Les petites històries construeixen el món, sobretot les històries dels qui ho donaren tot en benefici de tots, sense escatimar ni els béns materials, ni la llibertat, ni la salut, ni la pròpia vida. La història del terrassenc Emilio Esquivel Sánchez és similar a la d’altres veïns i veïnes nascuts a altres terres i arribats a la ciutat en plena dictadura franquista.
Un desconegut, una altra persona anònima per a tots nosaltres; només els cercles més propers, familiars i amics, van conèixer la seva veritable història, molts anys després dels fets que varen marcar la seva vida.
Emilio va estar a Terrassa, l’abril del 1938, a l’Hospital de Sant Llàtzer, on el van operar d’unes greus ferides de metralla, patides al Front d’Aragó, al municipi de Tardienta a Osca –26 de març–; durant l’ofensiva dels sollevats –març-abril del 1938– en produir-se la ruptura del Front de l’Aragó i la caiguda de Lleida. Els seus records comencen a l’Estació del Nord i continuen a l’hospital, on va ser operat per primera vegada –va patir quatre operacions–, i on va poder comprovar la gana que es passava a la ciutat –li donava el seu panet a la netejadora pels seus fills–. Tornarà a Terrassa, l’any 1962, després de molts patiments i vicissituds, on morirà l’any 2016. Ho farà, atret per la feina a la indústria –especialment tèxtil–, més ben pagada que les feines del camp a l’Espanya meridional. Altres ho faran per fugir de la percussió i l’assenyalament que patien als seus llocs d’origen per ser “rojos” o familiars. Part d’aquests participaran a la lluita antifranquista a la nostra ciutat (PSUC), especialment el seus fills o nets –com hem explicat: Lacueva, Plans i Márquez, al llibre “Combat per la llibertat”–, és el cas del fill de l’Emilio.
Però, per què recordar la vida l’Emilio? A l’Espai de la Memòria Històrica de Terrassa hem portat al present les biografies dels terrassencs (residents o nascuts) morts a la Guerra Civil, exiliats (deportats) o víctimes del franquisme (afusellats), però no pas la dels terrassencs antifranquistes que van venir a viure a Terrassa després de la Guerra Civil.
Molts d’aquests nous terrassencs portaven tot un bagatge de lluita en defensa de la República, però també d’exili, com en Esquivel, que va lluitar contra el nazisme a la Resistència Francesa i que va participar en l’Operació Reconquesta d’Espanya –dirigida pel PCE, un intent d’establir el govern provisional a la Vall d’Aran, mitjançant un atac de més 4.000 guerrillers (maquis), l’octubre del 1944.
L’Emilio, com aquests altres terrassencs antifranquistes van integrar-se a la vida social al llarg de la dictadura; hi ha una història pendent, una història que ens expliqui les seves vicissituds i la seva contribució a la lluita per la democràcia i a la construcció de la nostra memòria democràtica. L’Emilio Esquivel va néixer a Azuaga (Badajoz), el 1918, era fill de Guzmán Esquivel Domínguez (ferrer) i de María Sánchez Prieto (mestressa de casa) i va tenir set germans. La família es va traslladar a treballar a Valdenfierno, Mina María i finalment Piconcillo –un llogarret de Fuente Obejuna (Còrdova)–, on s’establiren amb ferreria pròpia. Allà, l’Emilio aprèn l’ofici de forjador i ferrer amb el seu pare.
En esclatar la Guerra Civil, el juliol del 1936, Piconcillo va quedar en zona republicana, però l’avanç de les tropes franquistes va obligar la família a fugir; el 1937, l’Emilio va passar a la zona republicana i es va allistar voluntari a l’Exèrcit Republicà, lluitant al front de Madrid –va ser donat de baixa per ser menor d’edat–; el gener del 1938 va ingressar al Cos de Carabiners i destinat a Barcelona i Vila-real. El març del 1938, va ser ferit greu a Tardienta (Osca), i va iniciar un llarg periple hospitalari i d’operacions de nou mesos per Lleida –on va sobreviure a un bombardeig aeri–, Terrassa i Sant Hilari de Sacalm, va rebre, el desembre del 1938, i va ser destinat a la unitat de Sanitat a Camprodon i Olot.
El 9 de febrer del 1939, va travessar a peu la frontera francesa iniciant un dur exili que el va portar als camps d’internament de Saint Laurent-de-Cerdans –on va conèixer el seu amic inseparable, Francisco García– i al Camp de Judes (Setfonds). Van treballar 14 mesos en la 63 Companyia de Treballadors Estrangers. Durant els primers anys de la Segona Guerra Mundial va ser destinat a carregar municions per a l’exèrcit francès a la Drôme i a Juzanvigny. En produir-se la invasió alemanya, va fugir a Lió i Nimes amb en Francisco; detinguts van ser reclosos durant tres mesos al camp de concentració d’Argelers-sur-Mer a l’estiu del 1941. Entre 1942 i 1944 van treballar a la regió de l’Ardèche i a mitjan 1944, quan els alemanys els ordenen presentar-se a Aubenas, van optar per fugir i integrar-se a la Resistència francesa –Forces Franceses de l’Interior, gaullistes–; recorrent Perpinyà, Ceret o Prats de Molló. L’Emilio va exercir de cuiner del grup.
Va participar en la invasió d’Espanya, l’octubre del 1944, amb poca convicció, però respectant la decisió presa per la Resistència. Emilio Esquivel i el seu amic Francisco Garcia van travessar la frontera per Coustouges amb un grup de trenta guerrillers. A Girona, Francisco va ser abatut per la Guàrdia Civil al seu costat. Després de 16 dies vagant desarmat per les muntanyes, va ser detingut a Vic, el 10 de novembre i traslladat a la Model de Barcelona.
El 15 de novembre del 1944 va ser processat per adhesió a la rebel·lió (sumaríssim 33.366). Els informes de bona conducta de Piconcillo i Fuente Obejuna i ser considerat com a un fugitiu dels maquis, van afavorir el sobreseïment provisional de la seva causa. Va ser posat en llibertat provisional el 26 de febrer del 1945. Però, els patiments no acabaren i en arribar a Piconcillo, el febrer, va ser detingut de nou per ordre del Governador Civil i empresonat a Fuente Obejuna. Després de passar per la presó de Còrdova, a finals del 1945 se li va concedir la presó atenuada a domicili, després de nou anys i quatre mesos de patiments.
Emilio, l’any 1962 es trasllada a Terrassa, per qüestions econòmiques, com la majoria de la població d’Extremadura i Andalusia, treballarà al sector tèxtil (tintes Guardiola) i finalment en una foneria d’alumini. La por a la repressió no va evitar que estigués en contacte amb amics i companys, escoltava la Pirenaica i com explica el seu fill Emilio, va intentar fer una pintada amb un pot de kanfort a la fàbrica on treballava.
La por era evident. Quan el seu fill li va demanar els documents que tenia de França, li va dir que els havia cremat quan va saber que ell estava ficat en política, concretament en la joventut comunista (PSUC) a la Maurina i després a Poble Nou, on va ser un dels fundadors de l’associació de veïns del barri. Emilio Esquivel, l’any 1986, va escriure un llibre de memòries: “Me fui sin daros un besos”, on narra de forma senzilla la seva experiència vital, entre els anys 1936 i 1945, sense donar importància a accions que podríem considerar heroiques. Són unes pàgines, plenes d’humanitat i de rebuig a la guerra. Ens explica la Guerra Civil com a carabiner, la Segona Guerra Mundial a la resistència francesa, l’estància als camps de concentració a França, a dues companyies de treball, el pas a Espanya durant l’intent de conquesta de la Vall d’Aran i un any de presó a la Barcelona (Modelo) i Còrdova.
Emilio Esquivel: “Maldita sea la guerra, odiemos la guerra, amemos la paz”.
