El record d’una adolescència marcada per la por: “No tenia cap amic perquè no podia explicar que m’agradaven els homes”

Aquest diumenge 28 de juny, la ciutat commemora el Dia Internacional de l’Alliberament LGTBIQ+ amb una manifestació convocada per Homies Pride Terrassa, que sortirà a les 19 hores des de la plaça del Vapor Ventalló. Com a prèvia d’aquesta jornada reivindicativa, la ciutat ha mirat enrere aquest dijous amb la presentació del llibre “Cuando los gais perdimos el miedo”, de Jordi Petit i Isabel Alonso, a la Llibreria Synusia, un acte que ha reivindicat la memòria d’aquells que van desafiar el franquisme i el nacionalcatolicisme quan estimar diferent encara era motiu de persecució.

El llibre recorre la infància i joventut de Jordi Petit —nom que va adoptar Jordi Lozano quan es va incorporar al clandestí moviment gai— entre els anys 1954 i 1980, un període en què la descoberta de la seva orientació sexual va anar de bracet amb el compromís polític antifranquista. Isabel Alonso explica que l’objectiu era “rescatar aquesta memòria perquè no només parla de la lluita política antifranquista, sinó també d’altres lluites que tenien a veure amb alliberar les nostres vides de la dictadura del nacionalcatolicisme”. Segons l’autora, la repressió no afectava únicament la vida política, sinó també “la sexualitat, els desitjos i la llibertat de diversió”.

Per al Jordi, la història és també la d’un nen que va créixer convençut que havia d’amagar qui era. “Fins als 15 anys no vaig tenir cap amic, perquè no podia explicar a ningú el meu secret: que m’agradaven els homes”, recorda. Aquell aïllament, alimentat per l’assetjament escolar, la culpa i la por al rebuig, el va portar fins i tot a refugiar-se en la religió amb l’esperança de “ser normal”.

El punt d’inflexió va arribar als 16 anys, quan va descobrir els estudis d’Alfred Kinsey sobre la sexualitat humana. “Em vaig autoacceptar gràcies a la ciència”, afirma. Saber que l’homosexualitat formava part de la diversitat natural de la sexualitat humana va canviar la seva manera d’entendre’s i, alhora, va impulsar el seu compromís polític. “Va coincidir aquesta consciència i acceptació amb decidir que participaria en la lluita antifranquista”, resumeix Alonso.

Aquella doble militància va continuar després de la mort de Franco, quan Jordi Petit es va incorporar al Front d’Alliberament Gai. L’objectiu, recorda, anava més enllà de derogar la Llei de Perillositat Social. “En el fons, el que preteníem era extirpar la idea que érem malalts”, explica. Mentre en altres països europeus l’homosexualitat ja havia deixat de considerar-se una malaltia, a Espanya encara predominaven la censura i la persecució.

Preguntat per les lliçons que pot extreure la societat actual, l’autor del llibre resumeix el franquisme en tres conceptes: “censura, control i submissió”. Isabel Alonso hi afegeix que el llibre desmunta qualsevol mirada idealitzada sobre la dictadura. “Hi ha joves que diuen que amb Franco es vivia millor. Aquest llibre demostra que la dictadura afectava la vida política, però també la nostra vida sexual i els nostres desitjos”. Tot i que considera que avui continuen existint casos d’LGTBI-fòbia, destaca que ara “la societat ha decidit no ser homòfoba” i que els joves disposen d’espais i persones amb qui parlar, una possibilitat que en Jordi no va tenir.

La força de la ciència 

Quan se li pregunta quina és la clau per perdre la por, la resposta és immediata: “La ciència”. Jordi Petit defensa que el coneixement científic va ser l’eina que li va permetre desfer prejudicis i entendre que no hi havia res a corregir en la seva orientació sexual.

Durant la presentació, l’activista terrassenc Lluís Rambla, “company de batalles” d’en Jordi, ha reconegut que moltes de les experiències narrades també eren les seves. Ha recordat una infància marcada per una educació religiosa estricta i per l’homofòbia viscuda dins de casa. “Una tieta em va arribar a dir que haurien de matar tots els ‘maricons’”, ha explicat, admetent l’impacte que tenen aquests missatges en un adolescent que encara intenta entendre’s.

Rambla també ha lamentat no haver conegut l’informe Kinsey fins als 25 anys. “Si ho hagués sabut als 15, potser no m’hauria hagut d’amagar”, afirma. Per això considera que una de les grans aportacions del llibre és recuperar una referència científica que va contribuir decisivament a desmuntar els prejudicis sobre l’homosexualitat. Alhora, celebra que cada vegada més joves manifestin que no se senten exclusivament heterosexuals: “Això ens ha d’omplir d’orgull perquè vol dir que en aquests cinquanta anys alguna cosa bé hem fet”.

En la mateixa línia, Domènec Martínez, integrant de l'Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme, ha reivindicat la necessitat de preservar aquests testimonis perquè les noves generacions coneguin una repressió que, segons lamenta, encara és poc estudiada. "És important que la gent jove ho conegui", defensa, recordant que les persones perseguides per la seva orientació sexual també formen part de la memòria democràtica del país.

Perdre la por

No hi ha una fórmula universal per sortir de l’armari. Per a alguns és un instant que marca un abans i un després; per a d’altres, un procés lent, fet de petites passes i de persones que ajuden a guanyar confiança. Les històries d’Iván Merel i Oliver Fuentes, dos terrassencs de generacions diferents, reflecteixen que, malgrat els avenços socials, l’acceptació continua sent un camí íntim, condicionat per l’entorn i les experiències personals.

Iván Merel, nascut al Perú i establert a Terrassa des que va emigrar a Espanya amb 29 anys, reconeix que durant molt de temps va viure amagant qui era: “Vaig mentir per por del rebuig i de decebre les persones que estimava”. Amb el pas del temps, però, va comprendre que “no es pot viure eternament amagant qui ets”.

Un dels episodis que més el va marcar va ser quan va confessar la seva orientació sexual a la seva millor amiga, que “va acabar plorant” perquè, sense que l’Iván ho sabés, havia estat enamorada d’ell. Aquell moment li va fer veure que “el silenci també podia tenir conseqüències per als altres”.

Quan encara vivia al Perú, la seva família desconeixia la seva realitat. “Pensaven que sortia amb dones, però jo ja tenia una relació amb un noi”, diu. Finalment, en un moment complicat, va decidir explicar-ho a la seva mare per telèfon. La resposta el va descol·locar: “Em va dir que sempre ho havia sabut i que només esperava que algun dia fos jo qui li expliqués”.

Merel assegura que la por no va desaparèixer de cop, sinó gradualment, especialment després d’emigrar. “Aquí vaig començar a viure amb més llibertat i a ser més autèntic. No hi va haver un dia concret, però sí un moment en què la por va deixar de controlar la meva vida”, resumeix.

La vivència d’Oliver Fuentes té un element essencial: el suport. Explica que una amiga va ser determinant perquè pogués acceptar-se. “Em va ajudar molt a normalitzar-ho. Em va fer sentir que no estava sol i que m’havia d’acceptar tal com era”, afirma.

A partir d’aquí, va anar explicant la seva orientació sexual a altres persones del seu entorn. Recorda especialment un amic, que li va donar l’empenta definitiva per deixar enrere els dubtes. “Em va treure la por de dir-ho també als heterosexuals”, conclou.