Enyorança de cartells com veritables obres d’art

No seria estrany que molts dels que llegiran aquestes línies no recordin l’estrena de la pel·lícula “Instinto Básico”. Els que vam anar al Cinema Catalunya a veure-la, no sé si el primer dia, el segon o el tercer, no ens en podem oblidar. [bafg id="416636"] Fotos: Arxiu Diari de Terrassa i Nebridi Aróztegui Va suposar tot un impacte com es reprodueix a la fotografia del passat, de l’any 1992. Dirigida per Paul Verhoeven, costa d’oblidar les interpretacions dels protagonistes principals, Sharon Stone i Michael Douglas, i algunes de les escenes que no explicarem, no fos cas que algun despistat encara no l’hagi pogut veure, i fem allò tan temut de l’espòiler. L’aspecte exterior del cinema en qüestió, tampoc ha experimentat grans canvis. De fet, una de les grans diferències entre aquella època i la d’ara són aquells magnífics cartells pintats, unes obres mestres que seria bo que algú conservés per exposar-les en un museu. Aquells cartells t’ho deien tot i fugien de l’estàtica fotografia que els alimenta ara. Hem d’admetre que, en matèria de cartells de pel·lícules cinematogràfiques, en el passat guanyaven per golejada. Eren uns cartells magistrals, elaborats amb tot l’art del món. I expressaven, o ho semblava, molta essència de què després es podria veure a la pantalla gran. La cua per entrar al Catalunya, a més, ens transporta a temps sense tantes plataformes ni tantes sèries.