“Hi ha molta participació de gent, fa un dia estupend, a la gent li agrada sortir al carrer i és el que reivindiquem, sortir al carrer i estar-hi a tots plegats”, ha explicat Loida Panedes, presidenta de l’Associació de Veïns de Ca n’Anglada. Tot i que el mateix nom de la Fira doni protagonisme a les olives, la responsable veïnal ha volgut valorar el paper de la mateixa com a eina de cohesió social: “És molt important, perquè així teixim barri i construïm convivència, que és el que nosaltres volem, que hi hagi convivència”, ha destacat la presidenta. 

En aquest sentit, Panedés ha insistit a contrarestar determinats estigmes atribuïts al barri. “Per més coses que diguin, el que hi ha al barri és convivència”, ha comentat, i ha afegit que és vital que la gent del barri, però també la d'altres zones de la ciutat, "sàpiga i posi en valor les coses que tenim a Ca n'Anglada". Per aquest motiu, la presidenta de l'associació veïnal ha destacat les visites guiades que s'han efectuat tant a la Masia de Ca n'Anglada com a la Parròquia de Sant Cristòfol, dos dels centres més importants del patrimoni del barri.

Un altre dels factors que han de servir per cohesionar el veïnat del barri són les oliveres, que a cada edició es planten a la plaça de Ca n'Anglada. Enguany s'ha col·locat el desè arbre — durant la pandèmia no es va poder fer la plantada —, un símbol de la resiliència de la festa de barri. "Els fruits d'aquestes oliveres són del barri", ha comentat Panedés, "qui vulgui les pot agafar i fer-les a casa com prefereixin".

Espai per a tothom

La fira, que ha aplegat una vintena d’entitats i paradetes — totes les del Districte 2 i algunes d'altres indrets de la ciutat i de Catalunya — de tot tipus i caràcter, ha estat una mostra d’aquest teixit comunitari enfortit. Entre les entitats participants hi havia la Fundació Goel, que ha aprofitat la fira per donar visibilitat als seus projectes socials.

Marina Nadal, educadora social de l’entitat, ha explicat que la intenció de participar del que es fa al barri és doble: per una banda, es vol donar visibilitat a les accions que duen a terme les entitats alhora que també es busca crear una xarxa d'aliances entre les entitats que permeti impulsar les accions de totes elles. “Hem pogut connectar per després trobar-nos, poder fer coses conjuntes i conèixer-nos”, ha assenyalat Nadal. En el seu cas, la Fundació Goel porta cinc anys al barri oferint diversos serveis a la ciutadania: “Tots els projectes són dirigits a la ciutadania, tenim reforç escolar, classes de castellà per dones, tenim talla de costura, espai familiar per famílies en situació de pobresa energètica i tenim dutxes i bugaderia”, ha detallat Nadal, que també ha afegit el grup MEFI per a persones adultes amb discapacitat intel·lectual, un projecte que ja tenen en marxa des de fa 30 anys.

Gràcies als membres de la Fundació, especialment als del taller de costura, han pogut posar a la venda productes artesanals fets per ells mateixos. “Les dones han fet tot el projecte des de setembre preparant cosetes amb molta estima", ha subratllat l'educadora social. La resposta de la gent, ha afirmat, ha estat aclaparadora i ha opinat que "a part de la Fira Modernista, la Fira de l'Oliva és una de les activitats que es fan aquí a Terrassa amb més qualitat".

En concret, els nous vestits retornen al color taronja terrós que va adoptar la colla al seu inici, l'any 1983, i s'han mantingut les caputxes de cuir i les característiques ales, encara que amb un nou format que fa menys nosa als participants dels lluïments. Pel que fa a les novetats tècniques, els vestits s'han dissenyat de tal manera que s'obren pel davant i es tanquen amb belcro, facilitant d'aquesta manera posar-se'ls i treure-se'ls. També han incorporat butxaques per a mòbils i altres objectes personals i els punys de les mànigues es poden ajustar també amb belcro.

Segons han explicat, la confecció i disseny d'aquesta nova roba ha estat un procés participatiu de tota la colla, amb membres i exmembres implicats, i ha comptat amb la supervisió tècnica de la modista terrassenca Rosa Rubio, que serà l'encarregada de produir-los. La primera vegada que la colla utilitzi els nous uniformes serà a la Festa Major de Terrassa, al juliol.

Els treballadors denuncien que les plantilles pateixen "el bloqueig del seu conveni de treballadors" i també un "model precari" que els obliguen a dur a terme tasques pròpies a les dels treballadors d'hostaleria, cafeteria i reposició "cobrant únicament el salari base d'expenedor de combustible". Per aquests motius, reivindiquen que "no som cambrers", és a dir, que se'ls respecti les seves categories professionals i que s'ajusti la seva jornada laboral anual a les 1700 hores. A més, pel que fa als salaris, reclamen una "pujada salarial real" del 3% per ajustar-lo a l'IPC i un plus de 20 euros per cada diumenge i festiu que treballin.

Amb això es pretén vigilar els cabals circulants de la riera de les Arenes, tant en moments on passi poca o gens aigua com també en moments on hi hagi un volum més elevat. En aquest darrer cas, també es mesuraran els sediments que arrossegui el cabal mitjançant una trampa de sediments. Precisament sobre la trampa sedimentària, l'ACA apunta que "serà obligatori qe la redacció del projecte compti amb la participació d'investigadors de l'àmbit acadèmic, especialistes en el transport de sediments i la seva mesura en condicions hidràuliques singulars". A part, també s'huarà d'instal·lar un sistema de mesura enregistrament i comunicació de dades, a més d'un pluviòmetre automàtic.

La setmana passada us vam parlar del Recorregut Fotogràfic, dels treballs manuals de tota mena que es fan als casals i centres de gent gran, de les activitats que s’han preparat per als més petits: globus, pintacares, inflables... També dels campionats de dòmino, Rummikub i escacs, i de la possibilitat de dinar, acompanyats de música en directe, gentilesa del restaurant Can Mir, pel mòdic preu de 14 euros. Recordeu que cal reservar taula aviat. 

El dissabte 25, matí i tarda, i el diumenge 26 al matí serà el gran moment de les actuacions dels tallers de balls diversos dels casals i centres de Terrassa, amb la novetat de l’actuació de dos grups de l’Esbart Egarenc. 

El matí de dissabte, a partir de les 10.24, podreu veure actuar 13 grups: sis de ball en línia, tres de sevillanes, dos de zumba, un de “faldas y volantes” i un de balls variats. Les actuacions duren aproximadament uns dotze minuts cadascuna.

La tarda de dissabte, a partir de les 3 de la tarda, és una autèntica bogeria de grups: un total de 21 grups! 10 grups de ball en línia, 4 de sevillanes, 2 de l’Esbart Egarenc (una agradable novetat!), 2 de castanyoles, 1 de flamenques, 1 de country i 1 de balls llatins. Segons la programació, si no hi ha retards, a un quart de 8 hauran finalitzat tots els balls.

Continuarem el diumenge dia 26, a les 9.30, amb una segona xocolatada gratuïta gentilesa del restaurant Can Mir i es reprendran les actuacions de més grups de ball a partir de les 10.

El matí de diumenge és una mica especial: en dues de les modalitats de ball: country i sardanes actuaran conjuntament grups de diversos casals, que disposaran de més temps per a les seves actuacions (48 minuts els de country i 24 minuts les colles de sardanes). Fa molt goig veure unes 80-100 persones ballant country i és realment emocionant el galop d’entrada de les sis colles de sardanes que us sorprendran amb les seves sardanes de fantasia.

També podreu veure, si us animeu a venir, 2 balls en línia, 1 de rumba flamenca,1 de balls de saló, 1 de sevillanes, 1 de ball llatins i un grup de Zumba.

El matí acabarà, més o menys, a la una, i es reobrirà el menjador, i a partir de les 16 h hi haurà una sessió de ball a càrrec del Grup Fase 3 (Orquestra Aquarius).

Per participar en el ball, caldrà comprar una entrada, amb un cost simbòlic de 2 euros. L’entrada us permetrà participar en el sorteig de diversos obsequis a la mitja part del ball. Es donarà per finalitzat el ball a les 7 de la tarda.

L’endemà, 27 d’abril, començaran les actuacions a la Factoria, que continuaran el dimarts 28 i el dijous 30. La setmana que ve us explicarem tot el que us oferirem i com ho heu de fer si hi voleu assistir.
 

Cinquanta places, vinculació amb Mútua Terrassa i la possibilitat que la ciutat ampliï el seu pes universitari en un àmbit estratègic com la salut. Tot això suma. Suma prestigi, suma oportunitats i suma futur.

Seria absurd menystenir-ho. Al contrari: cal reconèixer la feina feta per totes les institucions i professionals que ho han fet possible. Perquè quan una ciutat guanya actius acadèmics, sanitaris i de talent, hi guanya tothom.

Però precisament perquè és una bona notícia, també cal dir una altra cosa: això no és tot el que Terrassa podia aspirar a aconseguir. I potser aquest és el debat de fons que no hauríem d’esquivar.

Perquè Terrassa no estava cridada només a incorporar estudis de Medicina. Terrassa podia aspirar a liderar un gran projecte de ciutat al voltant de la salut, la tecnologia i el coneixement. Podia aspirar a articular un campus de salut amb accent propi, amb la UPC com a gran motor, amb les enginyeries de la ciutat connectades amb la recerca biomèdica, amb els hospitals treballant en xarxa, amb la transferència de coneixement, amb la innovació empresarial i amb la formació professional alineades dins d’una mateixa visió.

No estem parlant d’una fantasia. Estem parlant d’una possibilitat real. D’una d’aquelles oportunitats que no només serveixen per ampliar una oferta acadèmica, sinó per redefinir la posició d’una ciutat durant dècades.

I aquí és on apareix la pregunta incòmoda: com pot ser que una ciutat com Terrassa, amb universitat, hospitals, tradició industrial, talent tècnic i capacitat d’innovació, no hagi estat capaç de situar-se al capdavant d’una operació d’aquesta magnitud?

La resposta no és agradable, però convé afrontar-la. Els grans projectes no arriben sols. No cauen del cel. No s’improvisen a última hora. Els grans projectes es pensen, es treballen, es defensen i s’expliquen. Exigeixen una idea clara de ciutat. Exigeixen aliances persistents. Exigeixen capacitat de convèncer, de relligar actors, de generar complicitats i de fer que els altres entenguin per què aquella aposta mereix ser liderada des d’aquí.

I mentre altres territoris sí que han sabut construir aquest relat i aquesta arquitectura d’aliances, Terrassa ha transmès massa sovint dubtes, intermitència i poca ambició compartida. Aquest és el nus del problema. No quedar-ne parcialment fora, sinó no haver exercit un lideratge prou clar en un àmbit en què la ciutat tenia arguments de sobres per aspirar a més.

Perquè Terrassa ho tenia gairebé tot per jugar fort. Té massa crítica universitària. Té capacitat sanitària. Té coneixement tècnic. Té una tradició industrial que, ben orientada, encaixa perfectament amb les grans tendències del futur: la intersecció entre salut, tecnologia, dades, recerca aplicada i innovació. Té, en definitiva, peces que moltes altres ciutats envejarien. Dit d’una altra manera: Terrassa té motor de Fórmula 1, però massa vegades se la condueix com si només pogués anar a 50 per hora. I aquest és, probablement, un dels grans errors de fons. No és un problema de falta de recursos, ni de falta de condicions objectives, ni tan sols de falta d’oportunitats. És un problema de visió, d’ambició i de lideratge sostingut.

El que faltava no era matèria primera. El que faltava era convertir totes aquestes peces en una aposta de ciutat sostinguda, coherent i compartida.

I això és el que més hauria de preocupar. No només aquest episodi concret, sinó el patró que deixa entreveure. La sensació que Terrassa és una ciutat amb potencial de gran capital regional, però massa vegades gestionada sense aquella ambició llarga que exigeixen les oportunitats decisives. La sensació que, en moments clau, la ciutat no sempre compareix amb tota la força política, institucional i estratègica que caldria.

Les oportunitats que transformen una ciutat no sempre es perden amb grans escàndols. Sovint s’escapen d’una manera molt més silenciosa: amb retard, amb excés de prudència, amb falta de relat, amb aliances insuficients, amb la temptació de confondre la gestió del dia a dia amb la construcció del futur.

I és aquí on cal ser exigents. No des del derrotisme. No des de la desqualificació fàcil. Sinó des de l’ambició que Terrassa mereix.

Perquè és bo celebrar que la ciutat tindrà Medicina. Només faltaria. Però seria un error polític i ciutadà confondre aquesta bona notícia amb haver guanyat tota la partida. No és el mateix incorporar una peça valuosa que haver liderat el tauler. No és el mateix sumar estudis que haver consolidat un gran projecte de ciutat. No és el mateix ser-hi que marcar el rumb.

I Terrassa, per dimensió, per història i per capacitats, hauria d’aspirar exactament a això: a marcar el rumb.

No a ser una seu complementària. No a celebrar com a victòria completa allò que, en realitat, és només una part del que era possible. No a resignar-se a tenir un paper secundari quan disposa de condicions objectives per liderar.

La qüestió de fons, per tant, no és si l’arribada de Medicina és positiva. Ho és. La qüestió és si Terrassa s’està pensant a l’altura del que pot arribar a ser.

Perquè una ciutat com aquesta no s’hauria de conformar a arribar a temps just a les oportunitats importants. Hauria de preparar-les, condicionar-les i encapçalar-les. Hauria de saber teixir les aliances necessàries. Hauria de ser capaç de defensar els seus interessos amb constància, intel·ligència i ambició sostinguda.

Terrassa mereix això. Mereix un projecte de ciutat que pensi en gran. Mereix institucions capaces d’alinear salut, universitat, empresa i innovació en una mateixa direcció. Mereix governants capaços d’entendre que el futur no s’espera ni es comenta des de la barrera: es construeix.

I aquesta és, en realitat, la reflexió important. Que Terrassa tingui Medicina és una bona notícia. Però Terrassa no hauria de conformar-se només amb això.

El lector m’haurà de deixar passar una certa obsessió amb la demografia local. Fa dos mesos ja en vaig parlar amb les dades del 2024. Però és que probablement és una de les qüestions locals més rellevants que viu la ciutat. O, dit d’una altra manera, la major part dels grans desafiaments que té la ciutat estan marcats per aquest factor de creixement, d’altra banda, incontrolable per part de les nostres autoritats. Per venir a viure a Terrassa no cal demanar permís a ningú.

Fem algunes concrecions. Estem parlant dels ciutadans que es van registrar al padró municipal, que l’1 de gener ja passava dels 236.000 habitants. A part, és clar, hi ha els que potser encara hi consten, tot i haver marxat, o residint a la pràctica en un altre país, però sense donar-se de baixa aquí per seguir tenint alguns avantatges que els dona viure oficialment a Terrassa. En conec casos. I llavors hi ha els que encara no hi consten, però que ja estan instal·lats irregularment a la ciutat. Tot un misteri que pocs o molts s’escapen dels registres. I insisteixo en aquesta distinció -entre registre i realitat-, perquè si ja és difícil gestionar allò que sabem que existeix, imagineu-vos dels qui no en sabem res!

La segona observació ha de ser per a aquest creixement anunciat durant el 2025: 2.739 nous terrassencs. El creixement del 2024 havia estat de 4.333 persones. Això vol dir que hi ha hagut una disminució, entre entrades i sortides, i naixements i defuncions, de gairebé un 37% respecte de l’any anterior. És molt. Caldria saber si es tracta d’una disminució general a tot Catalunya o si només s’ha produït a Terrassa, i a què es deu. S’han apujat els preus de l’habitatge local i Terrassa ja no és tan atractiva? N’ha disminuït l’oferta? Hi ha hagut una reducció de població migrant a causa de la conflictivitat mundial? És només una circumstància transitòria? Un efecte estadístic? 

Tercera qüestió. De moment, no se sap com afectarà Terrassa la regularització que ha començat aquesta setmana. No sembla que hagi de fer aparèixer nous ciutadans, perquè els qui ho poden demanar ja haurien de ser als registres oficials. Però no sabem si en un termini breu produirà un efecte d’arrossegament per reagrupaments familiars. Caldrà estar al cas per mesurar l’impacte positiu de la mesura política, però també pels efectes no previstos. Sobretot, per si la decisió del govern espanyol, a part dels avantatges en mà d’obra barata pel món empresarial, porta afegits els recursos que faran falta per atendre de manera justa, també en l’àmbit local, aquests futurs nous “espanyols”.

Sigui com sigui, l’enigma a esclarir, la pregunta a respondre, el misteri a resoldre és saber on tenim els nous 2.739 terrassencs. És a dir, saber com se’ls ha rebut, com se’ls ha pogut tractar. Hi ha hagut pisos de compra i de lloguer -haurien de ser prop d’un miler- per a tothom? N’hi ha gaires de rellogats en habitacions d’altres familiars? Tots poden viure en unes condicions d’habitabilitat correctes? Tots tenen escola, CAP i lloc de treball que els correspondria? Se’ls ha pogut explicar que arribaven a una ciutat catalana d’un país que té llengua pròpia que, si no la saben, cal que l’aprenguin? Se’ls ha explicat com? Saben quins drets i quins deures de ciutadania tenen a Terrassa, que poden reclamar, però que també han de complir? 

La qüestió, doncs, és doble. Una: sabem nosaltres -l’administració- on són, on han anat a parar? I dues: ho saben ells, on són i on han anat a parar?

En el teu cas, en què consisteix la prova de talent? Cada participant escull el seu. Per exemple, hi ha noies que toquen el piano o fan patinatge artístic. En el meu cas és més artístic, ja que he treballat amb escultures a l’Escola Municipal d’Art i Disseny de Terrassa, i el meu vídeo de talent va sobre això.

Com ha estat el teu camí fins a arribar a Miss Món Espanya? L’any 2024, vaig començar sent Miss Catalunya i després vaig anar al concurs nacional, on vaig ser quarta finalista, però sense cap preparació prèvia. Tot va succeir molt de pressa. De fet, abans d’això no havia tingut contacte amb aquests certàmens. Més tard, em va sorgir l’oportunitat de ser candidata a Miss Món Catalunya. Llavors, vaig fer tota la formació i, a la gala final, em van coronar com a Miss Món Barcelona. Això és el que m’ha portat fins aquí, i per això he estat tot un any de preparació.

En què has posat més èmfasi durant aquest any de preparació? Sobretot en l’oratòria. És la part en què més he treballat, perquè la comunicació és molt important. Si guanyes un certamen nacional, has d’estar en contacte constant amb mitjans de comunicació i saber transmetre el teu missatge. També és clau l’entrevista amb el jurat i el minut d’or. Per tant, el certamen va molt més enllà de la bellesa. Aquí només per ser guapa no n’hi ha prou.

Aquest minut d’or és la part més exigent? Sí, és la que em fa més por, perquè és quan estàs entre les cinc finalistes i et fan una pregunta davant de tot el públic. No saps quina serà i valoren com t’expresses i com gestiones la situació. Al final volen una dona segura de si mateixa. 

Tens un màster en comunicació i cultura i un curs integral de ràdio, televisió i pòdcast. La teva experiència en aquest àmbit t’ha ajudat en la preparació? Sí, perquè estic en contacte constant amb els mitjans de comunicació, ja sigui davant de càmera o fent entrevistes. Durant aquest any he notat una evolució important i penso que ara vaig molt més segura de mi mateixa, gràcies a la meva formació i a la feina actual a Canal Terrassa. 

El projecte social també és una part del certamen. El teu tracta l’empoderament de les persones grans i l’edatisme. Com va sorgir? Tot va començar a través d’un company d’universitat, en Quirze Casablanca, que es va graduar en Humanitats als 74 anys. Va ser delegat de classe i va obtenir l’excel·lència en el Treball Final de Grau, i per a mi és una gran font d’inspiració. Això em va fer pensar quantes persones grans continuen tenint propòsits i somnis. Llavors, em vaig posar a investigar i vaig veure que una de cada dues persones té actituds edatistes, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Em va impactar molt, perquè és la meitat de la població. A partir d’aquí vaig voler donar visibilitat a aquesta problemàtica. 

Com has desenvolupat aquest projecte? He col·laborat amb la Factoria Social de Terrassa i la seva residència, on he fet voluntariat i he parlat amb persones grans. Moltes et diuen que ja no tenen res a fer, i això és molt dur i em trenca el cor. El projecte busca empoderar les persones grans i donar visibilitat a una discriminació de la qual gairebé no es parla.

També hi ha preparació en l’àmbit estètic? Sí, però enfocada a l’autonomia. A la delegació de Catalunya tenim classes d’automaquillatge, perquè en el dia a dia ens hem d’arreglar nosaltres. També hi ha formació en autopentinat i imatge personal, però sobretot t’ajuden a connectar amb tu mateixa per pujar a l’escenari amb seguretat.

El públic també pot votar. Com funciona aquest sistema? Es fa a través de l’aplicació 1Zone, i la gent té un vot gratuït cada dia. També hi ha gent que paga, i aquí és on es nota la diferència. Personalment, prefereixo que el resultat depengui del jurat, perquè la votació del públic és més ambigua. 

Quin pes té cada part en la decisió final? La favorita del públic passa directament al top 15. També hi ha categories com multimèdia (vídeo i foto de presentació), talent o esport que et permeten avançar. I després també hi ha algunes places que decideix el jurat segons què han vist durant tota la setmana, inclosa l’entrevista personal amb cada candidata.

Però més enllà del vessant lúdic i de foment de la salut, Terrassa també compta amb esportistes en edat avançada que mantenen una activitat esportiva amb un component competitiu. Esports com l’atletisme o la natació tenen una llarga trajectòria en les categories màsters, a les quals s’han sumat altres disciplines d’equip, com el futbol, el hockey, el bàsquet o l’handbol, entre altres.

Practicar esport de competició en edats que superen els 70 anys no és habitual. Però tampoc una excepció. I els quatre casos que il·lustren aquest reportatge són un exemple.

Toni Nogués és un dels noms propis de la prolífica llista de jugadors de hockey olímpics que ha donat la ciutat. Campió de lliga amb el CD Terrassa l’any 1976, va participar en tres edicions dels Jocs Olímpics: Tòquio 1964, Mèxic 1968 i Munich 1972. Va disputar més d’un centenar de partits amb la selecció espanyola, amb la qual es va proclamar sots campió del món a Barcelona l’any 1971. Malgrat que va començar a jugar a hoquei patins (ell vivia al carrer de Sant Antoni just al costat de l’antiga pista de l’Epic), va derivar cap al hockey herba per la influència familiar (la seva mare era portera en aquest esport) i social, ja que els seus companys de l’Escola Pia el practicaven majoritàriament. 

Nogués no ha deixat mai de practicar el hockey. I amb gairebé 81 anys juga amb l’equip de 7x7 del CD Terrassa i participa activament en campionats internacionals, en els quals forma part de la selecció espanyola de +70. El passat mes de novembre també va jugar amb una selecció europea +80 que va disputar dos partits, a Castelldefels i Terrassa, contra Anglaterra, campiona europea d’aquesta categoria. A Espanya és un cas únic, perquè pràcticament cap jugador de +80 té una activitat continuada.

“A la vida tot és competir. I sempre vols guanyar”, raona, per explicar com es manté el sentit competitiu. “La diferència és que ara ja no t’afecta tant perdre.” Completa la seva activitat fent molta bicicleta de muntanya, perquè diu que “és una molt bona preparació pel hockey”. Nogués admet la incidència que té l’esport en mantenir un bon estat. “La salut és el més important i mantenir-te en forma t’ajuda a viure. I no és només això. Poder jugar en un equip, amb altra gent, és molt maco.” 

Olímpic i campió mundial

També va ser olímpic, en dues oportunitats, el nedador Fred de Bruijn (88 anys), nascut a la ciutat neerlandesa de Haarlem. Va competir a Melbourne 1956 i Roma 1960 amb la selecció de waterpolo del seu país. De Bruijn va arribar a Terrassa l’any 1961 per treballar com a entrenador de natació i waterpolo al CN Terrassa i ara resideix a Matadepera.

El 2005, després de més de quaranta anys sense nedar, va tornar a fer-ho a causa d’una aposta familiar. La seva neboda, la campiona olímpica Inge de Bruijn, el va reptar a tornar a la piscina i Fred va començar a entrenar amb 67 anys i un pes de 125 quilos. Avui en pesa 84. “La major part de les persones de la meva edat només pensen a descansar, a mirar la televisió i esperar a morir-se. I jo dic, perquè haig de morir-me?”, es pregunta.”

Tres anys més tard de començar els seus entrenaments, es va penjar dues medalles d’or en el Campionat d’Europa. Ha estat també campió del món en diferents oportunitats i plusmarquista universal dels 3.000 metres lliure. Per exemple, des de 2013 ha estat sempre el guanyador de la medalla d’or dels 800 metres lliure, tant en campionats d’Europa com del Món. L’any passat va ser campió continental en els 800, 400 i 200 metres lliure i en els 200 braça. 

Entrena a les instal·lacions de l’Atlètic i del CN Terrassa gairebé cada dia i acumula uns 40 quilòmetres setmanals a l’aigua, a més de la feina al gimnàs. “L’entrenament és important, però encara més el sistema alimentari. Jo animo a la gent gran que faci esport, però cadascú a la seva mida.”

La competició el motiva. “És una superació personal”, diu. “Vull fer-ho sempre millor que la competició anterior.” I aspira a repetir èxits al pròxim Europeu de Belgrad d’aquest any i al Mundial de Budapest de 2027. 

Domingo Ortega Medina, nascut a Barberà fa 78 anys, resident a Matadepera i atleta de la Unió Atlètica Terrassa, ha destacat en proves d’atletisme en pista de mitjana i llarga distància i s’ha penjat cinc medalles (tres de plata i dues de bronze) en campionats europeus i mundials en curses de trail, muntanya i pujada vertical. 

Ortega va arribar tard al món de l’esport. Va començar a córrer amb 57 anys quan es va prejubilar. La seva primera cursa va ser a Sant Cugat, en el Medijocs destinats a metges i familiars (la seva filla és metge a Terrassa). Va guanyar la prova i amb els 50 euros que va obtenir es va comprar uns pantalons i unes sabatilles per córrer. “Soc una persona molt activa i volia fer alguna cosa”, explica. A partir d’aquell moment va fer el circuit de curses Activa’t, que va guanyar durant set anys consecutius en la seva categoria. 

Es va federar, va descobrir les proves de muntanya i en elles ha destacat especialment. “El secret del podi és l’entrenament de qualitat. I una bona mentalitat. Jo no corro per córrer. Sempre he estat competitiu.” La seva rutina el porta a fer entre 15 i 20 quilòmetres diaris. Puja un cop a la setmana a la Mola i l’atletisme li ha permès superar moments complicats, com un càncer de còlon que va patir després de la pandèmia. “Sort de l’esport”, diu. “Sortia de la quimioteràpia i anava a caminar, primer, i a córrer després.”

Martí Cortada Anoll, nascut a Terrassa i resident a Matadepera, va complir 96 anys fa poques setmanes. I malgrat la seva edat, manté una activitat esportiva més que notable. Juga tres dies a la setmana a tennis amb un grup d’amics al CD Terrassa a les Pedritxes, dos dies els dedica a la petanca al casal de la gent gran de Matadepera i de forma més esporàdica practica el golf a diferents camps propers. “L’esport sempre ha estat important a la meva vida. I mentre pugui ho faré.”

Encara que el tennis ocupa ara una bona part de la seva dedicació a l’esport, ha estat el futbol la modalitat que més l’ha captivat. “Ha estat la meva passió”, admet. Va jugar com a porter en diferents equips de la ciutat fins a defensar els colors del conjunt amateur del Terrassa FC. Després es va incorporar a l’Agut. En tornar del servei militar, va jugar a futbet al CN Terrassa i més tard al CD Terrassa. “Vaig estar actiu fins als 82 anys. I m’hauria agradat seguir, però la majoria dels companys van plegar encara que eren més joves.”

Ara, tres dies a la setmana disputa partits de dobles de tennis amb un grup d’amics. “No jugo per jugar. Sempre vull guanyar”, admet. “Físicament soc molt actiu. La gent em diu que estic molt bé i admeto que l’esport m’ajuda molt en aquest sentit.”
 

Aquesta decisió és el resultat d’un seguiment iniciat pel Servei d’Educació, que des del maig de 2025 compta amb una figura tècnica específica per inspeccionar els centres. Gràcies a aquest control i a la col·laboració directa de les direccions de les escoles i les famílies, s’han posat sobre la taula deficiències que afecten directament l’alimentació dels infants.

Segons ha informat el consistori, les inspeccions realitzades pel Servei d’Educació, en coordinació amb direccions de centres i famílies, han permès identificar mancances com racions per sota dels gramatges recomanats, insuficiència de proteïna en alguns menús, problemes amb ingredients i deficiències en el manteniment d’equipaments i estris. També s’han detectat incompliments en matèria de transparència, com la manca de documentació sobre productes ecològics o dades incompletes d’assistència del curs 2025-2026.

Davant d'aquesta situació, l’Ajuntament ha donat un termini de deu dies hàbils a l’empresa perquè presenti al·legacions. Mentrestant, s’intensificarà el control diari a tots els centres afectats per assegurar que els infants rebin àpats dignes.

L’origen de les queixes

Aquest moviment arriba dos mesos després que diverses AFA de la ciutat denunciessin públicament deficiències en el servei de menjador, especialment en les quantitats servides i la qualitat d’alguns plats.

Després de 18 visites durant la prestació del servei, l’Ajuntament va defensar el seguiment i el control del servei i, va informar que, en la major dels casos, la qualitat i la quantitat dels aliments era correcta. Amb tot, el govern municipal va informar també que s’iniciava una investigació per esclarir els motius reals de les evidencies fotogràfiques de les denúncies. Ara, amb tot plegat, s’ha conclòs amb l’expedient a Mediterranea de Catering. 

Un nou model de menjador

Més enllà de l’expedient actual, el consistori ja mira cap al futur. Amb la vista posada en la nova licitació del curs 2027-2028, es treballa en un nou model de menjador escolar que sigui més exigent. Entre les novetats previstes, s’estudia la incorporació de productes de proximitat i la creació de perfils socioeducatius vinculats al tercer sector local. Aquesta nova figura tindria el paper de coordinar el monitoratge, garantint que el temps de menjador no sigui només un espai per menjar, sinó també una estona de lleure educatiu i de qualitat per als alumnes.

L’Ajuntament apunta que "reafirma el seu compromís amb la protecció dels infants i la qualitat dels serveis públics, i actuarà amb la màxima fermesa per garantir que el servei de menjador escolar estigui a l’alçada del que mereixen els infants de la ciutat".

El tinent d'alcalde de Projecció de la Ciutat i regidor de Promoció Cultural i Audiovisual, Joan Salvador, ha afirmat que "s'ha configurat un cartell musical ampli, variat i d'una gran qualitat, que intenta transmetre i recollir l'esperit de la Festa Major: divers, transversal i en què tots els terrassencs i terrassenques s'hi poden veure representats". El regidor també ha subratllat la voluntat que tothom hi trobi el seu espai "per gaudir del carrer, de la música, de la cultura popular i de la identitat terrassenca". 

Fusió i talent televisiu a la plaça Nova

Un dels reclams més destacats serà l'actuació de Macaco el dissabte 4 de juliol a la plaça Nova, on visitarà la ciutat per presentar el seu disc "Futuro Ancestral". Dani Carbonell farà gala de la seva característica fusió de reggae, rumba, hip-hop, funk i música d'arrel. 

La televisiva Miriam Rodríguez, coneguda per haver estat la tercera classificada d'"Operación Triunfo" el 2017, presentarà el seu àlbum "Líneas Rojas" en aquest mateix emplaçament el divendres dia 3. Per cloure el cap de setmana, el diumenge dia 5, el flamenc prendrà el relleu a la plaça Nova de la mà de la jove cantaora de Huelva Ana de Caro.

Nits multitudinàries a Vallparadís

El tradicional doble concert de Festa Major a l'escenari Vela del parc de Vallparadís se celebrarà el diumenge 5 de juliol i anirà a càrrec d'Els Catarres i The Tyets, aquests últims tal com havia avançat el Diari de Terrassa el passat 9 d'abril. La vetllada comptarà amb el patrocini de Mútua Terrassa, que s'emmarca en la commemoració dels 125 anys de l'entitat i del cinquantenari de la posada en funcionament del seu Hospital Universitari.

Prèviament, la nit del divendres 3, aquest mateix escenari haurà acollit la gira de celebració de les dues dècades de carrera d'Els Amics de les Arts, que oferiran un repàs emotiu i festiu per tots aquells himnes que ja formen part de la banda sonora de milers de persones.

Protagonisme femení i talent local

La programació musical de la Festa Major es caracteritza per una forta presència de dones, ja que inclou fins a 47 actuacions de formacions femenines o mixtes. Aquesta aposta es farà especialment visible el dissabte 4 de juliol a l'escenari Vela, amb una nit dedicada íntegrament a propostes femenines encapçalades per Suu, que hi portarà el seu treball "Material Sensible". La vetllada la completaran OKDW, The Crab Apples i la terrassenca Meri Prata.

Aquesta franja s'ha treballat estretament amb La Brisca, una entitat de direcció artística impulsada per l'artista local Sara Roy. Així mateix, el pes del talent autòcton serà molt notable, amb la participació de 43 artistes formats a la ciutat al llarg de tots els dies. 

Música independent, espais clàssics i un concert sorpresa

L'Espai Vapor arribarà a la 14a edició a la plaça del Vapor Ventalló consolidant la seva aposta per la música independent i les noves tendències. Entre els grups programats, destaca la banda novaiorquesa d'indie pop The Pains of Being Pure At Heart, que tancarà la seva gira estatal a Terrassa el dissabte 4 de juliol.

D'altra banda, la Rambla Nord acollirà novament la Moguda Rock, i la plaça Didó vibrarà amb propostes com el Terrassa és de Rumba i el directe de Pere Portero.

L'oferta es complementarà amb la resta d'escenaris, on destaquen la plaça del Rector Homs, la Casa Alegre de Sagrera, l'Amfiteatre del parc de Sant Jordi i l'espai La Taifa. Per aquests recintes hi passaran una gran varietat d'artistes de trajectòria reconeguda, entre els quals hi ha la Balkan Paradise Orchestra, Koko-Jean & The Tonics, Ebri Knight, Alosa, Borja Penalba, Meritxell Gené, Germà Negre, Tremendo & Griffi, Belén Natalí, Gemma Humet, Marc Parrot i el Quartet Brossa, l'Orquestra Maravella i l'Orquestra Maribel.

Finalment, l'organització es reserva un as a la màniga amb un concert sorpresa a la Plaça Vella previst per al dilluns 6 de juliol, els detalls del qual s'anunciaran properament.

L’Empar, interpretada per Rosa Boladeras, manté a la ficció una relació intensa amb l’Eugeni, a qui dona vida Oriol Vila. El que per a molts espectadors és només una trama més, amaga una realitat ben singular: tots dos actors van ser parella fora de càmeres i comparteixen fills en comú, en una història personal molt lligada també a Terrassa i al teixit cultural català.

Boladeras defineix així el futur del seu personatge: “L’Empar és molt llesta i se’n sortirà amb la seva. És la primera que li ha sabut parar els peus… i no només no li trencarà el cor a l’Eugeni, sinó que aconseguirà totes les fites que es proposi”. "És una màfia", coincideixen les tres entre rialles.

Més enllà del guió, la seva vida és gairebé una extensió del món escènic. I aquí és on Terrassa hi té molt a dir. La ciutat, amb una forta tradició teatral i audiovisual, forma part d’aquest ecosistema on han crescut i treballat molts dels protagonistes de la sèrie. En el cas de Boladeras, la connexió és encara més íntima: dues de les seves filles, la Sara Diego i la Carlota Keiko, també participen a la ficció.

La Sara, filla de Gabino Diego, i la Carlota —fruit de la relació amb Oriol Vila— han seguit el camí interpretatiu de la mare, consolidant una nissaga d’actors que reflecteix l’esperit d’una ciutat com Terrassa, marcada per la cultura i els escenaris.

De fet, aquesta barreja entre vida i ficció es va fer evident recentment amb la seva aparició conjunta a Catalunya Ràdio, on mare i filles van compartir micròfons i experiències. Una imatge que resumeix perfectament el fenomen: una família, una sèrie i una ciutat al darrere que continua alimentant el talent del país.

La història documentada de l’empresa arrenca l’any 1924, quan el seu besavi, Santiago Molina i Botella, va decidir reinventar-se després que, pel seu passat anarcosindicalista i el conegut “pacte de la fam”, li tanquessin les portes del tèxtil. “Li van prohibir treballar”, resumeix Jordi Molina. Després de provar diferents negocis, va apostar per una xurreria ambulant. La primera parada la va muntar a Palma de Mallorca amb el nom de Xurreria Chic. “Allà van triomfar”, recorda.

Més endavant, la família es va traslladar a Barcelona i va participar en l’Exposició Internacional del 1929-30. Va ser llavors quan va néixer el nom de La Floresta, que encara avui identifica la nissaga. Segons explica l’actual propietari, el seu besavi el va adoptar en record d’una coral del barri de Sants on cantava. A partir d’aquí, els Molina van començar a recórrer fires i festes majors per tot el Vallès, consolidant així el prestigi de la marca.

La vinculació amb Terrassa es remunta a dècades enrere. “A les fires de la Festa Major hi portem entre vuitanta i noranta anys”, explica Jordi Molina. Ara bé, les dues xurreries fixes no van arribar fins als anys setanta. Antigament, la de la rambla d’Ègara tenia el nom de La Confianza, mentre que la de davant de la Mútua es deia La Dàlia. Totes dues havien estat en mans d’altres famílies xurreres terrassenques (Puiggròs i Martínez-Illa), però amb els anys van passar a la família Molina, que les va rebatejar com a xurreria La Floresta.

L’essència del negoci sempre ha estat la mateixa. “Nosaltres treballem igual que fa cent anys”, afirma. A les dues xurreries que regenten a la ciutat s’hi venen xurros, porres, bunyols, “pestinyos” i altres elaboracions tradicionals. Però hi ha un producte que els diferencia especialment: les patates fregides de bossa. “Som els únics de Terrassa que fan patates artesanes”, diu. I afegeix que “el 80% de la nostra producció és artesana”.

El propietari admet que mantenir aquest model no és gens fàcil. “Soc un romàntic”, diu entre rialles, conscient  que fer les coses a mà comporta més feina i menys rendibilitat. “Però això ho faig sobretot per la tradició familiar”, destaca. El futur, però, és una incògnita: els seus fills treballen en altres sectors i no hi ha relleu clar.

Tres "visites" i una pota aixecada

Les càmeres de seguretat de la recepció de Cal Reig, el local dels Minyons de Terrassa, van captar fa uns dies una seqüència digna d'estudi: una persona, portant la figura del Drac infantil de la colla del Drac de Terrassa, es va apropar a la porta i, com aquell qui res, va simular fins a tres vegades el gest d'un gos orinant contra l'entrada.

Amb un muntatge d'allò més divertit, el MAM ha denunciat el "marcatge de territori" d'aquesta bèstia de cartó pedra. Davant la incredulitat de la situació, els Minyons han decidit entomar-ho amb molta ironia:

“Ara, des del MAM ens plantegem: organitzem una campanya de recollida de bolquers per a aquest pobre desgraciat que té incontinència? O fomentem una campanya per a la comunitat que digui 'siguis drac o siguis gos, aquí no'”, ironitzen al vídeo.

Rivalitat sana o un "descuit" de foc?

Més enllà de l'anècdota escatològica, el rerefons de la història apunta a la clàssica i sana rivalitat castellera que respira la ciutat. Tot i que des de la colla malva prefereixen no fer teories conspiranoiques, la qüestió és que tothom sap que a Terrassa les entitats es barregen: gran part dels integrants de la colla del Drac de Terrassa també vesteixen la camisa blau turquesa dels Castellers de Terrassa. Casualitat? Una broma interna entre colles? Sigui com sigui, el "Drac pixaner" ja s'ha convertit en el protagonista de la setmana. 

Encara no hi ha una data oficial d'obertura, però tot apunta a que serà una de les botigues amb més superfície de Consum a la ciutat. Això, conjuntament amb el projecte que la marca valenciana té iniciat al Parc Central del Segle XXI, al barri del Segle XX, la recent inauguració d'un nou local a l'avinguda de Béjar i els 3 establiments més que ja tenia en funcionament a la ciutat, Consum consuma la seva aposta per Terrassa com a localitat amb interés per invertir-hi.

Tot i això, el dermatòleg terrassenc Ramon Grimalt alerta que "no hi ha cap evidència científica" en la qual es fonamenti el funcionament i la utilitat d'aquest aparell. "Una pacient em va demanar si les làmpedes LEDs facials van bé. — ha començat el doctor a un vídeo a les seves xarxes socials, — Doncs van bé sobretot per a les persones que fan màrqueting i en treuen un benefici econòmic", ha afirmat.

Grimalt ha insistit en que no hi ha indicis científics que certifiquin la utilitat d'aquests aparells i tractaments. "Van bé per distreure'ns i passar l'estona", ha declarat, i ha fet una recomanació als usuaris: "Evidentment, no heu d'invertir quartos amb aquest tipus de productes que no hi ha cap base científica al seu darrera".

Així doncs, amb l'aplicació MiDNI al mòbil es podrà acreditar presencialment la identitat de la mateixa manera que amb el document físic. En concret, el DNI digital permet identificar-se davant de notari, confirmar la majoria d’edat, registrar-se en un hotel, llogar un vehicle, comprar entrades o bitllets nominatius o retirar medicaments en farmàcies. També servirà per accedir a concerts, recollir enviaments o fer gestions a Correus.

Per obtenir-lo, cal tenir el DNI físic vigent i completar el procés de registre i activació. Aquest registre es pot fer per internet, als Punts d’Actualització de Documentació de les comissaries de la Policia Nacional, a les unitats de documentació i en més de 300 ajuntaments amb punts habilitats. L’usuari ha de descarregar l’aplicació, introduir els números del DNI, crear una contrasenya i validar el procés amb un codi rebut per SMS.

L’aplicació no guarda les dades d'identitat del ciutadà, sinó que les consulta en temps real a la unitat de gestió del DNI. En cas de pèrdua o robatori del document, es pot anul·lar la versió digital presentant una denúncia davant la Policia Nacional.

El sistema ofereix tres nivells d’identificació: el DNI EDAT, que mostra fotografia, nom i majoria d’edat; el DNI SIMPLE, que inclou nom, cognoms, sexe i validesa; i el DNI COMPLET, amb totes les dades del document físic.

Un cop triat el nivell d'informació sol·licitat, l’aplicació genera un codi QR temporal que es mostra a la pantalla del mòbil. Aquest codi, generat per la Policia Nacional, garanteix l’autenticitat de les dades en aquell mateix moment i té una validesa limitada, de manera que cal generar-ne un de nou cada vegada.

Precisament, aquest mes de març es compleix el 20è aniversari de la implantació del DNI electrònic, que va suposar la integració del Document Nacional d'Identitat en la transformació digital de l'Administració espanyola. En el marc del procés de transformació digital de la identitat electrònica, el 2 d'abril de 2025, ara fa un any, es va llançar oficialment l'aplicació MiDNI.

Els sistemes d’extracció sense conducte són dispositius que netegen i renovem l’aire de la cuina sense necessitat de connectar-se a una sortida exterior. A diferència dels extractors amb conducte, els més convencionals, que expulsen l’aire contaminat cap a l’exterior de la casa, aquests sistemes filtren l’aire a través d’uns filtres especials i el retornen a la mateixa cuina. Aspiren fums, olors o vapors que es generen quan s’està cuinant i l’aire passa per un filtre de greix que, regularment, és metàl·lic, i, posteriorment, passa per un altre filtre, aquest de carboni actiu, que és el que elimina les olors i les partícules contaminants. La recirculació fa que retorni l’aire filtrat a la mateixa cuina a través de les sortides d’aire o d’unes reixetes.

Aire més net

Aquest sistema permet mantenir l’aire més net, però és molt important saber que cal canviar o netejar regularment els filtres de carboni per assegurar una bona eficiència. Com a regla general, els sistemes de recirculació són segurs i compleixen amb les normatives de seguretat domèstica. No obstant això, és important tenir en compte alguns aspectes, com per exemple, el manteniment periòdic dels filtres de carboni actiu, que han de ser substituïts regularment. Si estan saturats, perden eficiència i poden contribuir a l’acumulació de greix o olors no eliminades.

També és rellevant que la instal·lació sigui l’adequada. L’han de dur a terme professionals del sector per evitar problemes com fuites o una instal·lació incorrecta que pugui disminuir la seva eficiència. Un manteniment correcte dels filtres de greix és fonamental per evitar riscos d’incendis, perquè els greixos poden acumular-se i provocar curtcircuits o incendis si no es netegen adequadament. Sempre que es respectin les recomanacions del fabricant i es faci un manteniment periòdic, no hi ha d’haver cap ensurt i el sistema serà absolutament segur.

Un dels grans avantatges dels sistemes de recirculació és la seva fàcil instal·lació, atès que no demana obres molt complicades ni connexions a l’exterior, per la qual cosa són ideals per a pisos o cases amb balcons o terrasses que no permeten una sortida exterior. També destaca el fet que poden ser instal·lats en qualsevol lloc de la cuina sense preocupar-se per la sortida de fums. El manteniment és relativament senzill i només cal canviar els filtres de carboni o netejar els filtres de greix amb regularitat. Això sí, no es pot deixar de banda i fer aquestes funcions massa tard. Es pot perjudicar el sistema si no es fa aquest manteniment de la forma adequada.

Alguns desavantatges

Com passa amb els sistemes convencionals i en molts altres serveis que no tenen a veure amb aquest, també hi ha alguna part que s’ha de sospesar, i que pot suposar un desavantatge. Per exemple, hi ha certa eficiència limitada pel fet que són sistemes que no eliminen completament els vapors i olors, sinó que els filtren i els retenen, de manera que si no es fa un manteniment adequat, poden acumular-se olors. D’altra banda, la substitució dels filtres de carboni pot representar un cost recurrent. També, la potència d’aspiració i filtració pot ser menor que en sistemes amb conducte, especialment en cuines amb molt emissions.

En els últims anys, hi ha hagut un augment de la demanda de sistemes sense conducte o de recirculació, principalment per la seva facilitat d’instal·lació i la possibilitat d’adaptar-los a espais on l’evacuació exterior no és possible o difícil. La tendència actual és que cada vegada més consumidors optin per aquestes solucions, sobretot en pisos petits, o cases que tinguin limitacions arquitectòniques que dificulten la instal·lació d’aquests conductes d’aire.

L’any 1344, Blanca de Centelles va cedir el castell a l’Orde de la Cartoixa, que el va transformar en el monestir de Sant Jaume de Vallparadís fins al 1413. Durant aquesta etapa monàstica, l’edifici es va ampliar amb la construcció d’un claustre de dos pisos al pati central, una sala capitular a l’est i una església situada entre la torre central i els murs nord i est. La nau gòtica d’aquesta església és coneguda popularment com el “Tinellet”, per la seva semblança amb el Palau del Tinell de Barcelona.

Posteriorment, el castell va pertànyer a la família Sentmenat (1413-1852) i a la família Maurí (1852-1947), fins que l’any 1947 va ser adquirit per l’Ajuntament de Terrassa. Arquitectònicament, destaca per la seva planta quadrada amb sis torres que sobresurten del perímetre, format per murs de pedra amb espitlleres i envoltat per un fossat. Entre 1947 i 1949, el monument va ser restaurat pels arquitectes Alexandre Ferran i Camil Pallàs. Des de l’any 1959 funciona com a museu i des del 1992 és la seu principal del Museu de Terrassa, que acull una exposició permanent sobre l’evolució del territori i l’ocupació humana de la ciutat i la seva comarca.

Torre Soteras

Just darrere del castell s’alçava una torre singular, ja desapareguda, construïda el 1909 per l’arquitecte Salvador Soteras i Taberner. Dissenyada en un estil historicista amb elements neogòtics, destacava per la seva torre emmerletada que li donava l’aire d’un petit castell, creant un diàleg visual amb el veí Castell Cartoixa. El nom correcte seria Torre Agustina Maurí, en honor a l’esposa de l’arquitecte, propietària de la casa i dels terrenys que l’envoltaven. La torre es va construir sobre l’antic emplaçament de l’ermita de Sant Jaume, prèviament enderrocada.

La família Soteras Maurí no hi residia habitualment, vivint a Barcelona amb els seus fills: Maria, Josep, Paulina, Ana, Mercedes, Domingo i Maria Teresa. Destacaven Maria, primera dona advocada de la Universitat de Barcelona, i Josep, reconegut arquitecte amb obres com el Camp Nou, l’edifici Olivetti i, a Terrassa, la Llar de l’Ancianitat, la Mútua i el Centre Cultural.

El 24 d’abril de 1946, l’Institut Loyola, sota la dependència dels jesuïtes, va inaugurar a la Torre Soteras un nou espai per a l’orientació integral dels adolescents, amb suport psicològic, espiritual i material per a joves en situació de vulnerabilitat. El diari Tarrasa, en l’edició del 26 d’abril de 1946, recollia la notícia amb el subtítol: “La Religión y la Ciencia, unidas en el amparo y Servicio de los menores delincuentes y moralmente abandonados”.

Finalment, l’edifici fou enderrocat i, al seu lloc, la Diputació de Barcelona inaugurà el 14 d’abril del 1970 el Museu Provincial Tèxtil Josep Biosca, actualment conegut com a Centre de Documentació i Museu Tèxtil.

En primer pla s’estenen els horts urbans i la vegetació frondosa del Pla de la Quadra i, per extensió, de tot el parc de Vallparadís. Aquests camps ja eren conreats per la gent del Castell dels Terrassa, pels monjos cartoixans, i posteriorment pels habitants de les cases del Sot del Pi.

En el pla central s’aixeca un icònic exemple del patrimoni industrial de Terrassa: l’antiga fàbrica de tints Montset i Guardiola. Aquesta estructura, juntament amb els seus edificis annexos, és un poderós recordatori del passat tèxtil que va definir l’economia i el paisatge urbà de la ciutat. Josep Guardiola i Guix va fundar una petita tintoreria cap a l’any 1840 que esdevindria Montset i Guardiola i, ja en ple segle XX, com a Tintes y Acabados Guardiola SA, empresa que tancaria l’any 1980.

A principis dels anys noranta del segle XX, la Mútua va adquirir la fàbrica Guardiola i va construir un nou edifici de serveis sociosanitaris, reproduint en una altra situació una nau modernista que l’any 1906 l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada va dissenyar per albergar-hi les barques de tint. Aquesta reproducció, obra de l’arquitecte Cesc Duran, destaca per l’ús magistral del maó vist i la volta catalana, trets distintius del geni de Muncunill, que juntament amb la xemeneia, d’una alçària de 45 metres, són els únics elements que avui es conserven i que podem contemplar si, des del carrer de Sant Antoni, accedim a la plaça de la Quadra de Vallparadís.

En preparar els fonaments per al nou edifici sociosanitari de Cal Guardiola, varen aparèixer els vestigis paleontològics de flora i fauna més antics de l’actual terme municipal de Terrassa, datats de fa gairebé un milió d’anys, al plistocè inferior.

Al fons, enfilat en un turó, contemplem el nucli històric de l’antic poble de Sant Pere, abraçat a l’esquerra pel torrent de les Bruixes o de Sant Pere i a la dreta pel torrent Monner. Hi destaca el conjunt monumental de les Esglésies de Sant Pere, un tresor arquitectònic que inclou estils visigòtics i romànics i que és el bressol històric i espiritual de Terrassa. Com a teló de fons, el perfil de les muntanyes, part del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, emmarca l’escena i recorda la ubicació privilegiada de la ciutat.

En resum, el magnífic dibuix d’en Robert Cabeza ofereix una síntesi visual de Terrassa: una ciutat en què conviuen harmònicament l’espai verd del parc de Vallparadís, la imponent herència de la revolució industrial i les arrels històriques de les Esglésies de Sant Pere. El parc de Vallparadís és el gran pulmó verd de Terrassa i un dels parcs urbans més grans de Catalunya. La seva història està íntimament lligada a la dels torrents que el formen (Vallparadís, Monner i de les Ànimes) i ha estat un lloc clau per a la ciutat des de l’antiguitat.

Avui, aquest espai ha transcendit la seva naturalesa geogràfica per esdevenir el principal nexe d’unió social de la ciutat, i transforma el que antigament era una barrera natural en el punt de trobada en què conflueixen tots els barris i la ciutadania.

A finals del segle XIX, l’espai que avui ocupa la plaça era un terreny obert situat a la cruïlla del carrer del Nord amb el torrent del Salt i el camí de Matadepera. Aquest indret estava presidit pel mas de Ca l’Ubach (conegut també com «cal Conco»), una construcció de planta quadrada amb una galeria de finestres i un pati ombrejat per una alzina, que encara avui recorda el passat rural enmig de la ciutat.

El 4 de febrer de 1903, l’Ajuntament, sota la presidència de Joan Salas, va aprovar l’enderroc d’un conjunt de cases per crear una nova plaça, que rebria el nom de Mossèn Jacint Verdaguer. Durant molts anys, aquest espai va ser poc més que un encreuament de carrers amb un jardí descuidat i un sortidor de gasolina.

La urbanització de la plaça va rebre un impuls decisiu amb la construcció d’un monument dedicat al poeta Jacint Verdaguer, inaugurat el 30 de juny de 1956. Aquesta obra, realitzada pels alumnes de l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa sota la direcció de l’escultor Ferran Bach-Esteve, es compon d’un cos central de pedra de Montjuïc amb un medalló que mostra el bust del poeta. Inicialment, el monument incloïa una font i un petit estany, que més endavant van ser substituïts per una zona enjardinada.

La plaça es va convertir en un aparador de l’arquitectura modernista, tot i que part d’aquest patrimoni s’ha perdut amb el temps. Entre els edificis enderrocats destaquen la seu de l’Agrupació Regionalista, substituïda a finals dels anys cinquanta per l’edifici de Correus i Telègrafs, i el Magatzem Pintado i Cardús, enderrocat el 1972. Malgrat aquestes pèrdues, encara es conserven exemples notables com la façana de la Impremta Ventayol (1895), també de Muncunill i d’inspiració romànica, així com el Magatzem Corcoy, de línies senzilles. Altres edificis rellevants són el Magatzem Miquel Boix (1905) i l’Escola de la Llar (1930), obra de Melcior Viñals.

A l’esquerra de la il·lustració, observem el carrer de Sant Leopold, un vial que es va construir aprofitant l’antic traçat del torrent del Salt. Aquest carrer va esdevenir especialment conegut per acollir, durant molts anys, la caserna de la Guàrdia Civil.

A la dreta del dibuix realitzat per Robert Cabeza, trobem el carrer del Nord. Aquest carrer es caracteritzava per la presència de nombrosos magatzems tèxtils, un fet motivat pel seu paper com a via principal de comunicació entre l’estació del Nord —visible al fons del carrer— i el centre de la ciutat. Era el camí habitual que recorrien els compradors de teixits per accedir al cor urbà, cosa que va contribuir a la vitalitat comercial de la zona.

Un espai adjacent a la plaça, sorgit de l’enderroc de l’Agrupació Regionalista, es va inaugurar com a placeta durant la Festa Major de 1961. Aquest indret va acollir l’estàtua “Nena amb cérvol”, també obra de Ferran Bach-Esteve, i l’any 2000 va ser batejat com a Placeta de Rosa Puig.

La plaça ha estat objecte de diverses remodelacions al llarg del temps. En la remodelació més recent, duta a terme l’any 2023, l’Ajuntament, sota la presidència de Jordi Ballart i Pastor, ha prioritzat la mobilitat de les persones i la creació d’un espai més accessible i amable per als vianants, reforçant el paper de la plaça com a centre de trobada i convivència ciutadana.

Al principi no anaven gaire sobrants d’espai. Es van instal·lar en un parell d’habitacions de la Casa Galí (el que avui és l’Ajuntament). Més tard, el 1901, es van moure a Can Julià de la Quadra, al carrer de Sant Antoni, 64. Però l’Agrupació no parava de créixer i hi feien de tot: música, teatre, xerrades... Així que el 1906 van dir: “Necessitem un lloc com cal!”.

I a qui van trucar? Doncs al gran Lluís Muncunill. L’arquitecte va dissenyar un edifici espectacular a la placeta de Mossèn Cinto Verdaguer. Es va inaugurar per la Festa Major del 1907, el dia de Sant Pere, amb la visita del diputat a Corts per Terrassa Amadeu Hurtado. L’edifici era una passada: edifici d’obra de maó vist i façana continua, amb obertures d’arcs parabòlics amb inscripció del nom de l’entitat, format per dos cossos.

El principal, de dues alçades, amb coberta a doble vessant perpendicular al carrer, correspon a l’entrada de la Sala d’Actes amb interior d’arcs parabòlics, ple llenguatge modernista de Muncunill. El segon cos, més al nord, és d’una única alçada i paral·lel al carrer, amb un destacable finestral catenari que feia les funcions de porta.

Al llarg del temps, l’edifici va sofrir variacions en la seva estructura arquitectònica i formal, sobretot el segon cos: a la terrassa se li afegeix una balustrada de barrots de maó, que substitueix l’anterior de ferro, coronada amb grans gerres de ceràmica plenes de fruites, i desapareix completament la seva artística façana original on s’obren dues noves finestres.

Però, ai las, les coses es van tòrcer. El 1917, per culpa d’una crisi econòmica i política, van haver de vendre la seu i tornar al carrer de Sant Antoni, amb el nom d’Associació Nacionalista.

A partir d’aquí, l’edifici va tenir mil vides: primer va ser un magatzem tèxtil, després va acollir l’Escola Municipal de Música, durant la Guerra Civil va servir de menjador per a nens, menjador infantil núm. 12, inaugurat l’1 de setembre del 1938 i de manera oficial el 23 d’octubre del 1938. La inauguració es va fer sota un accentuat conflicte de competències entre la Conselleria de Cultura (Espartacus Puig) i la d’Assistència Social (Valentí Puigdomènech), que es barallaven per veure qui l’havia de gestionar. Després de la guerra, va tornar a ser l’escola de música. Finalment, el 1960, es va acabar la història: el van enderrocar per fer-hi l’edifici de Correus que veiem avui dia. Una pena, oi? Però almenys ens queda el record d’aquella època daurada!

L’Escola Municipal de la Llar: un veí amb més sort

Curiosament, mentre l’edifici modernista de l’Agrupació Regionalista vivia els seus darrers anys abans de la demolició, just al seu costat, fent cantonada amb el carrer de Sant Isidre, un altre edifici amb una història pròpia i una sort diferent ja estava en ple funcionament: l’Escola Municipal d’Adults de la Llar. Aquest veí, que es va escapar de ser enderrocat, és un testimoni de la pervivència arquitectònica i social de la ciutat.

Inaugurat el 4 de desembre del 1929, l’edifici de l’Escola Municipal de la Llar és obra de l’arquitecte Melcior Vinyals, qui va projectar una construcció de planta rectangular, distribuïda en planta semisoterrània i dos pisos, dins els corrents de l’arquitectura noucentista. Aquesta data d’inauguració, el 1929, el situa en un període en què l’antic edifici de l’Agrupació Regionalista ja havia canviat de mans i començava la seva etapa de múltiples usos, i es va crear una interessant coexistència de funcions i estils arquitectònics en un mateix espai urbà.

L’Escola Municipal d’Adults de la Llar va començar com una escola femenina per a noies obreres i, durant la República, va oferir formació general i professional. El 1937 es va crear l’Escola Municipal Tècnico-Mercantil amb alumnat mixt, però va durar poc. Després de la Guerra Civil, es va convertir en una institució sota control de la Falange, centrada en l’educació domèstica femenina. Amb l’arribada de la democràcia, el centre es va modernitzar, es va obrir a nois i esdevingué l’Escola Municipal La Llar.

La història d’aquests dos edificis, un desaparegut i l’altre transformat però encara dempeus, ens parla de l’evolució urbanística, social i cultural de Terrassa, i de com els espais físics són contenidors de memòries col·lectives.

Amb el desenvolupament d’aquestes noves vies, la cotilla de les muralles es va tornar obsoleta i, progressivament, es van anar enderrocant. Tot i això, la necessitat de protecció va persistir: es van instal·lar noves portes a la vila i es van construir muralles o tanques al final dels carrers de nova creació. Aquest procés va marcar la transició de la vila medieval cap a l’embrió de la futura ciutat de Terrassa.

Un exemple destacat d’aquest període de transició és el portal de Sant Roc. En el dibuix presentat per Robert Cabeza, es pot observar la vila des de ponent, que mostra clarament la porta o portal de Sant Roc i la muralla que protegia la vila al costat de la riera del Palau —actual rambla d’Ègara— tal com era l’any 1870.

El setembre del 1872, arran dels fets ocorreguts el 22 de juliol, el portal de Sant Roc va ser fortificat amb una edificació per la part interior, s’hi van instal·lar noves portes i s’hi va designar una guàrdia permanent encarregada d’obrir i tancar el portal.

L’any 1881, quatre anys després de la finalització de les guerres carlines, el portal de Sant Roc va ser enderrocat, i es va posar fi a una etapa de la història urbana de Terrassa i es va permetre la continuació del creixement i modernització de la ciutat.

Seguim visualitzant la imatge, a l’esquerra veiem l’edifici del Vapor Busquets, enderrocat l’any 1908, i en el seu lloc Lluís Muncunill hi va construir l’edifici de la Societat General d’Electricitat, avui ocupat per un establiment de restauració. També hi podem veure la Torre del Palau sense els merlets actuals, la torre de la casa Vinyals del carrer Major i l’església del Sant Esperit i Sant Pere amb el campanar original de principis del segle XVII, reformat el 1892 i “encotillat” el 2000 segons la reforma feta per l’arquitecte Francesc Bacardit i Segués.

Amb l’enderroc del portal de Sant Roc i la desaparició definitiva de les antigues muralles, Terrassa va iniciar una nova etapa marcada per l’obertura de l’espai urbà i la integració de nous barris. A partir d’aquest moment, la ciutat va poder créixer sense les limitacions físiques que havien condicionat el seu desenvolupament durant segles. Aquesta expansió va afavorir l’arribada de noves indústries, la creació d’equipaments públics i la millora de les comunicacions amb l’entorn. El dinamisme urbanístic i social que va caracteritzar el final del segle XIX va consolidar Terrassa com una ciutat moderna, preparada per afrontar els reptes del segle XX i convertir-se en un referent de progrés a la comarca del Vallès Occidental.

En definitiva, la transformació de l’espai urbà no només va modificar la fesomia de la vila, sinó que va definir el caràcter obert i emprenedor que encara avui identifica la ciutat.

Gràcies a la tasca minuciosa de recuperació iconogràfica d’artistes com Robert Cabeza, podem avui redescobrir aquests racons perduts que formen part de la nostra identitat col·lectiva. El Portal de Sant Roc ja no és una barrera física, sinó un punt de trobada neuràlgic on el passat industrial i el present cosmopolita de Terrassa s’abracen. Contemplar aquesta imatge del 1870 ens recorda que la ciutat és un organisme viu, en evolució constant, que sap créixer sense oblidar les seves arrels. És, en essència, un homenatge a la memòria històrica que ens permet entendre d’on venim per projectar millor cap a on volem anar.

La proposta d’urbanització va ser presentada per un grup de propietaris, entre els quals destacaven Astals, Torrens, Barba, Torrella, Tàrrega, Vidal, Pou, Sagrera, Vancells, Busquets, Boada, Prat i Gibert. Tanmateix, va trobar l’oposició de Jaume Cos i Juan Almirall. Malgrat la controvèrsia, el projecte va ser aprovat per l’Ajuntament el juliol del 1878, sota la presidència de l’alcalde Jaume Colomer i Forrellat.

Per a la designació dels nous carrers, els propietaris van sol·licitar l’orientació de Fruitós Verneda i Figueres, professor del Real Colegio Tarrasense. Verneda va proposar que la plaça central fos denominada plaça del Progrés i que els carrers adjacents rebessin noms de científics, inventors i descobridors, com a homenatge a aquells que havien contribuït al progrés de la humanitat. D’aquesta proposta van sorgir noms emblemàtics com Arquimedes, Galileu, Watt i Volta, entre d’altres.

La construcció de la primera casa a la plaça es va produir l’any 1882, un fet que va marcar l’inici del desenvolupament del nou barri.

La plaça del Progrés va adquirir un paper significatiu en la vida social i econòmica de Terrassa. Durant set anys, concretament entre 1927 i 1934, la plaça va acollir el mercadal dels dimecres. Aquest trasllat temporal es va fer necessari a causa de les obres del col·lector que s’estaven duent a terme a la Rambla, l’espai habitual del mercadal.

Posteriorment, durant els anys cinquanta, la plaça es va consolidar com un punt central de la vida comunitària del barri de Ca n’Aurell. Va servir com a espai d’acollida per a l’envelat de la Festa Major i, en algunes ocasions, per a la celebració de curses de braus. Com la majoria d’espais públics de la ciutat, la plaça del Progrés ha experimentat nombroses modificacions estructurals al llarg del temps.

La darrera gran reforma estructural data de l’any 2007, realitzada durant el mandat de l’alcalde Pere Navarro i Morera. La seva ubicació estratègica ha propiciat la instal·lació de comerços i establiments que han donat vida al barri, i la converteixen en un punt de trobada habitual.

Avui dia, la plaça del Progrés continua sent un referent per a la comunitat, símbol d’identitat i de continuïtat amb el passat de Terrassa.

Malgrat aquestes transformacions, un element patrimonial ha perdurat des de l’any 1921: la font d’estil modernista tardà. Aquesta font, que es manté a ponent de la plaça, és considerada un element distintiu que “vigila i presideix” l’espai, i connecta la història de la plaça amb el seu present.