“Montserrat és una icona per a ideologies diferents”

(Per Guillem Plans) Després de publicar, toca “carretera i manta”, exagera l’escriptor Martí Gironell, que travessarà l’AP-7 des de Girona per venir a presentar “La muntanya del tresor” (Columna). Serà aquest dimarts a la llibreria Abacus, en un acte a partir de les 18.30 hores, en el qual estarà acompanyat del periodista terrassenc Xavi Coral. Montserrat podria no existir ara mateix! Això gairebé ningú ho sap! Per això en vaig voler fer una novel·la. Quan t’enamores de qualsevol fet històric o personatge, i llavors comences a parlar-ne al teu voltant i veus que no en tenen ni idea, aquí hem d’anar-hi a posar el nas, d’aquí hem de treure petroli. Va estar a punt de cremar. El govern republicà de la Generalitat n’agafa les regnes i diu: “No, això no ens ho podem carregar. Montserrat l’hem de salvar” i hi envia 15 Mossos d’Esquadra. A partir d’aquí, vas llegint documentació i llibres i et fas preguntes. Com és què hi va haver una resposta tan ràpida? Com ho van fer per aturar els milicians? Què va passar durant aquells dos anys i mig? Quin règim s’hi va instaurar? A diferència d’altres esglésies, l’abadia no va quedar destruïda. La Generalitat republicana s’apropia Montserrat, fa que sigui del poble perquè el poble no vulgui cremar una propietat seva. És un símbol nostre, català. Perquè el patrimoni és allò que ens defineix, és la feina que han fet els avantpassats en arquitectura, literatura, pintura... Hi ha la relació forjada amb la terra, la connexió amb la muntanya. Però el que crida l’atenció és que els republicans van haver de fer mans i mànigues per fer entendre als seus que allò no es podia cremar, com molt altres convents o abadies. I pel bàndol nacional, la religió? Consideren Montserrat un refugi per l’ànima, un baluard de la fe, perquè hi ha la Mare de Déu i un santuari. Per això, per uns i altres és un indret que no es pot tocar, que s’ha de salvaguardar.

“Cadascú té el seu Montserrat: és un lloc preuat per religiosos, catalanistes i gent d’excursió”

Montserrat, doncs, al marge d’ideologies. Cadascú té el seu Montserrat, perquè l’indret atresora una essència especial per cadascú. És un lloc preuat per excursionistes, religiosos, catalanistes... Montserrat és venerada pels uns i pels altres. És una icona que atrau pols completament diferents i distanciats. És part de la màgia de Montserrat que sigui imant de personalitats, ideologies i sensibilitats tan diferents. No s’hi va calar foc, però sí que hi va haver afusellaments. Hi haurà l’arribada inevitable de milicians anarquistes, que ara pelen uns monjos, ara pelen aquests altres més alineats amb els conservadors o amb els nacionals. Una altra cosa que tampoc es coneix del monestir de la Mare de Déu de Montserrat és que va ser un hospital militar! Amb més de 3.000 llits. Troben que és l’indret perfecte perquè els soldats republicans que arriben del front s’hi puguin no només curar sinó refer-se per tornar-hi amb garanties. I no només això, sinó que Montserrat serà, gràcies a la impremta dels monjos, una eina important per a la propaganda republicana. Aleshores un dels soldats que és poeta, Manuel Altolaguirre, no se n’estarà d’imprimir no només pasquins i diaris sinó llibres, entre els quals el primer de Pablo Neruda d’Espanya. Tot això el lector ho descobreix des d’uns ulls curiosos. La mirada d’un nen que vol saber, innocent i tendra. És un personatge inventat, evidentment, però el faig formar part de la disciplina de l’escolania quan esclata la guerra i són evacuades 700 persones. Com que és orfe, es queda allà i permet explicar tot el que veu. I el que no veu o no sap, s’ho fa explicar. Ens va guiant pels records que atresora la muntanya de Montserrat i per un misteri que no es resol fins al final. El veurem créixer físicament, però també emocionalment? I ideològicament. No pren part, però sí que mira d’entendre què mou a uns i què mou als altres. És el lector qui ha de jutjar, jo intento no teledirigir la mirada. Ni en el cas de Fra Areso, un personatge real, el porter del monestir de Montserrat a qui s’emporten detingut, que se sap que era pronacional i enviava notetes i es comunicava amb les ràdios. És una de les moltes històries d’aquest capítol del país. Moltes vegades el que m’agrada de les novel·les històriques, tant quan les faig com quan les llegeixo, és que tens la possibilitat d’explicar la història minúscula, és a dir, la de la gent normal i corrent, mentre passa la història majúscula, és a dir, fets grossos.