No sé quina ha estat la condició censal del conseller i amic Lluís Puig durant aquests nou anys d’exili. Vull dir que no sé si ha estat fora del cens local. Però en tot cas, des de dimecres, ja passeja pels carrers de la ciutat. Benvingut!
Tant des del punt de vista polític nacional, com des d’una perspectiva local, però també en el pla personal, el fet més rellevant de la setmana, i de la dècada, ha estat el retorn a casa de Lluís Puig, antic conseller de Cultura i ara diputat al nostre Parlament. Des del punt de vista polític nacional és un fet de gran importància perquè el seu retorn anuncia la fi del patiment dels qui van creure que un govern i presidència a l’exili era la millor manera de denunciar i desafiar l’autoritarisme de l’Estat espanyol. El procés llarg i d’èxit de defensa als tribunals europeus ha estat rotund, tot guanyat. I si no fos per la tebior informativa aquí, i allà la complicitat mediàtica amb la persecució judicial espanyola, les diverses resolucions europees haurien hagut de fer enrojolar els governs espanyols i els seus tribunals. I, per cert, també hauria hagut de fer enrojolar el president Salvador Illa, que de negar la conveniència i possibilitat de l’amnistia, ha passat a voler-ne ser protagonista per, finalment, amagar-se sota les faldilles del Parlament per no haver de saludar el retorn al Parlament de Lluís Puig. M’abstinc de qualificar-ho, perquè hauria de fer servir termes impublicables.
També ha estat una gran notícia per a la vida local, i no tan sols per a la nostra cultura popular. De la mateixa manera que era –i és– un escàndol tenir conciutadans a la presó per raons polítiques en aquesta suposada plena democràcia –o amenaçats d’anar-hi–, tenir-ne a l’exili era motiu d’una profunda indignació. Ja entenc que el temps ho acaba normalitzant tot, i que nou anys és molt de temps. Però sap greu que, a excepció dels coratjosos protagonistes diaris dels Cants per la Llibertat, la ciutat hagi anat oblidant aquesta situació políticament ignominiosa de Lluís Puig. Precisament, aquesta setmana i arran del retorn de Lluís Puig, una neta que fa segon de batxillerat, m’explicava, entre molt sorpresa i encara més enutjada, com hi havia companys que ni tan sols sabien que hi havia hagut un 1-O, i de què havia anat. Si nou anys han estat suficients per esborrar la memòria del fet polític més rellevant del segle XX entre alguns joves, el referèndum d’independència popularment guanyat, policialment reprimit i políticament enfonsat, ara imagineu que malament que ho devem haver fet per no mantenir viva la memòria de l’exili de Lluís Puig!
Finalment, i òbviament, és una gran notícia per a la família de Lluís Puig. Aquest és un espai privat en què no podem ni hem d’entrar. Però n’hi ha prou a saber que, com va passar amb la mare de Toni Comín, els pares de Carles Puigdemont i també els de Lluís Puig, tots ells han mort sense tenir la companyia d’uns fills perquè eren a l’exili. Van marxar amb pares, i han tornat orfes. És a dir, dolor sobre el dolor. De manera que primer pel fet d’haver internacionalitzat l’autoritarisme antidemocràtic de l’Estat espanyol; després per haver posat al descobert la vergonya dels qui des del mateix país han estat còmplices necessaris de la persecució política i judicial, i encara per haver suportat amb dignitat un gran sacrifici personal, la ciutat ha de sentir un gran i etern agraïment a Lluís Puig. Gràcies, Lluís.