Dos dies després de veure el Béjart Ballet de Lausanne (BBL) -hi vam assistir a la funció del dissabte- encara estem captivats. La companyia, amb el recent director artístic Julien Favreau, va fer un sentit homenatge al gran mestre, ballarí i coreògraf de la dansa contemporània, Maurice Béjart, ballant algunes de les obres més icòniques que han fet la volta al món.
La BBL es va reservar la segona part de l’espectacle per aquest tribut. En aquest tram va oferir les peces “Bhakti III”, “Heliogabale” i “Dibouk” amb músiques tradicionals de l’Índia, del Txad i jueva, respectivament. Les coreografies, interpretades a duet, en van convidar a fer un viatge místic cap a creences i religions foranes i amb els seus profetes i deus particulars. Quina meravella! Les parelles de ballarins van correspondre amb un ball expressiu, ple de sensualitat i sensibilitat, amb figures humanes de construcció impossible, ara bellugadisses, ara immòbils, que ens van embolcallar per la seva màgia, puresa i misteri.
Humanisme, filosofia, creences, mites... Tot art cerca simbologia i tot ésser humà el pren i l’adapta amb llibertat. Després de les tres peces curtes sobre religions diverses va venir “L’ocell de foc”, amb música de Stravinski. El seu protagonista, un home-ocell, que és el Fènix, ressorgeix de les cendres per omplir-se de vida i joia. De nou va ser un ballet poètic on la figura del ballarí Konosuke Takeoka va brillar per comunicar-nos una dansa molt vital i enèrgica enmig d’un conjunt coral que l’acompanyava i el feia gairebé volar.
El BBL es va acomiadar amb el llistó molt alt i va fer honor al llegat de Béjart. Aquesta companyia, però no s’ha estancat amb el mestre francès d’adopció suïssa i, com moltes formacions, col·labora amb altres coreògrafs i explorar nous llenguatges i horitzons. En aquest sentit, l’homenatge a Béjart es va completar amb “Bye bye Blackbird”, amb coreografia de Joost Vrouenraets i música de Johnny Cash.
La peça, que va obrir l’espectacle, va respirar dansa moderna, ritme, escenes inquietants, originalitat. El creador ens proposa endinsar-nos en un núvol, en una gran ombra, on el silenci es fa present. En aquest cas, els ballarins es van convertir en allò que somien i s’escapen per estar sols o s’ajunten per fer-se costat. Simulen ser aus, fràgils i esveltes, mouen els braços com les ales d’un ocell i picotegen aquí i allà per sobreviure.
Amb la presentació d’aquesta coreografia, que va ocupar la primera part, ja vàrem confirmar que el BBL té un gran nivell (ho van demostrar ja en la visita de fa dos anys) i que el que venia després de la pausa -les coreografies de Béjart- acabaríem d’arrodonir un espectacle de dansa molt creativa i inspiradora on els moviments i la composició de figures semblen no tenir límit.
El BBL desprèn tot allò que es demana a un ballarí i ballarina. És a dir que un simple gest del seu cos ens faci sentir i emocionar. I això és el que va passar amb aquesta companyia. Tota la formació és molt versàtil i s’adapta a qualsevol pas i moviment de tot el cos fent que el mateix sigui una sorpresa darrere l’altre. Són ballarins que poden ballar en silenci, sense música, i fins i tot emetre sons i parlotejar. La peça de Vrouenraets es va rebre amb molt entusiasme i aquest va anar creixent amb la interpretació del llegat de Béjart. L’espectacle vist és un nou èxit per anotar a la temporada de prestigi de LaFACT.
