Capital Natural

Augment imparable dels gasos d’efecte hivernacle?

Albert Garcia Pujol, economista

A l’atmosfera terrestre hi ha una sèrie de gasos, com el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4), l’òxid nitrós (N2O) i el vapor d’aigua, entre d’altres, que retenen l’escalfor que reflecteix la Terra. Són els gasos d’efecte hivernacle. Sense la presència d’aquests gasos, la temperatura mitjana de la Terra estaria uns 33 graus centígrads per sota de la temperatura mitjana actual, que és d’uns 15 graus positius. Sense gasos d’efecte hivernacle, per tant, la temperatura de la Terra seria d’uns 18 graus sota zero, 18 graus negatius.

Gasos d'efecte hivernacle

Gasos d’efecte hivernacle – Imatge de catazul from Pixabay

La temperatura de la Terra que ha permès la vida tal com la coneixem actualment depèn, doncs, de l’existència dels gasos d’efecte hivernacle. La presència d’aquests gasos a l’atmosfera es mesura per parts per milió (ppm). S’estima que durant els últims 800.000 anys la presència de CO2 a l’atmosfera ha estat d’entre 180 i 280 ppm, depenent de si hi havia èpoques de gel o períodes càlids com l’actual. Durant l’últim mil·lenni la concentració de CO2 s’han mantingut relativament estable, al voltant de 275 ppm. Aquesta situació, que podem considerar d’estat natural, s’ha vist alterada per l’expulsió a l’atmosfera de grans quantitats de CO2 com a resultat de l’activitat humana, especialment des de fa 65 anys. La corba de Keeling recull, des de l’any 1958 fins avui dia, les parts per milió de CO2 que hi ha a l’atmosfera. La mesura es fa a l’Observatori de Mauna Loa, a l’illa de Hawaii, i mostra que la concentració de CO2 a l’atmosfera no ha parat de pujar des de l’inici dels registres. Així, l’any 2023 es van comptabilitzar 421 ppm. Aquesta quantitat de CO2 a l’atmosfera ens enfronta, com a espècie, a una situació pràcticament desconeguda en la història de la humanitat.

Actualment, que l’escalfament global de la Terra és incontestablement el resultat de l’activitat humana està generalment acceptat, i està avalat pels informes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC, per les seves sigles en anglès). Aquest escalfament es deu principalment a la combustió de fòssils, com el carbó, el gas i principalment el petroli, per aconseguir energia. L’energia que s’ha obtingut, especialment durant els últims 100 anys, amb la combustió de fòssils ha permès un enorme desenvolupament econòmic, un benestar creixent i un augment excepcional de la població.

Aquesta prosperitat basada en l’energia d’origen fòssil s’ha vist contestada, per a sorpresa de molts, per l’escalfament global. L’energia obtinguda de la crema de combustibles fòssils genera emissions de CO2, i aquest gas dipositat a l’atmosfera augmenta l’efecte hivernacle i la calor a la superfície terrestre. L’any 1896, el suec Svante Arrhenius, Premi Nobel de Química de l’any 1903, va publicar els primers càlculs de l’augment de la temperatura global causat per una eventual duplicació del CO2. L’augment de la temperatura es calcula sobre la temperatura que hi havia en l’era preindustrial entre 1850 i 1900. Els càlculs d’Arrhenius van predir un augment mitjà d’entre 5 i 6 graus centígrads, resultats molt similars als que s’estimen actualment. Més recentment, l’any 2006, el treball de l’economista sir Nicholas Stern ens instà a l’acció contundent i global per reduir les emissions de CO2 en estimar, entre altres coses, un augment de la temperatura de 2 graus centígrads, cap a l’any 2035, si el flux d’emissions actual no disminueix.

Dins d’aquest context d’urgència per a l’acció, la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic ha agafat un paper rellevant per orientar les accions necessàries per a la reducció de les emissions. La Convenció Marc reuneix anualment tots els 189 països de les Nacions Unides en les anomenades COPs, Conferències de les Parts. L’any 2015 es va celebrar la COP21 a París, i es van assolir els acords vinculants que porten aquest nom (Acord de París) i que tenen per objectiu evitar que la temperatura de la superfície terrestre augmenti 2 graus centígrads en relació amb l’era preindustrial. L’Acord de París anima les parts, els 189 països signants, a no sobrepassar els 1,5 graus centígrads. Igualment, l’acord compromet les parts a assolir l’any 2050 la no emissió de CO2, és a dir, la neutralitat climàtica.

L’Acord de París de 2015 dona per fet que l’escalfament global i el canvi climàtic tenen el seu origen en l’activitat humana i, a més, alerta del sentit d’urgència: la humanitat ha entrat en la cursa contra rellotge per aturar les emissions creixents de CO2. La solució proposada per guanyar aquesta cursa és la substitució de l’energia obtinguda per combustibles fòssils per energia obtinguda de fonts renovables no contaminants, energia neta que no emet CO2. Es tracta de fer la transició energètica, la descarbonització de l’activitat econòmica i de la nostra vida corrent, d’evitar tant com siguem capaços l’emissió de CO2. La COP15, la COP de París, va ser realment ambiciosa en un moment en el qual la concentració de CO2 a l’atmosfera acabava de superar, l’any 2013, el valor de 400 ppm.

Si analitzem aquest acord de l’any 2015 amb la mirada de l’any 2025, quan hi ha un augment de la temperatura molt pròxim als 1,5 graus centígrads en relació amb l’era preindustrial, i quan també la presència de CO2 a l’atmosfera arriba gairebé a 423 ppm, pot semblar, i amb raó, que la cursa per fer la transició energètica s’està perdent malgrat els esforços i les declaracions benintencionades dels actors implicats. Amb tot, els organismes internacionals i nacionals, i les representacions empresarials i d’altres actors del mon econòmic estan duent a terme un enorme esforç per guanyar la cursa de la descarbonització i la neutralitat energètica l’any 2050. És per això que aquesta cursa per la descarbonització no es pot donar totalment per perduda, però cal tenir present que els canvis en les empreses i en els sectors econòmics són enormes i l’adaptació de noves tecnologies necessita temps.

Escalfament global

Escalfament global – Imatge de PublicDomainPictures from Pixabay

L’Agència Internacional de l’Energia (AIE) és una organització intergovernamental creada l’any 1974 com a resultat de la crisi del petroli del 1973; depèn de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i és una font d’anàlisi i de previsions del món de l’energia. A finals d’octubre de 2024, va publicar el seu informe anual de previsió sobre energia, el Word Energy Outlook 2024, en què en línies generals preveu un increment notable de l’energia obtinguda de fonts renovables. Concretament, preveu la reducció del preu de l’energia procedent de combustibles fòssils a causa d’un excés de producció que, si les tensions geopolítiques ho permeten, obrirà un món energètic molt diferent; així mateix, apunta a un increment de les energies provinents de fonts renovables, les quals, abans del 2030, tindran un pes del 50% del total de l’energia elèctrica produïda. Així doncs, l’impuls de les energies netes es considera suficientment fort per assolir abans de l’any 2030 el punt màxim de demanda d’energia procedent de fonts fòssils.

Per concretar les previsions de l’AIE, es desenvolupen tres escenaris: en l’escenari 1 o de polítiques declarades, les previsions es fan d’acord amb el que s’està fent actualment; en l’escenari 2 o de compromisos anunciats, les previsions es fan d’acord amb polítiques no vigents però amb el compromís dels diferents governs; en l’escenari 3 o de zero emissions netes l’any 2050, les previsions es fan d’acord amb el que s’hauria d’aconseguir per arribar a la neutralitat climàtica. Tots els escenaris parteixen dels 36 mil milions de tones de CO2 emeses a l’atmosfera com a resultat del consum d’energia. En l’escenari 1, és a dir, si es continua amb les polítiques actuals, l’any 2050 s’emetran 29 mil milions de tones de CO2 i, en conseqüència, la temperatura a finals de segle augmentarà per sobre dels 2 o 2,5 graus centígrads en relació amb la temperatura preindustrial. En l’escenari 2, és a dir, si s’assoleixen els compromisos polítics, l’any 2050 s’emetran 12 mil milions de tones de CO2 i, com a resultat, la temperatura a finals de segle s’estima que augmentarà entre 1,5 i 2 graus centígrads en relació amb la temperatura preindustrial. Evidentment, només en l’escenari 3 l’any 2050 s’obtindria la no emissió neta de CO2, raó per la qual l’augment de la temperatura a finals de segle es podria mantenir per sota dels 1,5 graus centígrads.

D’acord amb les previsions de l’informe de l’AIE, en el moment actual estem en el punt d’inflexió: les emissions de CO2 baixaran, seran menors, però potser la reducció no serà suficient. El tema, ara, és veure si els diferents estats nacionals augmenten el nivell d’ambició per passar de l’escenari 2, l’escenari dels compromisos adquirits, a l’escenari 3, de zero emissions netes l’any 2050, tal com obliga l’Acord de París de l’any 2015.

Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.

To Top