Terrassa és una ciutat de densitat mitjana i fragmentada, fet que li dona un marge de creixement que altres grans municipis metropolitans ja han esgotat. Ho conclou un treball final de màster de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB-UPC), presentat el desembre, que analitza la densificació residencial a Catalunya i dedica un capítol a Terrassa.
L’estudi, de l’arquitecta Loreto Peralta Carvallo, parteix d’una constatació general: els 111 sectors pendents de desenvolupar que examina en 37 municipis de demanda forta i acreditada tenen una densitat planificada mitjana de 59 habitatges per hectàrea, molt per sota dels 100 que fixa com a màxim la llei d’urbanisme.
La radiografia de Terrassa mostra un teixit que se situa majoritàriament entre els 30 i els 67 habitatges per hectàrea. Les zones denses no formen un continu, sinó concentracions puntuals interrompudes per illes grans, equipaments supralocals i activitat econòmica. Cap a les vores, la densitat baixa progressivament, amb trames obertes i espais vacants. Comparada amb Badalona, pràcticament colmada, i amb Sabadell, de patró concèntric, Terrassa és el cas amb més recorregut per organitzar sectors intermedis. El treball la situa amb Sabadell, Rubí i Reus entre els municipis on ja es planteja la revisió del plantejament urbanístic.
Al centre, més pisos i menys gent
El treball hi creua la mida de les llars i en surt un gradient nítid. Al centre, on la densitat edificada és més alta, hi predominen les llars d’una o dues persones en habitatge antic. A la perifèria, les promocions més recents concentren llars més nombroses. Més metres construïts no equivalen a més veïns. Aquesta paradoxa sosté la tesi de l’estudi: el problema no és tant de sòl com de mida de l’habitatge. Amb una llar mitjana de 2,5 persones, augmentar el pes dels pisos petits i mitjans permetria allotjar més famílies sense tocar el sostre edificable.
Créixer sí, però amb equipaments
L’urbanista Pere Montaña, que va participar en la redacció del POUM del 2003, hi posa el matís en una conversa amb el Diari. Que Terrassa sigui una de les ciutats amb més capacitat de creixement intern li sembla indubtable.Segons l’expert, la ciutat es va desenvolupar sobre un model propi: “És una ciutat que ha tingut una capacitat d’extensió i ha articulat un model d’aquestes cases que en diem de casal, casal i mig o doble casal, de cinc, 7,5 o 10 metres de façana”. A això s’hi sumen uns eixamples menors que combinaven l’estructura industrial, els vapors i els magatzems amb la implantació de l’habitatge, fet que atorga al municipi “una altíssima capacitat de transformació interior”: el mateix POUM del 2003 ja preveia que el 60% del creixement residencial es produís dins de la ciutat i només el 40% al perímetre.
Tot i que Terrassa encara no ha esgotat el seu marge de creixement, Montaña avisa d’un perill clar. Aquest només és viable si es creen els serveis i equipaments que garanteixin “un equilibri dotacional” en una ciutat que, amb cultura, serveis i equipaments propis, no pot convertir-se en “un suburbi de Barcelona”. El contraexemple, diu, és l’Hospitalet, segona ciutat catalana en població, que “funciona com una mena de bessó digital per veure què podria passar si no es va amb compte” i amb una densitat tan alta que qualsevol transformació interior hauria de servir per rebaixar-la.
El treball, que va rebre una beca de l’Associació de Promotors, defensa flexibilitzar el sostre dels 100 habitatges per hectàrea.
