125 anys d’una escola que ha crescut amb Terrassa

L’Escola Pia de Terrassa ha culminat aquest divendres la commemoració dels seus 125 anys de història, des del seu retorn a la ciutat i la instal·lació al recinte del carrer Col·legi. El seu relat, però va començar a escriure’s encara abans d’aquest segle i quart. 

El 1864, els escolapis van arribar a Terrassa i es van establir a l’antic convent de Sant Francesc, actualment vinculat a l’Hospital de Sant Llàtzer. L’experiència, però, va durar només quatre anys. La Revolució de Setembre de 1868 va comportar la seva sortida de la ciutat, on no tornarien fins al 1901. Aquell setembre van reprendre l’activitat a l’edifici que havia acollit el Real Colegio Tarrasense, amb el suport de sectors locals i de l’Ajuntament.

“L’escola no s’entén sense Terrassa”, defensa l’actual director, Marc Zanon, que també va ser alumne del centre. Col·laboracions amb entitats locals com LaFACT o Prodis, trobades amb grups de cultura popular o la representació anual dels Pastorets en residències de la ciutat reforcen aquesta idea. “I el fet que la Cavalcada dels Reis surti de l’escola, cada any, també”, afegeix Zanon. Alhora, considera que la ciutat tampoc es pot entendre sense l’Escola Pia, per la quantitat de persones que hi han estudiat i que han fet vida a la ciutat.

No tot han estat flors i violes, però. Els 125 anys d’història també han portat l’Escola Pia a travessar alguns dels períodes més convulsos del país. El centre és un dels pocs de Terrassa que poden resseguir la seva trajectòria educativa a través de la Guerra Civil i la dictadura franquista. La Guerra va ser el tram més difícil, quan els religiosos van haver d’abandonar el col·legi i l’edifici va quedar destinat a usos militars. Al pati encara es conserva l’entrada d’un refugi antiaeri, de fet. “Durant el conflicte, la guàrdia personal del president de la República, Manuel Azaña, també es va instal·lar al recinte”, explica Zanon. Acabada la guerra, el centre va haver de reconstruir tant els espais com la vida escolar.

Durant el franquisme, l’escola va continuar la seva activitat, en un context marcat per les restriccions lingüístiques i polítiques. A les acaballes de la dictadura, però, van començar a prendre forma canvis que començaven a mostrar una nova manera d’entendre l’educació. La incorporació del català com a llengua vehicular i l’entrada progressiva de les nenes van ser dues grans mostres.

Juan José Albericio, director pedagògic d’infantil i primària entre el 1970 i el 1993, en va ser un dels impulsors: “La decisió responia a tres objectius: facilitar la comprensió dels continguts, afavorir que els infants se sentissin com a casa i garantir l’aprenentatge de la llengua catalana”, rememora. Albericio recorda especialment una reunió amb un grup de famílies, en la qual va començar amb unes paraules en català. En acabar el paràgraf inicial, els assistents es van aixecar i van aplaudir. “A partir d’ara, tot en català”, va pensar.

La coeducació també va avançar en aquella etapa, després d’algunes experiències compartides amb l’Escola Vedruna Vall en alguns cursos puntuals. Els primers contactes entre alumnes i alumnes de diferents escoles van obrir el camí cap a un model que avui es percep com a indispensable. 

Una escola oberta

Albericio reivindica també el paper de l’Escola Pia com a referent en organització escolar. Durant els seus anys al centre, es van desenvolupar sistemes pedagògics pioners per l’època, que no es van quedar només dins d’aquest centre.  “Fins i tot, van venir professionals de fora interessats per a conèixer el funcionament del nostre centre, i ho van aplicar a diversos llocs de l’Estat”, apunta. 

Avui, l’Escola Pia té 1.670 alumnes i quatre línies des d’I3 fins a sisè de primària, cinc a secundària i cinc a batxillerat. El projecte educatiu ha evolucionat cap a la formació de persones “responsables, crítiques, que es puguin fer preguntes davant del món”, explica Marc Zanon. En aquest sentit, l’actual director destaca el projecte “Summem”, que “incorpora la idea de treball cooperatiu i de la interdisciplinarietat. Tot vinculat als valors amb els quals volem que surtin els nostres alumnes”, amplia.

Una nova etapa

El següent capítol passarà per la transformació del recinte històric del carrer Col·legi. Es preveu construir un edifici de 1.800 metres quadrats i quatre plantes per acollir aules de batxillerat i quart d’ESO, laboratoris, un pati cobert i un nou gimnàs. L’objectiu és posar fi a la separació física entre secundària i batxillerat, actualment al carrer Camí Fondo, i adaptar els espais a les metodologies educatives actuals. “Tenim molta il·lusió. És la representació de com volem treballar ara i al futur”, resumeix Zanon.

Com la recorden alguns alumnes il·lustres?

Rosa Talamás, periodista a TV3

“Hi va anar el meu avi, el meu pare i tots els meus germans”

La periodista conserva les amistats de l’escola i el record de professors que la van marcar. “Faig bona lletra per la Maria Bonhora; m’agrada la història de l’art per l’Anna Fernández...”. També destaca el treball anual sobre valors com la solidaritat, el respecte i el companyerisme. L’Escola Pia, a més, forma part de la història familiar: “hi van estudiar el meu avi, el meu pare i tots els meus germans”.

Marc Riera, cantant de Doctor Prats

“La cultura catalana; no només per la llengua, per com es vivien les tradicions”

Riera ecorda els Jocs Florals com “la primera oportunitat per pujar a l’escenari i actuar davant del públic”. Aquelles experiències li van descobrir la seva vessant creativa. També valora molt la cultura catalana dins l’escola, “no només pel pes de la llengua, sinó també per la manera de viure les tradicions”.  Anys després, va tornar-hi com a monitor i professor de guitarra. Ara, la seva filla també hi estudia.

Xavier Álvarez, professor de l’Eseiaat

“Educa amb sensibilitat i capacitat d’acció”

Álvarez recorda especialment el mestre de matemàtiques del COU, el professor Fernández,”brillant, i gràcies a ell vaig viure els dos primers anys a la universitat”. D’ell conserva una frase adreçada a la classe: “Jo no us suspendré. Ja us suspendrà la vida”. També reivindica que l’escola “educa ciutadans amb sensibilitat i capacitat d’acció per la pau en un món difícil”.

Sergi Belbel, dramaturg i director teatral

“Tinc un record inesborrable, les classes eren apassionants”

Després que Belbel tingués algun que altre debat amb els seus tutors sobre la seva voluntat per estudiar lletres i no ciències, l’ara dramaturg va entusiasmar-se pel llati el el grec gràcies a Victoria López-Amo. “Tinc un record inesborrable. Les seves classes eren apassionants”. I, tot i no “tenir esperit religiós”, confessa guardar molt bons moments a l’escola. 

Mirant al passat per enfocar-se cap al futur

Els retrobaments, entre antics professors i alumnes, les abraçades, les rialles i les converses per posar-se al dia eren una de les imatges més repetides durant l’acte de commemoració del 125è aniversari de l’Escola Pia, celebrat al pati i al teatre del centre. Una trobada per mirar enrere, reconèixer la petjada de diverses generacions i reivindicar el paper de l’escola en la història de la ciutat, però també per projectar-se cap al futur.

El director, Marc Zanon, posava el focus a tres episodis que, al seu parer, expliquen l’essència de la institució: el retorn dels escolapis a Terrassa, el 1901, a petició de sectors de la societat local; les riuades del 1962, quan el rector d’aleshores va obrir les portes de l’escola per acollir persones que s’havien quedat sense casa, i el curs va començar un mes més tard; i el 1985, quan el centre va començar a avançar cap a un nou model pedagògic, amb experiències vinculades a la reforma educativa. “Aquests tres moments parlen de servei a la ciutat i a la societat, de ser una escola oberta”, resumia Zanon.

L’alcalde, Jordi Ballart, destacava que “la fundació de l’Escola Pia va ser una de les grans fites que va contribuir a transformar Terrassa d’una vila a una gran ciutat”.  En aquest sentit, recordava que Terrassa necessitava una aposta educativa ambiciosa per acompanyar el progrés econòmic i social, i que “si la Pia ha arribat fins aquí,  és per la seva gent”. Per la seva banda, Jordi Vilà, provincial de l’Escola Pia de Catalunya, posava l’accent en la “dimensió humana de l’educació” i en la “necessitat de mantenir l’esperança i la fe amb amor”.  Així, deia, ha funcionat sempre l’Escola Pia. 

La commemoració permetia també convergir el passat amb el present, amb protagonisme d’alumnes actuals. Pau Gascon i Pol Fernández obrien l’acte amb una peça de Schubert tocada a quatre mans al piano, mentre que la Petita Banda de l’escola, integrada per onze alumnes de primària, interpretaven “Stand by Me” i “Watermelon Man”. Exalumnes il·lustres també deien la seva en una especial taula rodona.