L’equipament estarà en funcionament de dilluns a divendres, en un horari continuat de 9 a 22 hores. Durant tota la jornada, la Cantina Matarí —el servei de bar i cafeteria del Vapor— oferirà atenció al públic, posicionant-se com un espai climatitzat tant per a persones que busquin un lloc fresc per teletreballar com per a veïns, famílies o gent gran que vulguin esmorzar, dinar o prendre alguna cosa a resguard de les altes temperatures.

Lleure de tarda 

El plat fort de la programació social tindrà lloc a les tardes. Entre el 3 i el 31 d’agost (de dilluns a divendres), la sala d’actes del Vapor, també 100% climatitzada, acollirà una pauta d’activitats familiars i comunitàries entre les 17 i les 20.30 hores. Aquestes opcions d’oci comptaran amb la presència de dos monitors encarregats de dinamitzar les propostes.

Per al públic infantil i juvenil, la instal·lació disposarà d’equipaments com ara taula de ping-pong i futbolí. A més, l’espai de pati i terrassa acollirà jocs exteriors de mobilitat lleugera, adaptats especialment per evitar l’activitat física intensa durant les hores de més xafogor i descartant les dinàmiques d’aigua tradicionals.

Des de Prodis subratllen que l’obertura respon tant a una vocació de servei cap a la ciutadania com a una necessitat de la mateixa entitat. “Internament, durant l’estiu mantenim obertes les nostres llars i residències. Pensàvem que era interessant oferir un espai climatitzat i segur per als usuaris i usuàries amb una vida més autònoma que passen aquestes setmanes a la ciutat”, expliquen des de la institució. 

En aquest sentit, emfasitzen que la programació s’ha dissenyat sota un criteri d’accessibilitat universal: “Intentem que totes les activitats siguin accessibles a tothom; indiferentment de l’edat o de la situació personal, qualsevol pot venir a passar part de les vacances aquí.”
 

Els fets van tenir lloc al voltant de les 20 hores, quan el vehicle de grans dimensions va intentar realitzar un canvi de sentit no permès. Durant la maniobra indeguda, una biga de ferro que sobresortia de la caixa va enganxar un semàfor i el va arrencar de soca-rel, causant també notables desperfectes a la mateixa estructura del camió. Malgrat l'impacte i els danys materials, el camioner no es va aturar i va continuar la marxa per incorporar-se a la C-16, posant en risc la resta d'usuaris de la via.

L'acció va quedar enregistrada en un vídeo que es va difondre ràpidament a través de les xarxes socials. A partir d'aquestes imatges, la Divisió de Mobilitat i Seguretat Viària del cos policial terrassenc va obrir una investigació per esclarir l'autoria de la infracció.

Segons ha pogut saber el Diari de Terrassa, les indagacions de la Policia Municipal han permès localitzar finalment l'autor dels fets, que ja ha estat denunciat per haver fugit del lloc de l'accident i per circular amb la Inspecció Tècnica de Vehicles (ITV) caducada.

L'acte servirà per reconèixer la trajectòria d'Olmo i el seu paper en la consecució del títol mundial aconseguit diumenge amb la selecció espanyola. Segons ha informat l'Ajuntament, la recepció es farà a la tardor, seguint la línia de l'homenatge que la ciutat ja li va dedicar fa dos anys després de la victòria a l'Eurocopa.

El reconeixement institucional no serà l'únic que rebrà el futbolista aquest any. L'Ajuntament també preveu inaugurar durant la tardor el Cruyff Court Dani Olmo, un nou camp de futbol ubicat a la pista poliesportiva de Montserrat que portarà el seu nom en homenatge a la seva vinculació amb Terrassa.

La nova instal·lació serà possible gràcies a un conveni entre el consistori i la Fundació Johan Cruyff, que cedirà el terreny de joc a l'Ajuntament. El nou espai esportiu vol fomentar la pràctica del futbol de base i, al mateix temps, convertir-se en un símbol de la vinculació entre un dels esportistes més destacats de la ciutat i les noves generacions de futbolistes terrassencs.

Entre les principals novetats destaca la prohibició de fumar a les terrasses de bars i restaurants, les marquesines i andanes del transport públic, les platges, les piscines d'ús col·lectiu, les instal·lacions esportives, els parcs nacionals, els vehicles de treball, els taxis i VTC, així com als recintes d'espectacles públics, fins i tot a l'aire lliure. També quedarà prohibit fumar a menys de 15 metres dels accessos a edificis públics, centres educatius, sanitaris, culturals o esportius.

La norma equipara les cigarretes electròniques i altres dispositius similars a les restriccions del tabac convencional, tot i que les bosses de nicotina en queden excloses en els espais sense fum. A més, limita la venda d'aquests productes a establiments especialitzats i reforça les restriccions sobre la seva publicitat i promoció.

El text també prohibeix expressament el consum de tabac als menors de 18 anys, una limitació que fins ara només afectava la venda i el subministrament. Segons Sanitat, el consum de cigarretes electròniques entre adolescents ha augmentat considerablement els darrers anys.

La ministra de Sanitat, Mónica García, ha defensat que la reforma permetrà protegir millor la salut pública i ha assegurat que la reducció del tabaquisme podria estalviar entre 100 i 200 milions d'euros anuals al sistema sanitari. En canvi, el sector de la restauració manté el seu rebuig a la prohibició de fumar a les terrasses, que considera una mesura "desproporcionada". Si la llei s'aprova, entrarà en vigor 20 dies després de publicar-se al BOE.

L'acte institucional ha estat presidit pel tinent d’alcalde de Territori i Sostenibilitat, Xavier Cardona, acompanyat per l’intendent cap del cos, Daniel Guillem, i altres alts comandaments. Un cop acabada la cerimònia, la promoció ha realitzat un trencament de files al Raval de Montserrat, davant la façana de l'Ajuntament.

Un any de pràctiques i reclamació de més Mossos

Els nous membres s’incorporen a la Divisió Territorial per iniciar un període de pràctiques de 12 mesos, després d'haver superat amb èxit el curs de formació bàsica a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC) i la formació interna del cos.

Afitant el creixement de la policia local, Cardona va aprofitar el seu parlament per reclamar un esforç equivalent a la Generalitat de Catalunya per tal que sumi més Mossos d'Esquadra a Terrassa i millori una de les ràtios més baixes del país. El tinent d'alcalde va recordar als agents la responsabilitat d'assumir un càrrec en una ciutat viva i diversa de més de 230.000 habitants que afronta reptes complexos en convivència, mobilitat i emergències. En aquest sentit, Cardona va subratllar que la ciutadania exigeix una cosa tan senzilla com exigent: "Vol sentir-se segura, poder sortir al carrer amb tranquil·litat i saber que quan hi ha un problema hi ha algú a prop per ajudar-la".

Proximitat, empatia i sentiment d'equip

Per la seva banda, l’intendent cap, Daniel Guillem, va emfatitzar el caràcter humà del cos, destacant que la Policia Municipal és sovint la cara més propera de l'Administració. Guillem va demanar a la nova promoció que no perdi mai la vocació de servei ni l'empatia cap a les persones vulnerables. "L'autoritat només té sentit si va acompanyada de sensibilitat", va reblar el cap del cos, tot recordant-los que la seva tasca va molt més enllà de fer complir les normes.

L'acte va comptar també amb la intervenció de l'agent 575, el número u de la promoció, qui va adreçar-se directament als seus companys per recordar els vuit mesos intensos de formació i l'esforç compartit que els ha convertit en una petita família. El jove agent va tancar l'acte expressant l'orgull que sent pels seus iguals amb una declaració emotiva: "Sé que sou aquell tipus de policia que m'agradaria trobar-me en el meu pitjor moment".

L’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, ha visitat aquest dimarts a la tarda el resultat dels treballs juntament amb membres del govern municipal i representants dels grups polítics. “Després d’un any, tornem a posar la Masia Freixa, que és un dels símbols de la identitat de la nostra ciutat, a disposició dels terrassencs i terrassenques”, ha destacat.

Una de les principals novetats és que l’edifici modernista s’incorpora oficialment a la xarxa del Museu de Terrassa, convertint-se així en un nou museu de la ciutat. “Per fi, després de molts anys, hem pogut museïtzar-la, rehabilitar-la, fer-la accessible i, sobretot, obrir-la a la ciutadania”, ha remarcat Ballart.

Durant aquest primer període, l’accés serà gratuït de manera universal. A partir del juny del 2027 es preveu mantenir l’entrada lliure a una part de l’edifici, mentre que la visita als espais superiors, com la torre, estarà subjecta a una taxa que haurà d’aprovar el ple municipal.

Segons el tinent d’alcalde de Projecció de la Ciutat, Joan Salvador, els treballs es van donar per acabats el 31 de maig —inicialment, la data límit era el 31 de març— i les darreres setmanes s’han destinat a completar la museïtzació i els ajustos previs a l’obertura.  “Això és com quan fem una obra a casa. S’ha d’acabar de retirar tot el que deixen els paletes, recollir una mica, posar-la al dia i acabar d’arreglar quatre coses. A més, hem fet la museïtzació”, ha explicat Salvador.

La rehabilitació ha permès recuperar elements originals, solucionar patologies derivades del pas del temps i millorar l’accessibilitat de l’edifici. Entre els espais destacats hi ha la nova sala d’observació sota coberta, el sistema de voltes de la segona planta, el paviment original de l’antiga nau industrial i els tensors metàl·lics descoberts a la sala del dipòsit, que s’han conservat visibles per facilitar la lectura estructural de l’icona arquitectònica.

La torre, oberta

Una altra de les grans novetats és que, per primera vegada, els visitants podran pujar fins a la torre gràcies a l’ampliació de la barana original. Ballart ha afirmat que "amb la rehabilitació, hem pogut recuperar alguns espais. Ara tenim la possibilitat de pujar a la torre i, per tant, hem aconseguit que la Masia Freixa tingui tota la seva esplendor”. Les visites als espais superiors es faran en grups reduïts.

La rehabilitació també ha incorporat dues sales immersives dedicades a la Terrassa industrial i a l’arquitecte Lluís Muncunill, a més de recursos accessibles com senyalització en braille, pictogrames, bucles magnètics i continguts audiovisuals. 

Jordi Ballart ha avançat que la inauguració oficial tindrà lloc a principis d’octubre en un gran acte institucional. “Volem fer una inauguració com Déu mana, convidant a les diferents institucions que han participat en la rehabilitació, des de la Generalitat fins al Ministeri”, ha subratllat l’alcalde de Terrassa. 

Un vincle centenari amb l’edifici

Entre els assistents a la visita hi havia una convidada molt especial. La centenària Pepa Maria Serra ha tornat a la Masia Freixa, on havia viscut després de casar-se amb el net de Josep Freixa i Argemí, propietari de l’edifici. En cadira de rodes i acompanyada per la seva filla, Loles Freixa, ha recorregut de nou les estances del que havia estat la casa familiar. El seu paper continua sent clau en el futur de l’espai, ja que conserva el mobiliari original de la família. Segons ha explicat el tinent d’alcalde Joan Salvador, aquest patrimoni passarà a mans municipals quan així ho estableixi l’acord existent amb la família i, després de ser restaurat, s’incorporarà a la museïtzació de la Masia Freixa per recrear l’ambient original de la residència.

El projecte va ser elaborat pels arquitectes germans Canosa i Francesc Duran.  Per a l’exgerent d’Urbanisme, Pere Montaña, la intervenció va suposar un pas històric en “l’escala de les intervencions que pot afrontar una ciutat” i va fer creïble que podia assumir projectes d’aquesta dimensió.

L’obra del soterrament va costar 4.300 milions de pessetes (26 milions d’euros), pagada en part amb un fons FEDER que premiava plans urbanístics amb abast social i cultural, i es va allargar dos anys i mig. La urbanització del passeig va durar dos anys més. 

“Una cosa és urbanitzar dos carrers o fer una placeta, i una altra treure una infraestructura que teníem a la memòria i que dividia la ciutat”, afegeix Montaña. Això va permetre eliminar dos quilòmetres de vies entre la carretera de Rellinars i el carrer de Prat de la Riba, un fet que va cosir els barris del nord i el sud. Ja ningú s’imagina una Terrassa amb el tren passant pel mig i dividint-la.
Segons Montaña, el punt d’inflexió per atrevir-se amb el soterrament va arribar amb l’embranzida olímpica de l’any 1992. Va ser una obra d’enginyeria complexa per anivellar-ho tot respectant dues cotes intocables: els ponts de la Rambla i de la riera de les Arenes. L’esforç va ser tal que el darrer tren exterior va passar el 27 de maig de 1994 i el primer soterrat, el 29 de maig.

Trens a tocar de les finestres

Les gestions als despatxos van ser dures. L’equip del regidor Antoni Prunés i els tècnics van negociar un conveni a diverses bandes amb la Generalitat, el Ministeri i Renfe per esborrar els cinc passos a nivell, que altres encara ara pateixen. Mentre s’executava el gruix de les obres, els combois circulaven per un lateral, passant a tocar de les finestres. “Va ser una obra difícil, però com que era tan desitjada, gairebé no hi va haver debat en contra”, sosté Montaña. La gent assumia que per trencar la frontera calia aguantar les molèsties. 

L’actuació “va suposar un canvi extraordinari en les relacions nord-sud, va eliminar la inseguretat de les vies i va fer desaparèixer aquelles calçades laterals exigües”, apunta Montaña. Va ser un projecte de ciutat, a l’altura del parc de Vallparadís o l’allargament d’FGC. Es va crear habitatge, zones de vianants, i  molt a prop es van situar equipaments com l’INS Montserrat Roig o la Biblioteca Central.

Pere Martínez, veí i expresident de l’Associació de Veïns de Sant Pere, evoca els passos a nivell i les esperes de “mitja hora” amb les barreres abaixades. En fer balanç, reflexiona: “No es tracta només de celebrar-ho, sinó de reflexionar sobre com hem canviat. El soterrament va millorar la seguretat, però també va doblar la població i va diluir la identitat del barri i el tarannà del petit comerç. Els més grans recorden bé aquella època i volem que els nouvinguts sàpiguen d’on venim”.

Un pol comercial?

No tots els reptes es van assolir. Pere Montaña admet que es va desaprofitar el potencial: El Corte Inglés no va  ser la locomotora comercial que s’esperava i van proliferar botigues de baix cost. Tot i recosir el centre amb Sant Pere, al passeig ha mancat d’empenta. “L’espai central de l’estació hauria de tenir unes dinàmiques urbanes molt més potents”, remarca. Un exemple és el nom de l’Estació del Nord per tradició, tot i que hauria de dir-se Estació Central. “Per què es deia del Nord? Perquè era al nord, allà arribaven els magatzems tèxtils, però la ciutat va créixer cap a la zona esportiva i el Poble Nou, i la barrera s’havia de superar”, detalla Montaña. El Vint-i-dos de Juliol és, sens dubte, una gran avinguda; però encara busca avui la seva màxima expressió com a eix vertebrador. 

Una projecció fotogràfica per rememorar les obres

Per rememorar l’abans i el després del nou passeig sense vies a peu de carrer, l’exdirigent veïnal, Pere Martínez, va impulsar dimecres passat un acte commemoratiu al Centre Parroquial Santa Creu. La trobada va consistir en una xerrada i una projecció fotogràfica amb unes 90 imatges que documenten fil per randa com van avançar les obres entre els anys 1992 i 1996, la gran majoria pertanyents al fons del fotògraf Rafael Aróztegui, però també del col·leccionista Eduard Segura i de l’historiador Joaquim Verdaguer (1945-2022). A banda de la projecció, a l’entrada es van exposar les fotografies més significatives. L’objectiu de Martínez ara és formar un grup de treball estable per recuperar la memòria local de cara als 170 anys del mercat de Sant Pere i el 125è aniversari de la fundació del barri.

L’acte d’inauguració de l’estació subterrània, amb presència del ministre Josep Borrell, el conseller Josep Maria Cullell i la presidenta de Renfe, Mercè Sala, va ser el colofó d’un esforç entre administracions que va culminar amb la pedalada popular de 1996. El nom del passeig, batejat el 1883, recorda el fet d’armes del 22 de juliol de 1872. Sense vies, fa trenta anys el vial va guanyar arbrat, bancs i vianants. 

L'Àpat va obrir les portes el 12 d'abril de 1992, fruit d'un projecte familiar impulsat per la mateixa Ana García, el seu Rosendo Garrido, el seu germà i la seva cunyada. Els inicis van ser diferents dels actuals: funcionava com una croissanteria en format d'autoservei, amb safates, vitrines i una oferta centrada en pastes, creps, entrepans i begudes. Amb el pas dels anys, però, el negoci va anar evolucionant al ritme del mateix barri.

"Hem sigut nosaltres els que ens hem anat adaptant a la clientela", recorda. Així, van substituir l'autoservei per una barra i un tracte més personal, com si d'un bar es tractés. "Hem crescut amb la nostra clientela. Ara els portàvem nosaltres les coses en lloc que haguessin d'anar amb la safata", relata. Aquest vincle amb els veïns és precisament el que García considera el gran llegat de L'Àpat. "Al barri dius 'on és l'Àpat?' i tothom sap qui som i on som", afirma. De fet, assegura que encara avui conserva clients que hi van començar a anar el mateix any de l'obertura. "Des del 1992 tinc gent que ve cada dia", destaca amb orgull.

La relació amb molts d'ells ha anat molt més enllà de la d'un simple establiment de restauració. "He conegut tanta gent que estimo i que m'estima...", resumeix emocionada. La notícia del tancament ha provocat nombroses mostres d'afecte entre els clients habituals. "Em diuen que els sap molt greu, però que ja m'ho mereixo, que he treballat molt", apunta García. 

Ara, el seu desig és que L'Àpat continuï viu amb uns nous responsables. "Intentaré poder-lo traspassar a alguna família, com nosaltres", afirma. Mentrestant, es prepara per gaudir d'una jubilació que dedicarà, sobretot, a la família. "Tinc una neta de dos anys i em dedicaré a ella, a la família i també a sortir una mica", conclou.

La inauguració ha reunit el president del Parlament, Josep Rull; el conseller Raúl Moreno; l'alcalde de Terrassa, Jordi Ballart; representants de la Diputació de Barcelona, d'AMPANS i de la Coordinadora Capaç, l'entitat que va liderar la reclamació perquè Terrassa disposés d'un recurs d'aquestes característiques.

Moreno ha explicat que el retard en l'obertura efectiva de l'equipament s'ha degut al relleu al capdavant del departament. "Molt probablement aquesta mateixa setmana o a principis de la que ve s'acabarà el concert de les places i els residents podran entrar", ha afirmat. El conseller ha puntualitzat que serà AMPANS qui determinarà quines persones ocuparan les places, mentre que la Generalitat s'encarrega de concertar-les i finançar-les.

Durant la inauguració, Moreno ha definit el centre com "una porta oberta a tenir noves oportunitats de vida". També ha subratllat que "cada cop que entra una persona amb discapacitat intel·lectual a un centre com aquest estem oferint autonomia, qualitat de vida i la possibilitat de construir el seu propi projecte vital". El conseller ha remarcat, a més, que l'equipament exemplifica el model que vol impulsar el Govern i ha recordat el compromís d'obrir 6.000 noves places residencials durant la legislatura, de les quals ja se n'han creat 2.700.

La residència s'ha construït en una parcel·la municipal de 5.702 metres quadrats cedida per l'Ajuntament i s'organitza en deu unitats de convivència amb habitacions individuals i espais compartits, seguint un model d'atenció centrat en la persona. El Departament de Drets Socials i Inclusió ha aportat més de dos milions d'euros procedents dels fons europeus Next Generation, mentre que la Diputació de Barcelona hi ha contribuït amb 1,2 milions.

L'alcalde, Jordi Ballart, ha reivindicat que l'equipament posa fi a una situació que obligava moltes persones amb discapacitat intel·lectual a marxar fora de Terrassa per manca de recursos residencials. "Fem un pas molt important perquè ningú hagi de marxar lluny del seu entorn, de les seves amistats i de les seves famílies per rebre els suports que necessita", ha afirmat. Tot i celebrar la inauguració, també ha advertit que "no pot ser un punt i final" perquè encara caldrà incrementar recursos, especialment en l'àmbit de l'atenció diürna i per a les persones que finalitzen l'etapa escolar.

El president d'AMPANS, Lluís Sánchez, ha qualificat la jornada de "molt feliç" per a les famílies i ha assegurat que la inauguració "va més enllà de l'edifici perquè representa la culminació d'un compromís col·lectiu amb les persones i les seves famílies".

Per la seva banda, el president del Parlament, Josep Rull, ha definit la residència com la materialització d'"un acte amarat dels millors valors" i ha elogiat la perseverança de la Coordinadora Capaç. "La tenacitat és la forja de l'esperança", ha afirmat, abans de reivindicar el paper de les famílies i del tercer sector social per fer possible projectes com aquest.

El Sant Pare va dialogar amb tres joves que li presentaren situacions de gran complexitat, ferides i vulnerabilitats de l’ésser, patiments en la mateixa carn, com són la depressió o els maltractaments, i el sentit del perdó també. El Papa acollí aquells testimonis escoltant amb atenció, amb la seva mirada d’amor, i amb el gest significatiu d’una abraçada.

Lleó XIV prengué com a eix de la seva reflexió la trobada de Jesús amb Nicodem segons l’evangeli de Sant Joan, recordant que tots som pelegrins en la nit, captaires d’amor, que cerquem un significat que pugui sostenir la nostra vida, els nostres dolors i patiments, les penombres de la nostra condició humana.

Ens recordà que no s’ha d’espiritualitzar el dolor “reduint-lo superficialment a la voluntat de Déu o a algun misteriós projecte seu”. Perquè Déu no vol el patiment humà sinó que el comparteix. I sobre el sentit del perdó constatà que no és fàcil, però que esdevé el camí de superació, tot demanant a Déu “que ampliï en nosaltres l’espai de l’amor precisament allà on estem ferits, que ens ajudi a reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i amb aquesta part de la nostra història marcada pel sofriment, que lentament transformi el ressentiment en misericòrdia i compassió”.

En aquest diàleg amb el món del dolor, també posà el dit en la llaga sobre la responsabilitat humana, perquè “no podem atribuir a Déu allò que ha estat confiat a la nostra responsabilitat”. I per això va fer una crida a millorar el sistema sanitari per acompanyar i ajudar amb més dedicació les situacions de depressió que pateixen molts joves, o els sistemes de prevenció en els maltractaments i abusos.

Al Centre Penitenciari “Brians 1” la seva intervenció va ser una crida a l’esperança, a aixecar la mirada més enllà de la pobra realitat humana. “Encara que l’angoixa i la tristesa marquin alguns moments del seu camí, recordin que els errors de la vida no determinen la identitat d’una persona”, va dir Lleó XIV. I per això cal que “fem espai al Senyor en el nostre cor i busquem el seu rostre. Deixem-nos acompanyar pel seu amor. Aferrem-nos a ell, que ens convida contínuament a l’esperança i ens mostra un horitzó meravellós que cap barrera física ens pot impedir”. I va acabar amb unes paraules que són sens dubte dites també per a nosaltres: “us convido a continuar somiant el somni de Déu. A cadascú els hi dic: Déu t’estima com ets, però et somia millor!”

Alcem, doncs, la mirada, perquè si ho pensem bé, qui no té ferides a la seva vida, qui no necessita perdonar i ser perdonat?  Qui no ha experimentat el dolor més profund del cor en sentir-se decebut, traït o humiliat? Alcem la mirada a l’esperança autèntica que suposa mirar cap amunt, sí, però sense deixar de mirar el patiment del món.

La història de la botiga va començar gairebé per casualitat. La Mari treballava a la fàbrica metal·lúrgica Agut fins que, en complir els 18 anys, la van acomiadar. Poc després, els propietaris de la ferreteria on treballava la seva parella els van proposar quedar-se (en forma de lloguer) una petita botiga d’alimentació situada just davant de l’emplaçament actual, al carrer de Joan XXIII. “Jo no havia vist un pollastre en la meva vida, però vam decidir tirar endavant”, recorda. Així va néixer Comestibles Jose i Mari. Durant la primera dècada ni tan sols van fer vacances, i l’establiment obria de dilluns a dissabte en jornades maratonianes que començaven a la matinada “per anar a buscar la fruita fresca”.

L’any 2002 va marcar un punt d’inflexió clau per al negoci. Després de la venda del local de lloguer on es trobaven, la parella va decidir vendre el seu pis per adquirir el local del davant, un antic bar situat al número 14 del mateix carrer, on també van construir l’habitatge familiar. Amb el trasllat va néixer oficialment Ca la Mari. Un any més tard naixeria la seva filla Nerea, que literalment ha crescut entre prestatgeries: “Ella ha nascut aquí, i ho ha viscut tot amb els clients”. Actualment, hi col·labora puntualment i aporta un toc més modern a l’establiment.

Tot i que fa una dècada que el José Antonio va tornar a la seva autèntica passió, la ferreteria, la Mari ha continuat al peu del canó. En 35 anys d’història, l’entorn s’ha omplert de grans cadenes i supermercats, però Ca la Mari manté una clientela fidel “gràcies a la qualitat”, amb productes diferenciadors com la carn fresca, els frànkfurts Leo Boeck o el vi a granel.

Més enllà de l’alimentació, la botiga s’ha convertit en un teixit social imprescindible. Des de la col·laboració amb l’escola Les Arenes o el subministrament de begudes per a la festa major del barri fins al record de la pandèmia, quan repartien comandes a domicili. La Mari s’ha adaptat als nous temps convertint-se en una usuària molt activa a les xarxes socials i incorporant productes de benestar com a distribuïdora de Top Bal.

L'obra combina narrativa i guia pràctica a través de 14 casos reals: relats verídics que ensenyen, de forma entenedora, com respondre quan et toca a tu. Perquè la llei hauria de ser per a tothom, no només per a qui l'escriu.

Els dos juristes són també els creadors de @TheJurisfluencers, un dels principals projectes de divulgació jurídica en castellà a les xarxes socials, amb una comunitat de més de 200.000 seguidors. Des que van posar en marxa el projecte, expliquen conceptes legals complexos amb un llenguatge planer i exemples del dia a dia, una fórmula que els ha convertit en una veu de referència per a milers de persones.

Ara fan el salt de les xarxes a les llibreries amb una obra que manté el mateix esperit: apropar el dret a la ciutadania i demostrar que conèixer els propis drets no hauria de ser un privilegi reservat als professionals del sector.

"Moltes persones perden diners, oportunitats o tranquil·litat simplement perquè desconeixen els seus drets o perquè ningú els hi ha explicat de forma entenedora", expliquen els autors.

Sobre els autors

Jorge Werner i Manel Espinosa són advocats amb més de 15 anys de trajectòria en grans despatxos i fons internacionals. Són també els creadors de @TheJurisfluencers, projecte de divulgació jurídica amb més de 200.000 seguidors que s'ha consolidat com una de les comunitats de referència en l'àmbit legal a Espanya.

¡No la líes! (Ciudadela Libros, 2026. ISBN: 9788415436980. 208 pàgines) està disponible a les principals llibreries i plataformes de venda online.

Es presenta com una defensa patriòtica dels interessos dels “de casa”, però, al meu entendre, no és res més que una reformulació del racisme i del classisme més rancis.
Com recordava Josep Martí Blanch a “La Vanguardia”, ja el 2011 Josep Anglada es va presentar a les eleccions municipals de Vic amb l’eslògan “Primer els de casa”. Aquella proclama va generar una resposta contundent i un rebuig gairebé unànime de tot l’arc polític. Quinze anys després, el que aleshores era considerat inacceptable ha anat penetrant en el debat públic fins a convertir-se en un discurs assumit per una part de la dreta i de l’extrema dreta. També a casa nostra.

Tal com assenyala J. Martí Blanch, la “prioritat nacional” normalitza la idea que hi ha ciutadans de primera, de segona i fins i tot de tercera categoria. Els espanyols al capdamunt; després, segons el relat interessat, els llatinoamericans; i, finalment, els magribins, subsaharians, pakistanesos i altres col·lectius. Es construeix així un relat que assenyala, culpabilitza i estigmatitza persones pel simple fet del seu origen, sense cap altra consideració.

En aquests quinze anys hem passat d’una societat que majoritàriament rebutjava aquest tipus de missatges a una altra en què alguns partits els han incorporat amb naturalitat. El discurs ha trobat espai també en sectors de Junts i d’Aliança Catalana, fins al punt d’esdevenir objecte de pactes polítics i de govern. Paral·lelament, una part de la ciutadania ha acabat assumint aquest relat, convençuda que la immigració és la responsable dels seus problemes quotidians.

Tanmateix, aquesta percepció no resisteix el contrast amb les dades. La població immigrant, en general, pateix unes condicions de vida més precàries que la població autòctona i és, sovint, víctima de les mateixes retallades en l’estat del benestar. Costa atribuir-los la responsabilitat dels problemes estructurals quan són els primers a patir-ne les conseqüències.
Les dades són tossudes. La immigració ha contribuït a rejovenir una població envellida i ha cobert llocs de treball imprescindibles, especialment en sectors amb salaris baixos i condicions laborals especialment dures. Diversos estudis indiquen, a més, que la seva aportació fiscal supera els recursos públics que reben. Les mancances en sanitat, educació o serveis socials no són conseqüència de la immigració, sinó de les decisions polítiques i pressupostàries adoptades per les administracions competents.

També les estadístiques sobre criminalitat desmenteixen molts dels tòpics que alimenten aquests discursos. La majoria dels delictes són comesos per persones de nacionalitat espanyola. En el cas dels delictes sexuals, la immensa majoria dels agressors són homes i, en tres de cada quatre casos, formen part de l’entorn familiar o proper de la víctima. El problema, per tant, no és la nacionalitat, sinó altres factors molt més complexos que exigeixen polítiques públiques rigoroses.

Naturalment, les dades absolutes no expliquen tota la realitat i han de ser interpretades amb prudència. Però sí que constitueixen un punt de partida imprescindible per elaborar diagnòstics solvents i dissenyar polítiques eficaces. Governar consisteix precisament en això: abordar els problemes reals i no fabricar enemics imaginaris.
Les dretes i les ultradretes, independentment del nacionalisme que les inspiri, comparteixen un model econòmic de caràcter liberal que necessita mà d’obra barata i amb pocs drets laborals. Per això sovint rebutgen les polítiques públiques destinades a garantir la igualtat d’oportunitats: una sanitat i una educació públiques fortes, un habitatge assequible o una regulació efectiva dels lloguers.
Alhora, exigeixen que els recursos públics es destinin primer als “nacionals”, mentre passen de puntetes sobre una qüestió essencial: que tothom contribueixi al sosteniment dels serveis públics pagant els impostos que li corresponen. Potser abans de parlar de “prioritat nacional” caldria preguntar-se quants dels qui aixequen aquesta bandera mantenen deutes amb Hisenda o es beneficien de mecanismes d’evasió fiscal.

Mentre la consciència nacional sigui implacable amb qui arriba de fora i indulgent amb qui defrauda recursos públics, els discursos de la ultradreta continuaran trobant un terreny fèrtil on arrelar. Seguirem mirant el dit que assenyala l’immigrant mentre ignorem el que realment s’amaga al darrere: un model econòmic que necessita treballadors vulnerables, amb menys drets i més fàcilment explotables, alhora que canalitza la frustració de la classe treballadora cap als més febles en lloc de dirigir-la cap als responsables de les desigualtats.

Ara alguns volen reconèixer drets als “no nascuts concebuts”, però, al mateix temps, no plantegen augmentar les ajudes a les famílies monoparentals, ampliar les beques menjador o reforçar les polítiques d’habitatge per evitar que famílies vulnerables perdin la seva llar. Aquesta és la contradicció de fons: es defensa una determinada idea de país mentre es desatenen les polítiques socials que podrien garantir una vida digna a les persones que ja hi viuen.
Al capdavall, la dreta i la ultradreta ofereixen caramels simbòlics quan el que molta gent necessita és, simplement, pa.

Adolescents atrapats en la desmotivació, pares i mares desbordats pels conflictes familiars, professionals que havien perdut el sentit de la seva feina o persones que convivien des de feia anys amb una sensació permanent de desesperança. Tot i que cadascuna d’aquestes històries era diferent, gairebé totes compartien un mateix denominador comú: la convicció que la seva manera de veure la vida era immutable. “Sempre he estat així”, em deien. “Jo soc pessimista per naturalesa”. Ho afirmaven amb la mateixa certesa amb què algú parla del color dels seus ulls o de l’alçada que té. Pensaven que el pessimisme formava part de la seva identitat i que, per tant, no hi havia res a fer.

Amb el pas dels anys, però, he pogut contemplar una de les transformacions més fascinants que pot viure una persona. Molts d’aquells homes i dones que havien arribat a la consulta convençuts que mai no deixarien de veure el got mig buit han acabat desenvolupant una mirada molt més serena, confiada i esperançada davant la vida. No perquè els seus problemes haguessin desaparegut de manera miraculosa, ni perquè el destí hagués decidit tractar-los amb més benevolència. Les dificultats continuaven existint, com existeixen per a tothom. El que havia canviat era la manera d’interpretar-les, d’afrontar-les i, sobretot, la manera com el seu cervell responia davant d’elles.

Durant molt de temps vam considerar que les persones optimistes i les pessimistes simplement naixien així. Era una explicació senzilla i, aparentment, lògica. Si algú veia oportunitats allà on els altres només descobrien obstacles, ho atribuíem al seu caràcter. Si, en canvi, algú anticipava sempre el pitjor desenllaç, dèiem que tenia una personalitat pessimista. Aquesta visió, tan arrelada en la cultura popular, ha quedat profundament qüestionada pels avenços de la neurociència de les darreres dècades. Avui sabem que el cervell no és una estructura rígida ni una condemna biològica de la qual no puguem escapar. És un òrgan extraordinàriament dinàmic que es modifica al llarg de tota la vida en funció de les experiències, dels hàbits, de les emocions i de les relacions que establim amb els altres.

La plasticitat cerebral és, probablement, una de les descobertes científiques més esperançadores del nostre temps. Saber que el cervell conserva la capacitat de reorganitzar-se, de crear noves connexions neuronals i de modificar els seus patrons de funcionament ens obliga a replantejar moltes de les idees que havíem donat per certes. Ja no podem afirmar amb tanta rotunditat que una persona «és» pessimista. Potser seria més precís dir que el seu cervell ha après, per les circumstàncies viscudes, a interpretar la realitat des de la por, la desconfiança o l’anticipació constant del fracàs. I allò que el cervell ha après també pot desaprendre’s, sempre que trobi les experiències adequades, les relacions necessàries i el temps suficient per construir nous camins neuronals.

Aquesta transformació no és només una qüestió psicològica; també és una qüestió biològica. Quan una persona viu durant anys sotmesa a l’estrès, a la incertesa o a la sensació que no té control sobre la seva vida, la química del seu cervell canvia. El cortisol es manté elevat, els circuits relacionats amb l’alerta es tornen més reactius i qualsevol dificultat és percebuda com una amenaça de grans dimensions. En canvi, quan aquella mateixa persona recupera la confiança, estableix vincles afectius segurs, descobreix que és capaç d’assolir petits objectius i torna a experimentar il·lusió pel futur, també es modifica el seu funcionament cerebral. La dopamina facilita la motivació, la serotonina contribueix a l’estabilitat emocional i l’oxitocina reforça la confiança i la qualitat de les relacions. No és una metàfora: és la biologia explicant-nos que l’esperança també té una base química.

Potser és precisament aquí on rau una de les grans lliçons que la neurociència ens ofereix en un moment històric com l’actual. Vivim envoltats d’informacions que apel·len constantment a la por. Les males notícies ocupen titulars, les xarxes socials amplifiquen el conflicte i la confrontació sembla haver esdevingut la forma habitual de relacionar-nos. El nostre cervell, que evolutivament està programat per detectar les amenaces abans que les oportunitats, respon a aquest bombardeig informatiu reforçant encara més els mecanismes de supervivència. Sense adonar-nos-en, acabem interpretant el món com un lloc molt més hostil del que realment és.

Per això considero que avui parlar d’optimisme no és parlar d’una actitud ingènua ni d’un discurs motivacional buit. És parlar de salut cerebral, d’educació emocional i de responsabilitat col·lectiva. És entendre que la manera com pensem modifica literalment el nostre cervell i que aquest cervell, al seu torn, condiciona la manera com vivim, eduquem, estimem i prenem decisions. Després de molts anys observant persones que han estat capaces de transformar profundament la seva manera d’afrontar la vida, cada vegada estic més convençut que l’optimisme no és un privilegi reservat a uns quants afortunats. És una competència humana que es pot cultivar, entrenar i consolidar. I aquesta és, probablement, una de les notícies més esperançadores que la ciència ens ha regalat en les darreres dècades.

Aquest incident, a part de causar desperfectes a la senyalització terrassenca, també va malmetre la caixa del camió, que va acabar torta. Doncs, ni haver arrencat el semàfor ni els danys en la seva càrrega van aturar el camioner, que va ser gravat uns metres més endavant amb la voluntat d'incorporar-se a la C-16 i que va posar en perill la resta d'usuaris de la carretera.

La història va començar en una antiga casa del carrer de Pere de Fizes, al barri de Sant Pere. Santiago Cano, juntament amb un soci americà, va impulsar un projecte que inicialment se centrava gairebé exclusivament en l’anglès, tot i que també s’hi impartia francès. Pocs mesos després de la inauguració, el seu fill, José Luis Cano, s’hi va incorporar mentre estudiava Empresarials. “Vaig començar portant la comptabilitat i donant un cop de mà. Amb el temps vaig acabar assumint la responsabilitat de l’escola”, recorda.

L’acadèmia va continuar creixent amb l’obertura d’un segon centre al carrer de Prat de la Riba. Anys després, l’escola es va traslladar del número 86 al 37 del mateix carrer, on encara continua la seva activitat. L’any 2000, la primera escola es va moure a l’avinguda d’Abat Marcet, i el 2016 va arribar el pas que acostava Salt Idiomes al cor de la ciutat: la inauguració al carrer de Sant Francesc, que ara celebra el seu desè aniversari. “L’escola del Centre ens ha donat un altre aire i ens ha permès apropar-nos a moltes escoles de l’entorn”, afirma Cano.

Avui, Salt Idiomes compta amb una plantilla d’una seixantena de professionals, una cinquantena dels quals són professors. L’oferta inclou cursos per a infants, joves, adults i empreses, tant presencials com en línia, amb especialització en idiomes com l’anglès, el japonès, l’alemany i el francès. També organitza casals d’estiu, cursos intensius, activitats extraescolars i formacions adaptades a empreses.

Un dels trets diferencials és que és l’única escola de Terrassa on l’alumnat pot escollir si vol obtenir la certificació oficial d’Oxford o la de Cambridge. “Nosaltres recomanem l’opció que considerem millor per a cada alumne, però és ell qui té l’última paraula”, destaca el CEO.

L’evolució també ha anat de la mà de la innovació. L’escola ha incorporat progressivament pissarres digitals, plataformes virtuals i noves eines tecnològiques, sempre mantenint una metodologia comunicativa. En aquest llarg recorregut, José Luis Cano vol reconèixer especialment la tasca del director acadèmic, Gary Johnson, de qui assegura que “ha portat l’engranatge de l’escola durant tot aquest temps”.

Al costat del territori

Més enllà de les aules, Salt Idiomes ha reforçat el seu vincle amb Terrassa col·laborant amb el Banc de Sang, les biblioteques de Terrassa, la Creu Roja o el Club Natació Terrassa, a més d’impulsar iniciatives com l’Activities Club o el Book Club. “Les empreses hem de retornar a la societat una part del que rebem. Entenem que hem de ser part del territori i contribuir-hi”, conclou Cano.

L'espot celebra una fita històrica: el 30è aniversari del eFootball, el mític videojoc conegut històricament per generacions de jugadors com el Pro Evolution Soccer (PES). La campanya ha estat creada de la mà de l'agència DARE i ja està corrent com la pólvora per les xarxes socials de tot el planeta.

El minut exacte: Terrassa en versió videojoc

La màgia de la producció es fa evident a la part final de la peça publicitària. Si s'esguarda amb atenció el vídeo, als minuts 2:13 i 2:15 es pot veure, primer a Lamine Yamal i immediatament després a Leo Messi, asseguts a la gespa de l'Estadi Olímpic amb Terrassa de fons.

A les imatges, l'emblemàtic estadi egarenc es mostra clarament processat en postproducció per adquirir l'estètica i la versió pròpia del videojoc, fusionant la realitat de les nostres instal·lacions amb l'univers digital de Konami. La sintonia de passat, present i futur del futbol s'ha citat a casa nostra.

Terrassa, un plató de referència internacional

La publicitat és un gènere molt potent que Terrassa acull sovint, tant a les instal·lacions dels seus platós com a diferents localitzacions exteriors de la ciutat. Aquesta gran producció internacional ha estat possible gràcies a la implicació de la Terrassa Film Office, que ha sumat un nou èxit a la seva trajectòria de promoció de la ciutat.

La Terrassa Film Office és un servei sense ànim de lucre de l’Ajuntament de Terrassa, gestionat des del Parc Audiovisual de Catalunya. Funciona com una finestreta única on qualsevol productor audiovisual —professional o amateur— pot adreçar-se per posar en marxa el seu projecte. Mitjançant el seu assessorament en la cerca d'espais, la tramitació de permisos i altres gestions, aquest servei proporciona grans facilitats i un important estalvi de temps i diners als professionals del sector, consolidant Terrassa com un referent del panorama audiovisual del país.

El motiu pel qual el vídeo corre com la pólvora és un moment de confusió geogràfica d'aquells que fan època. En el moment de conèixer-se, la Sofía li va preguntar d'on era. En respondre "de Terrassa", la noia es va quedar totalment descol·locada: "Terrassa? Teniu uns noms molt complicats de dir a Barcelona", va deixar anar la jove. Intentant salvar la situació i ajudar-la a situar-se, en Genís li va dir que la seva ciutat està al costat de Sabadell. Però la solució va ser pitjor que el remei, ja que aquest segon nom li va sonar encara més estrany i exòtic a la creadora de contingut: “Sabadell o Sabater?”, dubtava en veu alta. 

El "Rei de les tarimes" deixa el programa en xoc

Però el xoc cultural i geogràfic va ser només el tret de sortida. En Genís, que es defineix a si mateix com el "Rei de les tarimes", ja venia fort des de la seva presentació amb en Carlos Sobera. Sense cap mena de vergonya, el terrassenc va assegurar que el seu fort és el ball sensual i que té un "atribut" que destaca a la pista: "Quan ballo tinc el penis molt gran, sembla un tauró".

Davant d'aquesta declaració —i d'una demostració de ball posterior—, l'equip del programa va quedar estabornit. El conegut barman Matías Roure ho va resumir a la perfecció amb una frase que ja és història del format: "Hem hagut d'esperar 10 anys per al millor moment de 'First Dates'".

Problemes amb el vocabulari i un banyador "espectacle"

La cita va ser un autèntic diàleg de besucs. La Sofía, amant de les llimones i la seva terra, va demostrar tenir seriosos problemes per entendre el vocabulari d'en Genís. Quan ell va dir que era abstemi, ella es va estranyar més per la paraula que pel fet de no beure alcohol. El mateix va passar quan el terrassenc va dir que buscava una dona que el "domestiqués" (ella va pensar en netejar i cuinar) o quan ell la va avisar que li podria deixar anar alguna cosa del "membre", referint-se al seu òrgan reproductor: "Pensava que et referies a una cosa relacionada amb el pit... M'he ‘emparanoiat’", confessava la murciana.

Davant la confusió, en Genís va començar a dir sinònims, una situació que va incomodar la soltera: "La veritat és que de vegades és millor no assabentar-se de res; hi ha coses que preferiria no saber".

Per si el sopar no hagués estat prou surrealista —amb debats que van saltar des d'Alexandre el Gran i la història de Roma fins al dret de les dones a eructar—, el programa els va convidar al jacuzzi. Allà, la Sofía va acabar d'al·lucinar amb el banyador d'en Genís, que deixava ben poc a la imaginació: "Jo això no m'ho esperava, és un espectacle aquest home", va confessar.

Un final esperable

Com era de preveure, el xoc de planetes no va acabar en bodes de plata. Tot i que en Genís estava disposat a tenir una segona cita amb la “influencer”, la Sofía va tenir clar que, tant a nivell físic com de comprensió mútua, els seus universos estaven a anys llum. Això sí, la seva estona al restaurant de Cuatro ha regalat a la xarxa un dels talls més virals de l'estiu.

Durant anys, quan es parlava d’endeutament greu, la imatge habitual era la d’un empresari que havia fracassat o d’una família amb una hipoteca impagada. Però la realitat està canviant. Avui, una part creixent dels casos de sobreendeutament té un origen diferent: els microcrèdits, els crèdits ràpids i les facilitats de finançament que prometen solucions immediates a problemes quotidians.

La situació acostuma a començar de manera aparentment inofensiva. Un primer crèdit de pocs centenars d’euros, una targeta que permet ajornar pagaments, una plataforma amb finançament instantani. Quan arriba una nova despesa inesperada, es contracta un segon préstec per cobrir el primer. I així, sense adonar-se’n, moltes persones entren en una espiral de deute difícil de controlar. El que inicialment semblava una ajuda puntual acaba convertint-se en una càrrega permanent.

A Terrassa i al conjunt del Vallès, moltes persones arriben a una situació límit després d’acumular petits préstecs per afrontar despeses tan habituals com el lloguer, una reparació del vehicle o simplement arribar a final de mes. Aquesta és la nova pobresa invisible: persones que continuen treballant, que mantenen una vida aparentment normal, però que viuen amb una angoixa constant provocada pels deutes acumulats.

Des d’Empezar de Nuevo, despatx especialitzat en la Llei de la Segona Oportunitat, és un perfil que reconeixen bé. “Fa uns anys predominaven els casos vinculats a negocis que havien fracassat”, explica Jorge Werner, soci director del despatx. “Avui atenem moltes persones assalariades, famílies i autònoms que han acabat acumulant deutes a causa de préstecs de petit import contractats per afrontar despeses quotidianes. Quan demanen ajuda, la situació ja porta mesos deteriorant-se en silenci”.

Davant aquesta realitat, moltes persones desconeixen les eines legals disponibles. La Llei de la Segona Oportunitat permet, en determinades circumstàncies, cancel·lar una part important dels deutes i recuperar l’estabilitat financera. Però Werner insisteix que no és una fórmula automàtica: “Cada cas requereix una anàlisi individual. El primer que necessita una persona sobreendeutada no és una promesa, sinó un diagnòstic honest de la seva situació. A partir d’aquí es pot construir una estratègia jurídica sòlida”.

Darrere de cada expedient hi ha persones que han viscut mesos o anys sota una forta pressió econòmica, amb conseqüències sobre la salut, les relacions familiars i la vida laboral. En un context marcat per l’increment del cost de la vida i la facilitat d’accés al crèdit, els especialistes alerten que el sobreendeutament continuarà sent un dels grans reptes socials i econòmics dels pròxims anys.

Per això, insisteixen en la importància d’actuar abans que el problema es faci insostenible. Buscar assessorament professional a temps pot marcar la diferència entre continuar atrapats en una espiral de deutes o trobar una via real per tornar a començar. Perquè, de vegades, la segona oportunitat no és només una llei. És la possibilitat de recuperar la tranquil·litat i reprendre el control de la pròpia vida.

Més informació a www.empezardenuevo.com
 

La farmàcia va obrir portes el 1961, però el seu origen té arrels familiars més profundes. La Lluïsa Jornet, que avui porta el dia a dia de l’establiment, considera que el veritable punt de partida del projecte es troba en la seva àvia paterna, una mestra que, malgrat un context econòmic modest, “va lluitar perquè els seus fills estudiessin”. Un d’ells va ser l’Artur, que es va llicenciar en Farmàcia i va obtenir el permís per obrir aquest negoci.

Els inicis van ser difícils. L’Artur estava convençut que la farmàcia “no donaria per viure” i durant cinc anys la va compaginar amb una altra feina en un laboratori de Barcelona. Mentrestant, el barri anava creixent de la mà de la immigració dels anys seixanta, fet que també va impulsar l’activitat del comerç. “Des de llavors, moltes famílies han estat clients; venen terceres generacions. Tenim la sort de conèixer molta gent”, explica la Lluïsa.

La història de la família està estretament lligada a la farmàcia. La Lluïsa, de 60 anys, va créixer al pis situat just a sobre del local i recorda que “la meva vida ha estat lligada a la farmàcia”. Després d’estudiar Farmàcia i Òptica, es va incorporar al negoci l’any 1990. Actualment, comparteix la propietat amb el seu pare, de 89 anys, tot i que és ella qui lidera el projecte. L’Artur va continuar treballant-hi fins als 79.

Una “institució” del barri

Al barri, la farmàcia és recordada per la seva dimensió humana. “Li han demanat diners, ha fet favors a molta gent”, diu la Lluïsa sobre el seu pare. De fet, assegura que durant molts anys va ser “una institució” i que tothom la coneixia com “la farmàcia de l’Arturo”.

L’obertura del CAP Sud, a finals dels anys noranta, va suposar un altre punt d’inflexió. “Ens va impulsar a una altra categoria, a un altre nivell d’ingressos”, reconeix.
L’any 2020 van adquirir el local adjacent, que era ocupat per una fruiteria, i hi van traslladar la secció d’òptica, que fins aleshores estava integrada dins la farmàcia. L’ampliació també va resultar providencial durant la pandèmia: “La gent venia amb molta por, però tenir tant espai permetia que poguessin entrar separats”.

Tots dos van explicar que es van conèixer a la feina, com a empleats d'una empresa de productes químics ubicada a Terrassa. La situació va deslligar les rialles del públic quan en Xavier va confessar que, tot i tenir la norma de "a la feina no pots fer segons què", no es va poder resistir als encants de la Sandra: "El que passa és que allò que vas mirant i dius quin culet més ‘respingón’", va admetre espontàniament. A les xarxes socials, Masferrer va publicant vídeos amb petits moments memorables, el de la parella egarenca ja acumula més de 200.000 visualitzacions.

"Ella els ulls... i ell el culet"

Davant d'una Sandra enrojolada i amb ganes de fondre's, Masferrer va saber estirar el fil amb la seva habilitat habitual. Després d'aconseguir que en Xavier detallés com va començar el festeig a base de "missatgets i ullets", l'actor va demanar la versió d'ella. La Sandra va confirmar la història, però quan li van preguntar què li havia vist a en Xavi, va respondre un clàssic: "Els ulls".

La rèplica de Masferrer va cloure el gag en safata:

"Com som, eh? Ella li va veure els ulls… i ell el culet ‘respingón’".

L'estira-i-arronsa sobre si el primer petó va fer-se o no en l'entorn laboral va arrodonir un dels moments més icònics de la vetllada, un fragment que el mateix Masferrer ha compartit a les seves xarxes socials i que ja acumula milers de reproduccions.

Un èxit de masses que fa parada al Vallès

Aquest tipus de complicitat imprevista és el gran motor de "Bona gent", la proposta teatral on l'espectador es converteix en el fil conductor absolut. L'actor (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) hi replica el caliu humà que el va fer triomfar a El foraster de TV3, però amb el mèrit de la improvisació total en directe.

La gira, que ja ha passat per Terrassa amb un èxit rotund, ha superat de llarg la barrera dels 400.000 espectadors a tot Catalunya. Per als egarencs que es van quedar amb ganes de veure'l o que vulguin repetir, la següent oportunitat queda a tocar de casa: l'espectacle s'instal·la a Sabadell aquest mateix divendres.

El Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM) hi ha desplaçat tres ambulàncies i ha atès una persona, tot i que finalment no ha estat necessari el seu trasllat a un centre sanitari. Les flames han afectat el garatge i la planta baixa de l’immoble i el foc s’ha donat per extingit a les 6.17 hores.

Els primers anys, de fet, els clients ni tan sols accedien per l’entrada actual del carrer del Pare Llaurador. Entraven per una porta situada al carrer d’Arquimedes i pujaven per unes escales fins a l’espai on es venien teixits. “El meu pare treballava a Sala i Badrinas i era qui portava la roba a la meva mare, que va començar a vendre-la”, recorda Miquel Serracanta, propietari i fill de la fundadora. Aquella aventura comercial va arrelar ràpidament. Segons explica, la seva mare era una dona “molt eixerida” i va aconseguir crear una bona cartera de clients.

Amb el pas dels anys, el negoci va anar evolucionant. La confecció es va traslladar a la planta baixa de l’actual local del carrer del Pare Llaurador, 37, i la botiga es va especialitzar en moda femenina. La gran ampliació arribaria amb la compra de la finca adjacent, el número 35. “Hi vivien uns peixaters que es van jubilar i van posar la casa en venda”, explica Serracanta, afegint que “vam aprofitar l’oportunitat”. Aquella operació va permetre incorporar també una secció de moda masculina i donar forma a la distribució actual: dona a una banda, home a l’altra.

La mort d’Àngela Codol, l’any 1963, va marcar un punt d’inflexió. De ben jove, Miquel Serracanta va assumir el negoci juntament amb la seva germana Isabel. “Abans ja anava fent coses a la botiga, però quan va traspassar la meva mare m’hi vaig posar seriosament”, rememora. Avui, amb 85 anys, continua pujant gairebé cada dia a la botiga per ocupar-se de les gestions. “Prefereixo estar aquí encarregant-me dels números. Sempre hi ha feina” diu. La seva germana, de 89 anys, ja no hi participa activament, tot i continuar sent copropietària. El dia a dia recau en Jaume Serracanta (54 anys), fill d’en Miquel i tercera generació.

La fórmula de l’èxit ha canviat poc. Lluny de les tendències efímeres, la botiga ha apostat sempre per la moda clàssica i de qualitat, amb un ampli assortiment de talles. “Venen senyores de Sabadell, Manresa o Granollers perquè aquí tenim talles difícils de trobar”, apunta el propietari. Un model basat també en el tracte proper: “A la gent li agrada rebre consells”.

La nit de Sant Joan, que coincideix amb el solstici d’estiu, era una festa ancestral de celebració de l’arribada d’aquesta estació de l’any, de la llum i de la fertilitat. Amb el temps, aquesta festivitat es va associar amb diverses tradicions, entre elles, el consum de dolços i formar grans fogueres. Encara que aquestes fogueres han anat minvant la seva presència per molts motius, relacionats molts d’ells amb la seguretat i la prevenció, continuen tenint cert protagonisme aquella nit.

La coca de Sant Joan, tal com la coneixem avui dia, té arrels en la tradició de preparar pastissos amb fruits secs, confitura i elements simbòlics que representen la festa. La seva popularització a Catalunya i la seva associació amb les festes de Sant Joan es van consolidar durant l’edat moderna, quan es van incorporar ingredients locals i tradicionals, com els pinyons, la confitura de cireres, les fruites confitades i els ingredients típics de la rebosteria mediterrània.

No és exclusiva

Val a dir que, malgrat que la coca de Sant Joan és un símbol amb una extensa implantació a Catalunya, no és una tradició exclusivament catalana, com tampoc ho són les activitats que es fan al seu voltant, com les fogueres o els focs artificials que acostumen a aparèixer la nit del 23 de juny. Diverses regions d’Espanya i altres països tenen celebracions similars amb diferents noms i formats, però que comparteixen aquesta essència de celebrar el solstici d’estiu amb pastissos i fogueres.

A València i la Comunitat Valenciana la coca de Sant Joan també és molt popular, amb variants que inclouen ingredients com la fruita confitada i la crema. La tradició de fer fogueres i menjar coca és comuna en aquesta regió. A les Illes Balears i en concret en alguna com Mallorca, també se celebra amb pastissos similars i fogueres, adaptant la tradició a la seva cultura pròpia.

Altres països europeus, com per exemple el Regne Unit, França o Itàlia també celebren festivitats de l’estiu amb pastissos i fogueres, tot i que no amb la mateixa denominació ni els mateixos ingredients. Tot plegat, aquesta celebració i els símbols que l’envolten reflecteixen la manera com diferents pobles celebren l’arribada de l’estiu i la seva presència en altres llocs mostra com les tradicions poden tenir diverses variants però mantenir un mateix esperit de celebració i comunió.

Les seves variants

La coca de Sant Joan presenta diverses variants, que poden canviar segons les zones, les tradicions familiars i les preferències personals. Una de les principals és la de fruita, que es caracteritza per la seva cobertura de fruites confitades, com préssecs, cireres, taronges i altres opcions, que es col·loquen sobre una capa de massapà o de crema.

La seva aparença acolorida i atractiva la fa especialment popular entre els més petits. Hi ha versions d’aquesta coca que estan farcides de nata, trufa o crema i, fins i tot, hi ha pastissers que les fan mixtes, amb la meitat de la coca farcida de nata i l’altra meitat amb trufa.

També té molt predicament la coca de llardons, una de les més tradicionals i populars a tot el territori català. Es fa amb una massa de brioix o de pasta de pa, que s’emplena amb llardons (trossos de porc), confitura de cireres o préssecs, i sovint es decora amb pinyons i sucre en gra. La seva textura és suau i aromàtica, amb un sabor intens i saborós.

Una altra alternativa és la coca de crema, que, com el seu nom revela, està coberta de crema pastissera. Són coques que, sovint, s’adornen amb fruites confitades o pinyons. La seva textura és suau, amb un toc dolç i cremós que la converteix en una coca realment deliciosa.

Pel que fa a la coca de xocolata, es tracta d’una versió més moderna i molt popular entre els joves. Aquesta coca combina la base de massa amb cobertures de xocolata. Sovint s’adora amb fruits secs o confitura per donar-hi un toc especial. I també hi ha la coca de forner, que és més artesanal.

Està elaborada amb massa mare o fermentada de manera tradicional, i ofereix una textura més consistent i un sabor més profund i autèntic. Aquesta coca pot incorporar qualsevol dels ingredients abans mencionats, adaptant-se a les preferències de cada comensal.

Qualsevol de les opcions, generalment, va acompanyada per begudes també molt tradicionals a les celebracions, com pot ser el cava.