"Som uns esclaus de la tecnologia"

La darrera vegada que l’actor Bruno Oro va venir a La Factoria Cultural de Terrassa (La FACT) va ser amb “Cobertura”, una obra amb Carla Segura que parlava de l’èxit i el fracàs, de l’amor i el desamor. Oro torna aquest diumenge, al mateix escenari. Aquesta vegada ho fa en solitari per interpretar el monòleg “Sí o No?", que ell mateix ha escrit i que té la direcció d’Alejo Levis. L’actor avança que pot explicar poca cosa sobre l’obra. “El punt de partida és la història real d’un viatge que vaig fer l’any 1999 a Nova York. Llavors encara no hi havia recursos tecnològics com ara”. Els motius de la fugida a la ciutat dels gratacels se’ls guarda per desvetllar-los en l’espectacle. “L’única cosa que puc dir més és que el passat em serveix per anar al present. I de tot plegat em faig una paròdia de com vivim, que som uns esclaus de la tecnologia. La nostra existència s’ha burocratitzat i sofisticat en tots els àmbits, des de la petició d’un document a l’administració fins a fer la compra per internet”. La tecnologia ha canviat i ha transformat la nostra vida i, a vegades, ens atrapa tant que ja som incapaços de prendre decisions per nosaltres mateixos. Quan hem de dir un si o un no i quines repercussions tindrà si escollim una opció o un altre. Pel Bruno, “la frontera entre el si i el no és molt fina però condiciona. Associem el no a la por i, a vegades, cal dir si i arriscar-se perquè seguir que s’obren noves portes cap a llocs fantàstics”. Posa com a exemple el dia que va decidir abandonar el programa d’humor “Polònia” a TV3. “La inèrcia em feia seguir, però el pensament em deia que no. Vaig marxar i, en aquest cas, es va obrir un món meravellós perquè puc dedicar-me a altres facetes del món artístic”. El Bruno impulsa els seus projectes de teatre i gairebé sempre del gènere còmic. S’hi troba bé còmode en aquest registre encara que no és sempre el cent per cent. En aquesta obra que presentarà el diumenge hi ha una sorpresa final que no farà riure tant com al principi. Serà només una petita llicència perquè ell es considera un còmic que vol fer riure i somriure a partir d’elevar les coses quotidianes al surrealisme, a l’absurd. “Jo bec d’això, d’anar pel carrer i a les botigues, de veure i escoltar gent i converses... El dia a dia està envoltat de comèdia”. El seu monòleg està tenint molt d’èxit. El va estrenar fa sis mesos a la sala 9 del Bosque Multicines de Barcelona i a partir del 21 de desembre hi tornarà per fer la segona temporada. Mentre, durant la tardor, està fent la gira per Catalunya. “Ja porto unes 175 funcions amb gairebé tots els teatres plens i amb localitats exhaurides. Estic molt content, sobretot de tornar a LaFACT de Terrassa perquè és un teatre i una ciutat que aprecio per la seva tradició i vitalitat cultural”. Bruno i el teatre són indissociables encara que, després del programa “Polónia”, ha donat més visibilitat als seus registres de músic i cantant i escriptor de ficció. “Tot m’agrada, però el teatre més perquè em dona de menjar. Jo considero que tinc un do per comunicar i fer riure i em faria mal el cor si no ho portés a terme”. Aquest do de vis còmica ve en gran part de família. El nét de la família d’artistes de l’Empordà (el seu avi era el pintor Ramon Pixot i el seu tiet el també pintor Antoni Pixot) diu que a casa seva estava presidit per un matriarcat de dones cultes, sàvies i divertides que el van enriquir moltíssim. N’està convençut que el llinatge pesa i que cal mantenir el nom ben alt. “Tinc un gran respecte per la professió i, per tant, m’exigeixo el màxim de qualitat. I més, a dalt de l’escenari, perquè allí es veu l’essència de l’actor i això sí que no es pot substituir ni per un WhatsApp i ni per un email ni per Netflix”.