Aquesta localitat tan variada pel que fa a les disciplines esportives que es practiquen ha vist créixer a multitud d’esportistes que han brillat en tota mena de competicions. S’ha dit i repetit que és la ciutat més olímpica del món i no es pot amagar que d’aquí han nascut representants molt qualificats del gran ventall que presenta l’esport. També, tanmateix, molts han vingut de fora, però han deixat la seva petjada i el seu record roman immaculat en les ments dels que van gaudir de les seves habilitats.
El brasiler William Silvio Modesto Verísimo, conegut com a Bio (Araraquara, 8 de març de 1953 - Guarulhos, 23 de febrer de 2008) va ser com una mena d’explosió per als aficionats del Terrassa FC quan va aterrar, l’any 1975. “No sabia ni on venia, però la rebuda va ser magnífi ca i, quan em van veure jugar, crec que molts seguidors van sentir devoció”, manifesta.
Format a l’equip del seu poble, el Ferroviária, després va passar al Palmeiras de Sao Paulo i va arribar a Europa per enrolar-se al Vitória FC de Setúbal de Portugal. “Per als brasilers era el destí més comú i també el més còmode, per tot allò de l’idioma i els lligams històrics”, comenta. Però la seva aventura al vell continent va tenir una següent parada que el marcaria.
“El Terrassa FC acabava de pujar a Segona Divisió. Llavors només es permetien dos jugadors estrangers i vam fitxar Guaraci, un centrecampista, i jo”, recorda. En teoria, el conegut era l’altre, però el que va meravellar amb la pilota als peus va ser ell. “Els brasilers portem el futbol dins de l’ànima. El van inventar els anglesos, o això diuen, però la màgia la vam posar nosaltres. La samba brasilera, que acostumen a escriure els periodistes. Cinc Mundials no es guanyen sent uns trinxeraires”, assegura.
Cridar l’atenció
Tres temporades en el conjunt terrassista, amb uns números de 96 encontres i 31 gols, van ser sufi cients per cridar l’atenció del FC Barcelona que, llavors, liderava en el terreny de joc el neerlandès més important de la història del futbol del seu país, Johan Cruyff. “Era un savi, se les sabia totes i amb una qualitat immensa. Era com tenir un entrenador dins del camp, et dirigia, t’aconsellava, et demanava això o allò... Era molt complet”, subratlla sobre Cruyff.
“Per a mi era una oportunitat d’or, no tothom rep una proposta del Barça. Poder jugar a Primera Divisió, en competicions europees, optar a títols. No ho vaig dubtar”, declara. No va estar molt de temps a la disciplina de l’equip blaugrana, però amb temps de sobres per guanyar dos títols, la Copa del Rei de 1978, en una final contra el Las Palmas, i la Recopa d’Europa de 1979, la primera de les quatre que té el Barça.
“Tothom em recorda pel meu penal a la tanda contra l’Anderlecht. Vaig fer una ‘paradinha’ i els belgues es van enfadar, perquè deien que no era legal, però l’àrbitre el va donar per bo”, rememora. “Guanyar títols agrada a tothom i, per sort, ho vaig viure en primera persona”, afegeix.
Va ser efímera La seva estada al Barça va ser efímera i, en acabat, va anar a l’Espanyol, on tampoc va estar-s’hi gaire. Màlaga, Sabadell i, de nou el Terrassa FC, van ser els seus següents destins. “Sé que molts esperaven de mi una carrera esportiva més galdosa, però les coses van anar com van anar”, apunta. Va jugar a altres equips catalans i fins i tot a futbol sala a la nostra ciutat.
Els seus anys posteriors no van ser gens fàcils i va passar per moments molt delicats econòmicament i personalment. “Passar de tenir-ho tot a no tenir res és dur. I la solució és aixecar el cap i tirar endavant”, declara. Té un desig molt marcat, que el Terrassa FC del seu cor pugi de categoria i arribi al futbol professional. “Seria meravellós. Els seus aficionats s’ho mereixen”, assenyala.
