Terrassa ja forma part de la DO Catalunya i Barrancs de Gaià ja ha demanat entrar-hi.

El Terrassenc és una varietat del Vallès arraconada per la fil·loxera i el tèxtil. La seva recuperació, gràcies als empelts de l’INCAVI, torna a situar Terrassa al mapa vitivinícola del país.

Estàvem al mig del TN, que havíem començat a les 14.30 hores, i, en un moment donat, per l’orellera, em diuen: “Hi ha un incendi a una de les Torres Bessones de Nova York. Punxem imatge, la comentes una mica, i després continuem amb el Telenotícies”. Vam posar la imatge, només vèiem que sortia fum i, per tant, semblava que hi havia un incendi. A partir de llavors es va anar succeint tot, i no vam parar. De fet, va ser el TN més llarg de la història de TV3: no ens vam aixecar de la taula fins a les 21 hores, quan va començar el TN Vespre. Vam estar tota la tarda sense parar, fent el programa i seguint tot el que passava als Estats Units.

En quin moment vau entendre que no era un incendi?

Primer no se sabia res. Hi havia fum en una de les torres i, per tant, podia ser un incendi. Però en el moment en què explota la segona ja vam veure que allò no era casual. Ja es veia que era premeditat, i ens vam adonar que estàvem parlant d’un atemptat o d’algú que estava fent alguna cosa expressament. El que passa és que encara no s’havien vist les imatges dels avions i no sabíem ben bé què era. 

Com es treballa en una situació així, sense res preparat?

L’adrenalina d’un programa així és bestial. Si haguéssim hagut de fer un programa de sis hores amb preparació, hauríem estat setmanes treballant-lo. Tal com anaven passant les coses, nosaltres les havíem d’anar recollint. Arribava molta informació i passaven moltes coses, per tant, costava una mica organitzar-ho tot bé i no donar la sensació que s’acabava el món. En algun moment, semblava que el cel dels EUA estava ple d’avions que anaven a estavellar-se contra qualsevol lloc. Nosaltres havíem d’intentar baixar els bioritmes, explicar informació contrastada i,  assegurar que no se’ns colés cap notícia que no fos veritat.

Tots devem recordar l’atemptat que va tenir lloc #taldiacomavui de fa 20 anys a les Torres Bessones de Nova York. Així en vam informar al “Telenotícies migdia” de l’11 de setembre del 2001 amb @xavicoral pic.twitter.com/Xsxzx297hN

— Arxiu TV3 CatRàdio (@ArxiuTV3CR) September 11, 2021

Com us ho fèieu aleshores per destriar què era cert i què no?

Diria que era més fàcil que ara. En aquella època tenies totes les agències perfectament contrastades, que encara existeixen avui en dia. Eren molt fiables, t’informaven del que passava. També teníem corresponsals sobre el terreny i catalans que eren a Nova York, i ens ho podien explicar. Que no existissin les xarxes socials crec que, d’alguna manera, ens ho facilitava una mica. Si haguessin existit, crec que hauria estat molt més perillós, per com de ràpid funcionen. L’11-S actualment hauria estat molt més difícil d’informar. Hauríem tingut segurament moltes més imatges de gent que gravava, però decidir què era real i què no segurament hauria costat més. 

Recordo, precisament, que una agència israeliana va enviar unes imatges d’uns àrabs que deien que a Palestina estaven celebrant que havien caigut les Torres Bessones. Durant un moment vam donar aquelles imatges. Aquella agència fins llavors havia estat fiable, però no sé per què en aquell moment vam decidir que ens volien enganyar. I després, al cap d’una estona, es va comprovar que no i que aquelles imatges corresponien a un casament d’uns palestins en una altra època de l’any. Llavors vam rectificar aquesta informació. Molts mitjans del món la van rectificar, perquè aquelles imatges van córrer molt. 

Emocionalment, et va costar estar en directe?

Quan fem un programa de televisió normalment l’hem preparat abans i, per tant, juguem amb avantatge respecte de l’espectador. En aquest cas, però, estàvem reaccionant de la mateixa manera que l’espectador a casa seva. Ens sorprenien les coses. Recordo, per exemple, quan van enfonsar les torres. Vaig fer una exclamació com si no estigués treballant.Era una impressió molt forta. El moment que vaig trobar més fort, més dolorós d’explicar va ser veure gent que saltava des de pisos molt alts perquè preferia saltar abans que morir cremada. 

Quan vas sortir de plató, vas poder assimilar-ho?

En aquell moment encara no. Estàvem tan centrats en els fets, explicar-ho clar, que s’entengués, que fos ordenat i sense alarmar, que quan vaig sortir encara no era gaire conscient del que havia passat. Després, a casa, amb les revolucions més baixes, sí que em vaig adonar de la importància d’aquella notícia que havíem estat donant. Recordo que vaig tenir la sensació de dir: “Ostres, avui he explicat una notícia d’aquelles que realment canviaran el món”.

Creus que va canviar la manera d’informar sobre catàstrofes?

El que no és normal és que hi hagi tantes càmeres retransmetent en directe. A diferència de moltes altres coses que han passat al món, de molts atemptats que hi ha hagut en altres llocs, que fos en directe, que tot el món ho estigués veient en directe, és el que li va donar una dimensió diferent. Suposo que podríem dir que va ser la primera vegada que passava una cosa així i que tots vam aprendre de com fer-ho. No sé si va canviar la manera d’explicar, però crec que els mitjans de comunicació poques vegades viuran una cosa com aquella.

25 anys després, què és el que no se t’ha oblidat mai d’aquell dia?

Estàvem allà, molt concentrats amb el que explicàvem. Evidentment, t’adonaves de la dimensió d’allò, però en aquell moment no podies entendre com canviaria el món. Estaves centrat a explicar-ho. Hi va haver molts moments. Aquest moment de la gent que saltava, per mi, em va tocar molt. I després el moment que s’enfonsen les dues torres. És que, clar, era impensable. Jo havia estat a Nova York quan hi havia les torres, havia pujat dalt d’aquestes torres. Eren dos edificis espectaculars, que ningú no podia imaginar que allò pogués passar i que aquelles dues gegants poguessin ensorrar-se.

Hi va haver molts moments en què tenies la sensació que s’estava acabant el món. Era també l’angoixa de dir: “Som tan vulnerables”. En realitat, ni els EUA, ni la ciutat més potent del món i més cosmopolita, ni els dos edificis més espectaculars que hi havia en aquell moment al món es podien salvar que algun boig decidís tirar-los a terra.

En l’àmbit local, Terrassa viurà, a les 10 hores, la seva pròpia diada institucional a la plaça de l’Onze de Setembre. L’alcalde, Jordi Ballart, acompanyat dels portaveus municipals, presidirà l’esdeveniment que inclourà el parlament institucional i la tradicional ofrena floral al peu de l’escultura “Al Vent” d’Albert Novellón, on es dipositarà una rèplica de flors de l’escut de la ciutat. L’acte es tancarà amb la interpretació de l’himne dels Segadors i la ballada de sardanes a càrrec de la Cobla Ressò dels Dansaires del Penedès, abans que l’atenció es traslladi a les grans mobilitzacions del país.

A l’espera de Lluís Puig

Catalunya manté la mirada  posada en aquest context d’expectativa política que té un vincle directe i molt estret amb la ciuta. L’horitzó de l’amnistia i el possible retorn de Carles Puigdemont afecta plenament l’exconseller terrassenc Lluís Puig, pendent de la resolució dels recursos per part del Tribunal Constitucional. Tanmateix, el pes institucional de la ciutat es farà evident a la façana del Parlament de Catalunya, on el president de la cambra, el terrassenc Josep Rull, encapçalarà al costat del president de la Generalitat, Salvador Illa, l’acte solemne d’hissada de la senyera.

En un pla sobiranista més general, les entitats han fet una crida a tancar “l’etapa de dol” del procés i tornar a omplir els carrers en una convocatòria descentralitzada a Barcelona, Girona i Amposta, mentre l’Esquerra Independentista es mobilitza la vigília contra la presència de Sílvia Orriols al fossar de les Moreres. 

També es commemora els 50 anys de la històrica manifestació de Terrassa del 1976, que va reunir entre 3.000 i 8.000 persones a la rambla d’Ègara i que va ser la primera després del franquisme.

La celebració arrancarà oficialment el divendres 11 de setembre a les 20.30 hores amb el pregó de festa "a càrrec de les autoritats" . Tot seguit, a les 21.30 hores, tindrà lloc el tradicional sopar de germanor a base de botifarra i cansalada a la barra del poliesportiu (5 €). La vetllada inaugural es completarà amb l'actuació musical de Kevin a les 22 hores i una sessió de discjòquei mòbil a partir de la mitjanit.

Petanca, paella i rumba flamenca per a la jornada de dissabte

El dissabte 12 de setembre la celebració començarà d'hora, a les 9 hores, amb el torneig de petanca per dupletes. Al migdia, a les 13.30 hores, s'oferirà una paella popular (5 €). La tarda estarà dedicada al públic infantil amb jocs i berenar a partir de les 19 hores. La nit s'amenitzarà a les 22.30 hores amb el concert de Paco Reyes —acompanyat per José de la Samara a la percussió i Eugenio Gabarre al piano— i tancarà de nou amb discomòbil a la mitjanit.

Festa Holly

El diumenge 13 de setembre estarà marcat per les propostes familiars al matí. A les 11 hores s'iniciaran les activitats dinamitzades per Patim Patum, que donaran pas a la celebració de la Festa Holly a les 12 hores. L'organització ha recordat la importància de prendre mesures de seguretat per a aquesta activitat, com ara l'ús de ulleres de sol i aigua per tal d'evitar el contacte ocular. La festa finalitzarà a les 12.30 hores amb el tradicional cañó d'espuma.

No parlo d’una avaria concreta ni d’un incompliment puntual, no, no, parlo de poca serietat i desmanec a tenir i mantenir les instal·lacions en perfectes condicions. 

I si abans la lluita més rellevant era contra les elèctriques, ara la tenim contra les que donen serveis d’internet i telefonia mòbil. Hi ha un autèntic batibull d’empreses que es van barallar per ocupar espais territorials i que anys després tenen les instal·lacions fetes un desastre. Ni les han mantingut bé, ni les han renovat i modernitzat. 

Encara més, adjudiquen el manteniment a empreses, successivament subcontractades, de manera que la darrera que assumeix les funcions explica que no li surt a compte fer determinades reparacions i encara menys pujar o baixar contínuament per supervisar antenes, casetes i altres instal·lacions complementàries. Resultat? Doncs, talls puntuals, més o menys sovintejats de cobertura i servei. 

Quan es fa la protesta pertinent, fan alguna cosa, però simples nyaps per sortir del pas. Diuen que no els surten a compte reparacions de volum més alt. A més, tenen altres excuses com que les instal·lacions són antigues i ja no existeixen peces de recanvi. Què fer? Doncs procedir a la denúncia davant la Generalitat o el Govern central, segons siguin les competències. D’entrada, davant el nostre Govern que és qui ha de vetllar perquè els usuaris tinguin el servei que han contractat. 

I que tinguin el servei en les degudes condicions de fiabilitat i constància. No pot ser que cada dos per tres es quedin sense servei durant hores o dies. Impensable en un món en què gairebé tot funciona per aquesta via. Tenim plena dependència, tant si es viu a pagès com dintre del nucli urbà, i tant si es treballa a distància com si es treballa a casa mateix. 
Recomano a tots els lectors que mirin incidències dels darrers dies, mesos o anys, i veuran com pobles sencers han estat dies sencers i fins i tot alguna setmana complerta sense un servei tan bàsic com el d’internet o telefonia mòbil. He parlat amb alcaldes que estan desesperats de la manca de resposta de l’empresa, però també dels serveis institucionals que han de supervisar les denúncies. 

I és que moltes denúncies acaben amb la petició de supervisió de les instal·lacions, i poca cosa més. La resposta és insuficient en molts casos, i nul·la en altres. I fa anys que estem així, molts anys en què viure a pagès es converteix en un malson. Aquesta dependència i aquest mal servei no permet confiar en les noves tecnologies, de manera que queda clara l’existència de dos àmbits en un mateix país. 

Contra aquesta desídia i desmanec, només hi veig la sortida de les sancions pures i dures perquè una empresa compleixi les seves obligacions. El Govern hauria de preveure un primer i segon avís o advertència de solució del problema detectat, en el cas de no resoldre’l, una primera sanció de sis mil euros, seguida d’una segona de seixanta mil, i una tercera de sis-cents mil. Només així aconseguirem fer complir uns contractes que per la part de l’usuari són complets i, en canvi, per part del donador del servei no. Les paraules han de donar pas a les accions si realment es vol complir amb el principi de governar per a tots. No podem consentir un país de doble condició. 

“Em dius, faràs una copa, Marc, amor, i dic, coi... Ja he lligat, jo”

Des de la cuina, la Clàudia, copropietària del local, va cridar a ple pulmó cap a la sala: "Amor, després faràs una copeta de vi, no, Marc?". A la taula, Marc Ribas es va quedar completament descol·locat i, confós, va mirar els rivals de la nit: "‘L'amor, Marc’ no soc jo, no?". Mentre la resta de comensals reien per l'escena, la Marta, representant del Restaurant Mont-ras, li aclaria que no anava per ell, mentre el seu company David hi afegia amb ironia: "Perquè si no fos l'altre, seria pitjor".

Finalment, la Clàudia va haver de sortir de la cuina per aclarir que s'adreçava al seu home i cuiner del local, que també es diu Marc. La reacció d'en Ribas, entre riures i sorprès, va ser immediata: "Em dius, faràs una copa, Marc, amor, i dic, coi... Ja he lligat, jo".

De la pregària a la confrontació més tensa

Aquest moment distès no va ser l'única anècdota de la nit. Més tard, durant la parada a La Masia de Tossa de Mar, es va viure una imatge inèdita en deu anys de programa: Marc Ribas va demanar a la responsable del local, que és catequista, que beneís la taula abans de dinar. Tanmateix, l'ambient religiós i distès va donar pas a un episodi carregat de gran tensió estratègica.

Malgrat que la Clàudia i el Marc (d'El Trinquet) es presentaven inicialment com una parella molt afectuosa i van mostrar amb orgull l'estampida de Santa Rita a la seva petita cuina, al llarg de la nit van demostrar ser els rivals més exigents i incisius de la jornada. La confrontació final va acabar de fer saltar les espurnes quan la parella d'El Trinquet va baixar la nota del servei de La Masia d'un 7 a un 3 per pur tacticisme, reconeixent sense filtres: "és que vull guanyar".

Un guanyador indiscutible i un perdedor castigat

Aquesta maniobra, però, no va impedir la victòria final de La Masia de Tossa de Mar. El sogre i el gendre, en Carlus i en Pau, van mantenir la regularitat i es van emportar el primer lloc gràcies al mig punt del plat estrella atorgat per Marc Ribas als seus peus de porc amb escamarlans. Per la seva banda, el Restaurant Mont-ras va quedar en última posició amb una nota mitjana de 5,6, molt castigat per la manca d'higiene al menjador —on es van trobar mosques a la vinagrera— i per l'ús de producte congelat importat de l'Índia.

Onada de crítiques i comunicat oficial a les xarxes

L'actitud dels propietaris d'El Trinquet va generar un fort rebombori a les xarxes socials, on centenars de teleespectadors van criticar la discordança entre el seu discurs religiós i la seva agressivitat al programa. Missatges com "Que Déu els agafi confessats" o "Aniran directes a l'infern" van inundar la xarxa, obligant el restaurant a emetre un comunicat oficial a Instagram lamentant els atacs rebuts cap a les seves creences i assegurant que "preguen per aquelles persones que viuen amb ràbia o ressentiment al seu cor".

Durant l’operatiu, els agents van tramitar una denúncia per tinença de substàncies il·lícites i van lliurar un total de cinc citacions relacionades amb la llei d’estrangeria.

Des de la Policia Municipal van defensar la necessitat d'aquestes intervencions transversals: “La coordinació entre cossos policials és clau per prevenir incidències, garantir la seguretat als espais públics i afavorir una bona convivència; continuem treballant de manera conjunta per una Terrassa més segura”, van remarcar fonts policials.

Durant aquest període, els infants experimenten un empitjorament mitjà de 0,29 diòptries anuals en direcció a la miopia. Després del primer any de seguiment, la prevalença ja se situa en el 17,1%. L’estudi posa el focus en una etapa considerada crítica per al desenvolupament de la miopia i subratlla que una aparició més primerenca acostuma a comportar una progressió més ràpida i un major risc d’arribar a la miopia alta —de sis diòptries o més— durant l’adolescència.

Les nenes, un grup de risc

La recerca també ha detectat diferències en funció del gènere i l’origen ètnic. Les nenes que desenvolupen miopia a edats primerenques presenten una progressió més ràpida del creixement ocular que els nens. Alhora, els infants d’ètnia no caucàsica, principalment d’origen magrebí o llatí, parteixen als vuit anys d’una longitud axial de l’ull més elevada, tot i que el seu patró de creixement posterior és similar al de la població caucàsica.

Els investigadors també assenyalen la influència dels factors familiars i socials. Els antecedents de miopia i un nivell socioeconòmic parental baix s’associen amb un risc més elevat de desenvolupar-la.

Detectar el risc abans que aparegui

Precisament, un dels principals interessos de l’estudi és avançar el moment de detecció. “És possible anticipar-se a l’aparició de la miopia abans que aquesta es reflecteixi en les diòptries de l’infant”, explica la investigadora Laura Guisasola. El motiu és que l’allargament de l’ull es produeix abans que la miopia sigui detectable en la graduació. Per això, el seguiment de la longitud axial permetria identificar infants amb més risc i actuar abans que el problema progressi.

L’estudi assenyala com a indicadors d’alt risc una hipermetropia baixa als vuit anys —per sota de +0,75 diòptries— combinada amb una major longitud axial i determinades proporcions biomètriques.

Els hàbits també hi tenen un paper. Passar més temps a l’aire lliure i dormir més hores s’associa amb un menor risc de desenvolupar miopia, mentre que l’ús prolongat de pantalles és considerat un factor de risc, especialment entre els infants més petits.

Més de 2.500 participants

La CISViT es va posar en marxa el 2021 i actualment compta amb més de 2.500 participants d’escoles públiques i concertades de Terrassa. El projecte permet fer un seguiment longitudinal de diferents paràmetres de la visió infantil i forma part del Consortium of Refractive Error and Myopia in Children (CREAM-Kids), que agrupa cohorts de diferents països.

A partir dels resultats, el grup de recerca planteja incorporar el cribratge de la miopia a les revisions pediàtriques i mesurar preventivament el creixement de l’ull, juntament amb l’anàlisi dels hàbits dels infants. “La miopia infantil és un procés progressiu i multifactorial”, resumeix Guisasola, que considera que la prevenció ha de tenir en compte els factors biològics, familiars, socials i d’estil de vida.

A última hora de la tarda, la gent es va aplegar a la Rambla, que encara duia el nom del Caudillo, amb moltes senyeres penjades als balcons i proclames obertes per l’estatut i les llibertats. Tot i el desplegament de la policia secreta i a cavall per l’entorn, la ciutat commemorava l’Onze de Setembre al carrer i de manera legal per primera vegada en molt de temps. “Era un gest de desafiament al que quedava de la dictadura”, recorda Domènec Martínez, històric dirigent de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC).

La marxa la va obrir una gran senyera sostinguda per dirigents de l’Assemblea Democràtica de Terrassa i per líders de l’Assemblea de Catalunya, darrere d’una pancarta que resumia les reivindicacions de la jornada. El Cant dels Segadors va acompanyar tot el recorregut. La manifestació va durar una hora i mitja i es va dissoldre pacíficament sobre les 20 hores a l’alçada del pont de la Renfe. Segons el llibre “Combat per la llibertat”, que van elaborar els historiadors del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT), Josep Lluís Lacueva, Lourdes Plans i el mateix Márquez, va ser la mobilització més multitudinària vista fins llavors a la ciutat, més que la vaga del 13 de febrer. 

El coautor del llibre emmarca aquella tarda en un 1976 excepcional, “un any de moltes mobilitzacions” per l’amnistia, la llibertat i els drets laborals i veïnals. El 29 de maig, l’Sferic ja havia acollit el primer míting tolerat, que no pas autoritzat, del PSUC des del 1939. Sobre l’assistència a la manifestació de la Diada, precisa que eren: “Més a prop de les 8.000 persones que no de les 5.000”.

Franco havia mort el novembre anterior, però les grans llibertats encara no havien arribat: el PSUC i el PCE no serien legalitzats fins a l’abril del 1977. “La consigna era sortir i conquerir les llibertats al carrer”, explica Martínez. Per això el manifest del dia 10 es va reduir a tres o quatre punts: “Si haguéssim volgut fer una declaració amb 20 punts, no ens hauríem entès”.

Márquez recorda que, durant anys, la reivindicació nacional s’havia limitat a la clandestinitat: penjar banderes, fer pintades o convocar concentracions petites. El gran motor de la resistència antifranquista va ser el moviment obrer: malgrat les vagues, detencions, tortures i presó, Comissions Obreres mai es va aturar. Aquesta empenta, sumada a la lluita del PSUC i del moviment veïnal, va cristal·litzar la tardor del 1968 amb la comissió cívica, germen de l’Assemblea Democràtica de Terrassa del 1972. Gràcies a aquesta xarxa, la classe treballadora, molta immigrant, va fer seus els drets nacionals, i la senyera va lluir també als barris populars. Que la manifestació es fes el dia 10 i no l’11 tampoc era casual: “Les grans manifestacions es feien a Barcelona i aquí es feien premanifestacions”, com els primers de maig.

Una capçalera plural

A la primera fila hi havia bona part de l’oposició antifranquista de la ciutat i del país. La històrica fotografia de Miquel Mundet recull una representació molt diversa, amb líders com Josep Pagès (PTE), Joaquim Badia (UDC), Magda Farrés (OCBR), Mariano Moran (CSC), Roc Fuentes (PSUC), Apolo Giménez (PSUC), Joan Guil (moviment veïnal de la Maurina i PSUC), Joan Raventós (PSC), Anton Cañellas (UC), Oriol Badia (UDC), Manuel Linares (PSUC) i Domènec Martínez (JCC). Raventós i Cañellas hi havien arribat des de Barcelona.

Domènec Martínez havia sortit de Carabanchel al juny gràcies als primers indults, després de ser detingut a Madrid l’abril del 1976 quan organitzava la conferència de la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE). Se li va aplicar la legislació antiterrorista: “Ens van tenir vuit dies a la Direcció General de Seguretat i després vam anar a parar a Carabanchel; no era un cas aïllat, sinó una pràctica generalitzada”, recorda. La conferència es va acabar celebrant clandestinament a Sentmenat un mes després de la Diada, en un camí cap a la legalització dels comunistes l’abril del 1977, marcat per la matança d’Atocha i la Llei d’Amnistia. “Val la pena recordar-ho, sobretot per a la gent més jove”, insisteix. Del clima d’aquell setembre, recorda que el ministre Fraga Iribarne deia que es reconeixeria el Partit Socialista però que els comunistes haurien d’esperar deu anys: “Era la oportunitat de participar en un acte multitudinari a la meva ciutat justament quan avançàvem cap a la democràcia, ho recordo com un dia vibrant i ple d’emoció”.

La magnitud de la jornada la va recollir l’aleshores Tarrassa Información -embrió de l’actual Diari-, titulant en portada “Prueba de civismo” i”Millares de tarrasenses reclamaron ayer el estatut de 1932”. A l’Assemblea Democràtica de Terrassa, mirall local de l’Assemblea de Catalunya, la pluralitat era el tret definidor. Com remarca Martínez, el PSUC era “la força més nombrosa i millor organitzada”, però hi convivien associacions veïnals, entitats culturals i militants anarquistes, catalanistes o independentistes. Tot plegat bategant en el que es coneixia com Terrassa la Roja.

Pau Monterde, militant del PSUC i un dels oradors a l’Sferic, va viure la jornada des del cotxe que precedia la capçalera, amb un micròfon i un altaveu per cridar les consignes. “Era molt clar que havia de ser unitària”, diu. Recorda la pujada per la Rambla, per la calçada del davant del vapor Aymerich, avui el MNACTEC. “Nosaltres ens ho crèiem”. 

Ferran Pont i Puntigam, d’Unió Democràtica, hi anava amb una gran senyera, tot i que no surt a la fotografia de la capçalera. Del dia en destaca la relació entre els convocants. “Hi havia molta gent, però el que destaco més és la bona relació que teníem. Va ser molt important, la primera manifestació de país amb tota l’oposició”, explica. Ningú no donava res per fet: “No sabíem què passaria”.

L’endemà, a Sant Boi

Rosa Maria Fernández Sansa, activista i empresonada per la seva militància antifranquista,també va ser a Terrassa, però situa el gruix del record a Sant Boi. “Tothom ho tenia preparat per anar-hi l’endemà”, diu. L’Onze havia de ser una manifestació molt forta després de la mort de Franco, i “molts terrassencs i terrassenques hi van baixar”. Les xifres a Sant Boi oscil·len, però els organitzadors van parlar de 100.000 persones. L’acte es va tancar a darrera hora: el Govern Civil havia prohibit la convocatòria a Barcelona i el trasllat a la localitat del Baix Llobregat no es va pactar fins al vespre del 9 de setembre, poques hores abans que Terrassa sortís al carrer.

Márquez defensa el paper capdavanter de la nostra ciutat aquells anys, tal com recullen la placa commemorativa i el llibre del CEHT: Terrassa no s’ha de posar darrere de ningú quan s’explica la lluita antifranquista. “Es va guanyar el carrer”, resumeix. El 2018, l’Ajuntament i l’Espai de Memòria i dels Valors Democràtics van recrear la manifestació i van descobrir la placa de la Rambla, amb l’alcalde Alfredo Vega. 

Mig segle després de la manifestació, molts dels qui sostenien la pancarta ja no hi són. Pont ho tanca amb un desig de futur: “Que tots puguem tornar a anar plegats i tirar endavant el país”. Márquez hi coincideix: aquella unitat contra la dictadura, diu, seria “reconfortant” poder-la recuperar avui.

 

I, tanmateix, poder triar com passar el temps lliure, sortir a ballar, apuntar-se a un taller o anar de vacances amb els amics és un dret, no un premi que algú concedeix quan sobren recursos.
A l’Associació Daus Vallès fa set anys que treballem des d’aquesta convicció. Prop de 200 persones adultes i grans amb capacitats diverses, i les seves famílies, formen part avui d’un projecte que va néixer per omplir un buit ben concret: la manca d’espais de lleure inclusiu i de transport adaptat a Terrassa. Perquè una cosa és evident: sense mobilitat, no hi ha participació possible. Qui no pot arribar-hi, senzillament no hi és.

Per això el nostre servei de transport adaptat —sis vehicles, quatre d’ells preparats per a cadires de rodes— no és un afegit logístic, és la porta d’entrada a tot el projecte. Cada trajecte que fem cap a un centre de dia, una residència o una activitat és, en realitat, l’exercici d’un dret que massa sovint donem per fet: el de moure’s per la pròpia ciutat.

I un cop garantida aquesta porta d’entrada, el que passa a dins també és una declaració de principis. Al Club Social i a l’esplai setmanal, les persones usuàries decideixen, proposen, cuinen, canten, fan teatre, s’equivoquen i tornen a provar. Prenen decisions sobre la seva pròpia vida quotidiana, per petites que semblin: què cuinar, quina cançó triar, com decorar un objecte. La suma d’aquestes petites decisions és, ni més ni menys, autonomia real.

Les estades vacacionals, que any rere any guanyen demanda, funcionen amb la mateixa lògica: no són “unes vacances especials”, són vacances, amb tot el que això comporta —organització, responsabilitats compartides, imprevistos, diversió— i amb el valor afegit de garantir, de pas, un respir necessari a les famílies que sostenen el dia a dia.

Perquè cal dir-ho clar: sense el compromís de les famílies, cap d’aquests projectes tindria sentit. Però la resposta a la seva dedicació no pot ser només més dedicació. Ha de ser una xarxa de serveis públics i comunitaris sòlida, que no depengui exclusivament de la bona voluntat d’entitats com la nostra.

Terrassa ha fet passos importants en matèria d’accessibilitat i inclusió, però encara queda camí per recórrer perquè el dret al lleure de les persones amb capacitats diverses deixi de dependre de la disponibilitat d’una plaça, d’una subvenció puntual o de la generositat d’algú. Des de l’Associació Daus continuarem reclamant-ho, i seguirem treballant perquè, mentrestant, cap persona es quedi sense la seva sortida mensual, el seu taller de la setmana o les seves vacances d’estiu.

Perquè el temps lliure, ben mirat, també és temps de dignitat.

Durant la conversa, Miki Núñez va recordar la seva primera trobada, tant surrealista com divertida, amb una altra de les grans figures públiques de la ciutat: l'exfutbolista i exentrenador del FC Barcelona, Xavi Hernández. Els fets van tenir lloc a la gespa del Camp Nou, l'agost de 2022, just abans d'un partit benèfic entre el Barça i el Manchester City davant de 92.000 espectadors.

Un bany de realitat davant de 92.000 persones

Malgrat la magnitud de l'escenari, el moment culminant per al terrassenc no va ser l'actuació musical, sinó la salutació amb el llavors tècnic blaugrana. "Vaig cantar al Camp Nou, en el partit Manchester City-Barça, on Xavi Hernández, que és de Terrassa com jo, hi era com a entrenador. A mi en aquell moment la cançó ja em feia igual, cantar davant de 92.000 persones també", recorda el cantant sobre la prèvia de l'enfrontament.

La sorpresa va arribar quan Xavi es va adreçar a ell de la manera menys esperada: "Ets el fill de La Pozo?", va dir-li.

La "Pozo" (segon cognom de l'artista) no és altra que la mare d'en Miki, que havia estat la professora de Xavi Hernández durant la seva etapa escolar a Terrassa. Per a l'artista, aquella pregunta ho va canviar tot en qüestió de segons: "En comptes de preguntar-me 'Ets en Miki Núñez?', em va preguntar 'Ets el fill de La Pozo?'. I allà el meu ego d'artista, que el tenim així de gran, va caure en picat."

L'escena va acabar amb una salutació familiar que va deixar el cantant sense la reacció que esperava. "Em va dir: 'Fes-li un petó a la teva mare, i una abraçada', i jo pensant: 'Una foto, Xavi?'", conclou Núñez entre riures.

Per mirar de subsistir, van començar a vendre taronges al mercat ambulant, però la manca de permisos municipals els va barrar el pas. Quan en Miguel va tornar de la mili, van jugar-s’ho tot a una sola carta per poder tirar endavant. “Vam agafar els pocs diners que teníem i els vam invertir a la botiga. Si fracassàvem, ho perdíem tot”, comenta l’Esperanza.

Van transformar el pati de casa seva en un petit establiment que van batejar com a Frutería Los Migueles, en homenatge al pare i al germà. Per a l’Esperanza, que tenia només 17 anys, els inicis van deixar anècdotes: en ser menor d’edat, el seu pare va haver de signar un document d’emancipació per poder validar la llicència d’obertura. “La gent em va fer costat perquè era molt jove”, recorda. En aquella època, davant de l’establiment només hi havia camp, tot i que el barri gaudia d’un teixit comercial molt viu que s’ha anat apagant. “Abans ens donàvem suport tots”, assegura.

Amb el temps, aquell racó inicial dedicat a la fruita va anar creixent i ampliant la seva oferta. Van aconseguir el permís de comestibles i begudes, una autorització que els va permetre incorporar les seccions de xarcuteria i carnisseria. L’Esperanza va aprendre a manipular i tallar la carn, i així va transformar el negoci en un supermercat de barri complet, tot i que a la façana encara resisteix el rètol original que sap que tard d’hora haurà de renovar. 

La continuïtat s’explica per la compra diària de gènere fresc i per una confiança incondicional: “L’antiguitat fa molt. Mantenim la clientela habitual de tota la vida, tot i que ara també ve gent jove”. Aquesta complicitat veïnal es va posar a prova durant la pandèmia. Tot i romandre oberts, les comandes per WhatsApp i les entregues a la porta va transformar el caliu diari en una relació estranya: “Semblava que no ens haguéssim vist mai”. 

Actualment, en Miguel viu al poble familiar, Letur, i l’Esperanza continua al peu del canó. La seva filla l’ajuda, però espera trobar feina aviat com a auxiliar d’infermeria. Sense relleu familiar, la propietària confessa que abaixar la persiana definitivament li faria “molta pena”. 

Per celebrar la inauguració, la cadena ha ofert als primers clients el seu primer cafè o una primera barra de pa de manera gratuïta. La promoció ha fet que nombrosos veïns s’apropessin ben aviat al nou establiment, que s’incorpora així a l’oferta comercial d’aquest tram del carrer de Sant Pere. La cadena també ha anunciat una festa sorpresa infantil per a aquesta tarda. 

El local compta amb gairebé 180 metres quadrats i disposa de façana tant al carrer de Sant Pere com al carrer de Gaudí. Es tracta del setè establiment de 365 a Terrassa, en una ciutat on la cadena ha anat ampliant progressivament la seva presència.

L’obertura resol també una de les incògnites que envoltaven el nou edifici promogut per Patrimonial Catalana d’Immobles (PCI). Quan la promotora va anunciar que tots els habitatges i el local comercial de la promoció ja s’havien venut, va explicar que l’espai havia estat adquirit per un grup inversor, sense avançar quin negoci hi s’instal·laria.

El nou 365 ocupa l’espai on anteriorment hi havia la botiga de moda multimarca femenina Cloe, al número 31 del carrer de Sant Pere, abans de l’enderroc de l’antic immoble.

El nucli principal d'aquesta onada d'assalts s'ha concentrat al voltant de la plaça de Josep Freixa i Argemí, al barri de Ca n’Aurell i just a l’entrada del parc de Sant Jordi. Segons han confirmat fonts policials, en aquesta zona es té constància d'un primer robatori al maig, dos més al juliol i un darrer durant l'última setmana d’agost. Tanmateix, el radi d'acció dels lladres s'ha obert a altres punts de la ciutat: almenys dos immobles (dos primers pisos) més del carrer del Cardaire, al Centre, van ser assaltats també a finals d'agost mentre els seus propietaris eren fora.

El patró és idèntic en tots els casos. Els delinqüents grimpen per les façanes i forcen finestres o finestrals de balcons per accedir a l'interior. Una vegada a dins, la cerca és metòdica i agressiva. L'objectiu principal és diners en efectiu, joies i rellotges de valor. "Ho deixen tot capgirat, remouen i remouen. Quan vam arribar de vacances ens ho vam trobar tot per terra, destrossat. A més, es van deixar el llum encès. És clar el que busquen, perquè ens van deixar els aparells electrònics i les targetes de crèdit", relata una de les víctimes. 

Un sospitós solitari o una parella sense pressa?

Els Mossos d’Esquadra mantenen obertes diverses línies d’investigació. La hipòtesi que cobra més força a hores d'ara és que no es tractaria d'una xarxa complexa, sinó d'un sol individu actuant de manera reincident, tot i que no es descarta la participació de terceres persones.

De fet, alguns detalls trobats als habitatges suggereixen que en certs assalts hi podria haver hagut més d'un implicat. Els delinqüents van passar un temps considerable a l'interior dels pisos, fins al punt de buidar la nevera de les víctimes: "Ens vam trobar dues llaunes de Coca-Cola i una ampolla de whisky oberta", explica un testimoni proper als fets.

La policia, però, no perd de vista l'activitat de determinades bandes organitzades que operen a la zona metropolitana. De fet,  fa unes setmanes, es va registrar un robatori de característiques molt similars a Caldes de Montbui. No obstant això, sembla que pels investigadors aquesta opció perd pes envers la d'un o dos autors locals. Mentrestant, la Unitat Científica dels Mossos ja ha recollit mostres i indicis biològics a l'interior dels immobles afectats per tal d'obtenir restes d'ADN que permetin identificar i deturar els responsables.

Un nou format de "prime time" per al 2027

La clau d'aquesta nova etapa rau en la informació avançada en exclusiva pel periodista Rocco Steinhäuser al programa Versió RAC1. Segons aquesta font, el xef ja treballa amb TV3 en un nou format culinari setmanal per a la temporada 2027.

Es tractaria d'una aposta de la cadena pública per a la franja de màxima audiència ("prime time") que encara es troba en una fase molt embrionària. Aquest projecte permetrà a la casa mantenir un dels seus rostres més populars i estimats.

"Deixar el 'Joc de cartes' no és per deixar la tele"

Aquesta informació lliga de ple amb la reflexió que el mateix cuiner ha fet en declaracions al Diari de Terrassa, on ha volgut matisar el missatge sobre el seu pas al costat per evitar interpretacions errònies sobre la seva trajectòria audiovisual: "Deixar el Joc de cartes no és per deixar la televisió, és per deixar el Joc de cartes, i a més , continuaré al 'Cuines'"

El motiu principal de la seva sortida del concurs és la voluntat de recuperar el dia a dia de la professió al seu propi establiment al centre de Terrassa. El cuiner ha explicat que la decisió respon a la necessitat de "centrar-me a cuinar i estar el temps que calgui a El Ciri", remarcant que aquesta és la seva voluntat a llarg termini, "allà és on estic bé i on soc més feliç".

Per aquest motiu, qualsevol iniciativa futura a la pantalla haurà d'adaptar-se a la seva activitat als fogons. "Estic obert a escoltar propostes, idees i coses que puguin encaixar amb la meva vida al restaurant", ha afirmat el terrassenc, insistint que busca opcions "que puguin ser estimulants, innovadores, però que tinguin altres ritmes de vida, formats que siguin simplement reptes nous i que permetin coordinar-se amb la vida actual". Una descripció que encaixaria amb el format setmanal que ja es remena a la cadena pública.

El compte enrere a 'Joc de cartes'

Mentre es prepara la transició que portarà el cuiner Arnau París a agafar el relleu del programa, la furgoneta de "Joc de cartes" afronta les seves últimes parades amb el terrassenc com a mestre de cerimònies. Després de recórrer territoris com els Pirineus, Badalona o la Catalunya Central, l'equip desembarca aquest dimecres a la Costa Daurada per avaluar el millor suquet de peix de la zona.

El d'aquesta setmana serà el penúltim episodi d'un trajecte de prop d'una dècada en què Marc Ribas ha consolidat el format com un gran èxit d'audiència, abans de cedir el micròfon per centrar-se en El Ciri i encarar la seva pròxima etapa televisiva.