Amb el nou cens unificat impulsat per l’Ajuntament, el Centre d’Estudis Històrics i l’Arxiu Històric, Terrassa posa nom a les 189 víctimes, en un exercici de dignificació i de revisió de la gestió i el context urbanístic de l’època.
Darrere de cadascuna de les xifres fredes que la història ha anat repetint durant més de sis dècades hi ha una vida estroncada, una casa engolida pel fang i una família arrabassada. Quan es compleixen 64 anys de la nit del 25 de setembre del 1962, quan la devastadora riuada de les rieres del Palau i de les Arenes va provocar la tragèdia més gran i dolorosa de la història recent de Terrassa, la memòria col·lectiva de la ciutat fa un pas decisiu cap a la dignificació. No es tracta només de comptar quants van ser, sinó de saber exactament qui eren. L’Ajuntament de Terrassa, a través del Centre d’Estudis Històrics i de l’Arxiu Històric de Terrassa, publica un nou cens oficial de víctimes mortals, no identificades i desaparegudes. Un treball d’orfebreria documental que busca, abans que res, un acte de reparació moral i de justícia històrica. Aquest nou cens unificat posa nom i cognom a 189 víctimes mortals que vivien o treballaven a Terrassa en el moment dels aiguats, juntament amb el registre de 69 persones desaparegudes a la ciutat. La investigació ha aconseguit reobrir la visió de la catàstrofe creuant la documentació conservada a l’Arxiu del Govern Civil de Barcelona, el mateix Arxiu de Terrassa, la premsa de l’època i la bibliografia especialitzada.
«Més que posar un número a la tragèdia, la voluntat d’aquest cens és posar un nom a cada víctima com a acte de reparació per a les seves famílies», reflexiona Marcel Taló, un dels investigadors. «El ‘quant’ és l’arbre que sovint ens impedeix veure el bosc. El bosc és preguntar-nos qui va morir realment, quantes d’aquestes morts s’haguessin pogut evitar i quina responsabilitat en va tenir el règim. La xifra no treu que va ser un fet que, vist ara en perspectiva, es podria haver evitat o, com a mínim, suavitzat».
La dictadura era plenament conscient que Terrassa era una bomba de temps urbanística a punt d’esclatar. L’allevament del creixement demogràfic, derivat de l’arribada massiva de població migrant, es va fer sense oferir serveis ni infraestructures bàsiques. «El mateix règim anava donant símptomes de col·lapse», emfatitza Taló. «Eren conscients que tenien una ciutat que els creixia en població, però on no creixien els serveis. En espais com ‘el Barco de la Juana’, a la Cogullada, hi havia habitacions rellogades a migrants en condicions de misèria increïbles, que el mateix règim va haver de tancar perquè superava tots els límits. Negaven una realitat perifèrica de misèria perquè no els interessava admetre-la, però sabien perfectament que l’especulació immobiliària estava deixant una ciutat desarticulada on la perifèria anava a un ritme i el centre a un altre».
L’anàlisi d’aquestes 189 víctimes mortals identificades de Terrassa ho reconfirma de manera devastadora: la riuada es va acarnissar precisament amb aquesta perifèria abandonada. El barri d’Ègara lidera la mortalitat amb 60 víctimes, seguit de les Fonts amb 35. Mínim el 45% (85 persones) eren immigrants nascuts a Andalusia, amb una concentració extraordinària de la província d’Almeria (43 víctimes). Però la dada més colpidora d’aquesta fenedura social és la tragèdia generacional: 43 de les víctimes havien nascut a Terrassa, i moltíssims d’ells (31) eren nadons i nens petits, fills de la primera generació d’aquesta immigració del sud. Quan la catàstrofe va esclatar sobre aquests barris, l’actitud de les autoritats va ser de pura contenció política. Taló recorda que «la diferència entre víctimes no identificades i desaparegudes no va activar cap cerca activa d’aquestes darreres, demostrant la poca diligència del règim per esclarir els fets». De fet, el paper de les institucions va anar directament a remolc de la ciutadania: «Qui primer dona resposta a la tragèdia no és el règim, sinó una onada de solidaritat popular. Els mateixos veïns es van organitzar per rescatar cossos. El règim, conscient que se li podia escapar la situació i convertir-se en un problema d’ordre públic, comença a prendre cartes en l’assumpte més per contenir que no pas per investigar».
Aquesta desigualtat es va mantenir, fins i tot, després de la mort. Marcel Taló ho denuncia obertament: «Els enterraments van anar per classes socials: els més adinerats, que tenien una bona companyia d’assegurances, van fer enterrament i missa. Els més pobres no, i molts van acabar en foses comunes».
A més, el treball de camp ha hagut de superar el caos burocràtic de l’època. «El règim obligava la gent a anomenar-se en castellà. Hem trobat casos on un Josep constava com a Pepe, errors de gènere on una dona anomenada Juana constava com a Juan, o cognoms mal escrits», detalla l’historiador. Aquestes pífies provocaven que una mateixa persona fos comptabilitzada dues vegades en llistats diferents, inflant artificialment determinats recomptes o deixant altres víctimes en l’anonimat. Per bastir aquesta investigació, s’han creuat fonts diverses. La dictadura va marginar el jutge instructor de llavors, Julián Serrano Portolés per la seva incòmoda posició democràtica i va encarregar un informe paral·lel a l’empresari Fausto Sanjosé el novembre de 1962. La còpia municipal d’aquell estudi va desaparèixer misteriosament i no va ser fins al 2022 que es va recuperar l’original. Aquest retrobament documental, la recerca de l’Associació de Niños Desaparecidos i el testimoni directe de familiars, va ser el detonant per impulsar el cens definitiu.
Tanmateix, la investigació remarca la necessitat de no limitar la categoria de «víctima» únicament a les persones mortes o desaparegudes. L’impacte de la tragèdia va molt més enllà del balanç oficial: la catàstrofe va deixar una ferida profunda en forma de seqüeles físiques i psíquiques, famílies senceres delmades i veïns sense casa. Des del punt de vista material, càlculs recents situen l’impacte econòmic dels aiguats en una xifra equivalent als 500 milions d’euros actuals.
El Centre d’Estudis subratlla que és un «cens dinàmic» i fa una crida a la ciutadania perquè aporti dades o correccions sobre familiars. Sis dècades després, Terrassa no busca tancar un número, sinó tornar la dignitat i la memòria a aquells que la riera es va endur.
