“Volíem fer uns Verdi”. La comparació és d’
Helena Royes, qui va pilotar el procés de municipalització del Cinema Catalunya entre
els anys 1999 i 2000.
Vint-i-cinc anys més tard, és hora de fer balanç. Precisament, aquest dimarts (19.30 hores) es commemora l’aniversari, amb un acte institucional a la sala del carrer de Sant Pere. Un homenatge al que no faltarà Royes, qui llavors era regidora de la
Societat Municipal de Comunicació, en el govern de
Manuel Royes (PSC).
“Volíem tenir
uns Verdi a Terrassa”, revela Helena Royes, en referència als cinemes independents
al barri barceloní de Gràcia. “Eren el nostre referent”, afegeix.
Tanmateix, la idea comprar el Cinema Catalunya i impulsar-lo com equipament cultural no va néixer a cap despatx del consistori. “Va ser iniciativa del propietari, que es jubilava i es va trobar que no tenia relleu, així que es va adreçar a l’Ajuntament per vendre’l”, explica Royes. I afegeix: “Val a dir que l’edifici no tenia protecció patrimonial. Així que se’l podia haver venut a una empresa privada, per fer calés. Però van venir a nosaltres, amb un preu que no era molt car. És un gest que els honora”, reconeix l’exregidora.
I és que allò que volia la família Gibert és que el cine continués les projeccions. Situem-nos en l’any 1999: al centre només sobreviuen tres cines. I xepi-xepi. Són el propi Catalunya, així com
el Rambla i el Principal.
El Parc Vallès atreu més
Però un any abans, al Parc Vallès han obert uns moderns multicines, equipats amb millores tecnològiques i ben atractius: els
AMC 24 sales (avui
Cinesa). La seva estrena s’emporta gran part dels espectadors i les malparades xifres dels cinemes del centre encara languideixen més.
“Tot tancava o semblava que tancaria. Així que mantenir el Cinema Catalunya era l’opció per poder seguir tenint l’opció d’anar al cine a peu”, recorda Helena Royes.
Així que l’alcaldia de Manuel Royes va donar el vistiplau a l’operació, a finals d’octubre de 1999. Molt inicialment, es va posar damunt la taula que fos l’altra empresa
Espectáculos Egara (Principal i Rambla ) o l’ESCAC qui s’encarregués de fer d’operador dels cinemes. Però ja a Nadal es va assumir la programació cinematogràfica. Concretament, el 23 de desembre. Aquell primer dia projecten “Todo sobre mi madre”, de Pedro Almodóvar.
Pla B: Fer-hi oficines
I definitivament es va optar per assumir tant la propietat com la gestió. “Sabíem que si al final l’opció del cinema no funcionava, doncs a males es podria haver reconvertit en oficines municipals”, diu Royes, com a Pla B que contemplava l’Ajuntament. “A més, era una operació que va tenir poques despeses: perquè no va caldre fer reformes a l’edifici. I el que costava era comprar-lo, però era una inversió en patrimoni”, sosté Royes.
Dit i fet, l’Ajuntament signa l’acord el 21 de febrer de 2000. I el 16 de març reneix com a equipament públic. Aquell dia s’hi projecten el clàssic “
Casablanca”, així com “
La teranyina”, del terrassenc Antoni Verdaguer. Cap estrena de Hollywood.
[caption id="attachment_582955" align="aligncenter" width="444"]
El Cinema Catalunya, l'any 1945[/caption]
El motiu és que, en els inicis, van tenir problemes perquè les grans distribuïdores els enviessin còpies de les estrenes. “Havies de demostrar que tenies un mínim d’espectadors. I clar, recordo que les treballadores del cine i de l’Ajuntament, quan acabaven la seva jornada laboral, es quedaven a veure alguna ‘pel·li’, per fer créixer el nombre d’espectadors”, confessa anys després l’exregidora Helena Royes.
“En altres ocasions, quan un cine deixava de donar una estrena, ens avisava i enviàvem algú corrents, a buscar la còpia i poder-la passar nosaltres”, afegeix.
Finalment, “
Bailando en la oscuridad”, de Lars Von Trier, va ser la primera pel·lícula que es va projectar com a estrena.
1998-2013: els anys de canvi
La necessitat de salvar el Cinema Catalunya quedaria refermada molt aviat. I és que a la primavera de 2000 tancava el Cinema Principal (avui en dia el Teatre Principal). I a la tardor, el Cinema Rambla (actualment una gran botiga de
Zara). Adeu a dos dels tres cines existents al centre. En el seu tancament hi va tenir a veure l’obertura, l’any 1998, dels multicines del
Parc Vallès.
Tanmateix, l’empresari sabadellenc
Joan Gratacós (propietari dels
Cinemes Eix Macià i Imperial) va apostar per obrir uns multicines a Terrassa. Els cines del
Segle XXI s’inauguraven el maig de 2004, però la seva vida va ser curta: Tancaven l’any 2013 per manca d’espectadors. Es tancaven així 15 anys en què el mapa de cines a Terrassa va canviar per complert.
Aquest espai ha estat infrautilitzat durant anys, tot i que està previst que Aerafit obri un gimnàs al llarg de 2025.
Des de llavors que no hi ha hagut novetats en el mapa de sales a Terrassa. En canvi, sí que ha crescut a bastament la indústria paral·lela. L’Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (
ESCAC) s’instal·lava a Terrassa l’any 2001. I l’any 2004 s’aprovava la reconversió de l
’Hospital del Tòrax en el Parc Audiovisual.
