El terrassenc Jordi Bonastre (26 anys) és un dels fixos al combinat de Max Caldas. A Wavre va disputar la seva primera final en un Mundial.
El que han aconseguit en aquest Mundial és històric. Sí. Feia 28 anys que la selecció no disputava una final d’un Mundial. Quan la perds i acabes penjant-te la medalla de plata, sempre passa el mateix. Al principi estàs trist, per la decepció d’haver perdut un títol. Ara, un dia després, ja veus les coses de manera diferent. Ja ens adonem del que hem assolit. És quelcom històric i estem molt satisfets.
La selecció ha estat a un nivell altíssim. Exactament. Vam començar a preparar-la a principis de juny. Arribàvem mentalment molt ben preparats i això s’ha notat. Tant físicament com tècnicament estàvem també fortíssims. Tenim un equip jove, però que s’ha acostumat a lluitar sempre per les medalles.
En les dues darreres grans competicions, van ser quarts als Jocs de París i tercers a l’Europeu de Mönchengladbach. Ja tocava arribar a una final, oi? Sí, aquest era el pensament de tot l’equip. A més, penso que per la manera com hem jugat, ens ho mereixíem. En els cinc primers partits només vam encaixar dos gols d’stroke i un de penal-córner. Ningú no ens va marcar de jugada. Penso que hem fet un pas endavant amb bola. L’equip ha sabut estar realment molt sòlid. Llàstima del partit contra Austràlia, que ens va penalitzar molt. El nou format, a més, feia que la segona fase fos imprevisible. Calia un punt de sort.
El 0-4 que li van endossar als Països Baixos a casa a les semifinals en menys d’un quart d’hora ja forma part de la història. Com ho va viure? Va ser un partit molt especial. Teníem tot el camp en contra. Igual que contra França als Jocs o contra l’Índia al darrer Mundial, vam aconseguir guanyar. Sabíem que era el dia. Ens vam posar 1-4, però érem conscients que ens tocaria patir. I així va ser.
En aquest partit es va lesionar. Es va trencar la mà i fins i tot va perillar la seva presència a la final. Em van donar un cop molt fort a la mà. En acabar el partit em feia mal, però no sabia encara si tenia alguna lesió. Quan em van fer les proves i es va confirmar que l’os estava trencat vam valorar totes les opcions possibles. No em volia perdre la final. Juntament amb els metges, vam decidir infiltrar-me. La veritat és que vaig poder jugar sense dolor. Ara estem pendents de marcar les dates de recuperació.
Tot i fer un gran partit, a la final els va guanyar una selecció alemanya a qui s’havien imposat tant a la segona ronda com a la Pro League. És molt dur perdre una final d’aquesta manera. Vam tenir opcions clares de proclamar-nos campions del món. Hi ha moltes maneres de perdre. Els vam tenir tancats a la seva àrea durant tot l’últim quart. L’equip, però, està tranquil. Ho vam donar tot i no se’ns pot retreure res. L’esport té aquestes coses.
