L’etapa actual, ja en fase última, va de cicatrius i de naufragis, amb aquestes dualitats nominals tan cares al cantautor terrassenc. Són les cicatrius que deixen “els amors perduts i el pas del temps”, i són els naufragis de la raó i la dignitat, entre altres vaixells de la vida. Miquel Pujadó ha enregistrat aquest estiu el seu nou disc, que serà una realitat física i tangible el 22 de setembre i que el compositor presentarà a l’Auditori Terrassa, a la seva ciutat, el 26 de setembre vinent, a les 20 hores.
Xavier Batllés es troba darrere la producció i els arranjaments de “Cicatrius i naufragis”, un treball format per 15 cançons noves amb el segell literari i el biaix irònic inherents a la carrera d’un músic que ja té una vintena d’àlbums publicats entre el 1982 i el 2026, sense comptar compilacions, col·laboracions diverses i discos col·lectius. Pujadó va fer 13 dels discos amb temes propis i tres van ser el resultat de musicar obres de poetes, mentre que en quatre va adaptar al seu estimat Georges Brassens. El triple CD “Humor i anarquia” va reunir fas uns mesos aquestes adaptacions del cantautor francès.
Ara arriba “Cicatrius i naufragis” (Audiovisuals de Sarrià) amb una sèrie de melodies que recorren i analitzen aquests senyals de ferides i pèrdues i enfonsaments que col·leccionem, de la cicatriu “que duem permanentment al ventre d’ençà del naixement” al darrer naufragi, la mort. El panorama mostrat per Miquel Pujadó, no obstant això, no sols xipolleja en la desolació i la càrrega de la nostàlgia, sinó que ofereix, a través de l’esmentada ironia, sobretot, “una mica de claror en uns temps considerablement foscos”.
Víctimes
“Les noies dels anys setanta” llança reflexions d’amors que van donar adeu. Una altra cicatriu la deixen “les víctimes d’un feixisme massa viu” a la cançó “Aurora i Guillem”, dedicada a Aurora Picornell i Guillem Agulló. Hi ha peces sobre el naufragi d’un país i sobre un lèxic “cada vegada més reduït, que afecta la capacitat de raonar i expressar-se”, segons informa l’explicació de “La nit dels mots vivents”. A “Professor de risc” es narra un altre naufragi, el de l’ensenyament. A “Un perfecte cretí”, la pèrdua del pensament crític.
Potser peces del disc com “Un estel al fons d’un pou” o “L’exèrcit de l’ombra” poden alleugerir el dolor i facilitar la supervivència a través d’exemples de persones que projecten llum pròpia, “brillant o tamisada”.
