Darrere de cada nom, una història: "Van morir famílies senceres"

La llista de víctimes de la riuada del 25 de setembre de 1962 és també una llista de famílies que fa 64 anys que conviuen amb la pèrdua. El Diari de Terrassa ha parlat amb familiars de les persones que l’aigua i el fang van arrossegar: fills nascuts després que no van arribar a conèixer els seus germans, nebots que encara recorden la desesperació de la mare aquella nit i els dies que la família va passar buscant els tiets i una cosina que era molt petita, nets d’una àvia que no va sobreviure. Molts van créixer en cases on de la riuada no se’n parlava, amb una fotografia desada a l’armari o amb un pare que mai no va explicar com va viure la identificació dels seus familiars. Alguns encara busquen: els infants que no van aparèixer mai són la raó de ser de l’associació Niños Desaparecidos Riada 1962, que creu que no tots van morir. A les seves veus s’hi afegeix la d’un veí de les Fonts que ho va viure amb 14 anys i que encara recorda el pas dels camions amb les víctimes, un escenari que es va allargar mesos. Són records que el temps no ha esborrat. 

Ana María Martínez i Susana Escalera 

Associació Niños Desaparecidos Riada 1962

L’associació Niños Desaparecidos Riada 1962 neix d’una pregunta: què se’n va fer, dels infants que la riuada va fer desaparèixer i que no es van trobar mai? La presideix Ana María Martínez, que va néixer després de la riuada. Tot i això, aquella nit va perdre dos germans: Ángel, de cinc anys, identificat, i Antonio, de tres, encara desaparegut. També hi va morir el seu avi, que havia vingut d’Almeria de visita. “Amb el meu pare no vam parlar mai de la riuada, mai”, explica. Va ser ell qui va identificar l’avi i el fill gran i qui, finalment, va trobar la mare, Manuela, a l’hospital. Com moltes famílies, els seus pares van tenir més fills poc després, perquè els metges ho aconsellaven per refer-se de la desgràcia: “Era com una prescripció mèdica”. 

Susana Escalera, la secretària, no té cap familiar afectat, però la seva història s’hi creua. Treballant amb Martínez, va descobrir que el seu avi era a la mateixa fàbrica que el pare de l’Ana la nit de la riuada i que, com que eren del mateix poble, el va acompanyar a buscar la família. A les fosques, li va proposar anar a casa a prendre un cafè i tornar-hi a trenc d’alba: “Segur que estan bé”. Ell va voler continuar buscant. Escalera, advocada de formació, creu que el règim franquista va amagar l’abast real de la tragèdia i que l’Ajuntament d’aleshores no havia sabut acollir els immigrants que arribaven, que es construïen les cases a tocar de les rieres, sense clavegueram ni llum. La catàstrofe natural potser no, però els seus efectes sí que es podien evitar, sosté: “Era un desastre anunciat”. 

La recerca va arrencar com un neguit personal a partir de l’article d’una persona que deia ser un nen adoptat de la riuada. Cap al 2017, ja dins de la Comissió de Rieres, les van animar a constituir-se com a entitat per guanyar accés als arxius. Raonen que un adult desaparegut segurament va morir, perquè sabria tornar a casa, però “un nen petit, si algú no el torna a casa, no sap tornar”. Calculen que només a Terrassa i les Fonts van desaparèixer més de 50 infants de fins a 10 anys. El nom de l’entitat en castellà busca arribar a famílies de tot l’Estat, perquè molts dels afectats eren immigrants. 

A l’arxiu hi van trobar cartes de tot arreu demanant infants en adopció. Moltes eren per caritat, però n’hi ha que demanaven “nens a la carta”, sobretot nenes molt petites. També hi ha anuncis a la premsa que oferien diners per quedar-se una nena òrfena, i cap registre dels infants que van passar pels centres d’acollida. “El silenci a vegades parla”, afirmen. L’entitat sospita que hi va haver adopcions irregulars: “No tenim la certesa, sí moltes pistes”. Aquestes pistes també s’alimenten de l’hemeroteca. Segons l’associació, els oferiments d’adopció a la premsa, la ràdio i la televisió van ser freqüents. Per a familiars com la mare i el pare de l’Ana, el desconeixement i la falta de recursos feien impossible saber on buscar. Només podien anar on els deien: a Barcelona, als hospitals, als albergs... “Han passat la seva vida esperant saber respostes”, lamenta l’Ana.

El pròxim objectiu és un cens oficial de desapareguts, adults i infants, com el de víctimes identificades que ja s’ha aconseguit i que recull aquest divendres el Diari. Per a l’entitat, aquest document és “vital” per poder creuar dades i determinar si algunes desaparicions inicials van acabar en identificacions. I continuaran mentre hi hagi una família que busqui un infant. La germana d’una víctima els va dir que, quan llegeixen el nom en un acte, “és com si estiguéssim nosaltres”. “Jo només per això dono per bo tota la feinada”, conclou Escalera. Qui hi necessiti contactar pot escriure a desaparecidosriada@gmail.com.

Ramon Terés Herrán

Tenia 14 anys. Veí de les Fonts

Ramon Terés Herrán tenia 14 anys la nit del 25 de setembre de 1962. Vivia amb els pares en una caseta del carrer de Roma, 13, a les Fonts - aleshores carrer de Cervantes, número 1 -, amb un petit pati separat del carrer per una paret. L’aigua hi va entrar per sota les portes i va rebentar el mur d’una parcel·la veïna. Al final del carrer, on ara hi ha l’avinguda del Vallès, un veí, l’Hilario, “es va despertar perquè es va sentir mullat i va venir a casa; l’aigua ja pujava”, recorda. D’una casa propera, la riuada es va endur una noia de 14 anys, el primer cadàver que es va trobar; no en recorda el nom, però sí a ella. La família feia poc que havia vingut d’Andalusia. Els pares d’en Ramon tenien una botiga de queviures al barri i hi coneixien molta gent. “Van morir famílies senceres, nois i noies amb qui havia anat a l’escola, un desastre”, lamenta. Molta gent es va refugiar al bar El Pinar. L’endemà, diu, “era un dia esplèndid, un dia lluminós”. Aleshores van arribar les notícies de la magnitud de la desgràcia. El nucli més castigat va ser el barri Nou, on dos terços de les cases van desaparèixer.

Destaca la reacció veïnal: “Va ser la gent qui es va moure, de forma ràpida, voluntària”. Les autoritats, tret de la Creu Roja, “van trigar quatre o cinc dies a aparèixer i donar ordres; quan ja més o menys estava bé”. Del desastre no n’oblida l’olor, ni “quan passaven els camions amb cadàvers”, ni els que no van aparèixer mai. Els primers anys, admet, encara li feia por la pluja.

Manuel Sánchez

Tenia 10 anys. Vivia a la Maurina

Manuel Sánchez havia fet 10 anys sis dies abans de la riuada. Era a casa, al número 9 del carrer de Núria, a la Maurina, amb el pare i l’oncle Sebastià, quan va arribar la mare, que treballava a l’AEG, i va avisar que baixava molta aigua. “Em van posar sobre la taula, però l’aigua va començar a pujar molt i la taula es bellugava”, recorda. Cap a les 21.30 hores van decidir marxar i van anar de terrat en terrat buscant una casa amb pis. Es van refugiar, amb l’àvia materna, la Isabel, i el seu germà petit, que encara no tenia tres anys, al menjador d’una família que vivia sobre una vaqueria. “De cop i volta es va ensorrar el terra del pis i vam caure damunt els animals". Hi van morir un nen i una nena de la casa, i el corrent es va endur l’àvia d’en Manuel. L’oncle es va llançar a l’aigua i els va anar pujant fins al terrat de l’edifici del costat, on el veí, el senyor Almirall, els va ajudar. Plens de fang, allà el van rentar. “Va ser la primera vegada que em van banyar en una banyera. D’això me’n recordo com si fos avui mateix”, diu.

Al dia següent el van portar a l’alberg infantil. Hi va viure fins al 24 de desembre, quan els pares el van anar a buscar amb la casa ja arreglada. De la riuada, encara conserven alguna de les mantes que els van repartir: “La guardem com a relíquia”. Quan aquell dia van sortir de la missa del gall a Sant Pere, va començar la gran nevada del Nadal de 1962. Un respir després de l’any més difícil.

Ángel Herrera

Va perdre quatre germans que no va conèixer

Ángel Herrera no havia nascut, però la tragèdia va marcar la seva família. La nit del 25 de setembre de 1962, la mare era sola amb els quatre fills a les Fonts: el pare, l’àvia i els oncles eren a França, a la verema. L’aigua es va endur la casa i també la mare, però 200 o 300 metres més enllà el corrent la va empènyer cap a la carretera, on la van rescatar. “Els nens, no”, diu. Només es va trobar el cos d’Ángeles, de cinc anys, al Papiol. D’Antonio, d’un any, i de Teresa i Carmen, de sis i quatre anys, no se’n va saber res més. “A casa, parlar de la riuada era com un tabú”, relata. La mare guardava una foto a l’armari: “Veia que l’agafava, la mirava, plorava i la tornava a guardar”. Els van assignar un pis a Sant Llorenç com a tants d’altres. Després de la pèrdua, van tenir quatre fills més - ell va néixer el 1965- : “Tornem a ser quatre, tres noies i un noi”, apunta. Els detalls del passat els ha anat descobrint en conèixer l’Ana i la Susana, de l’associació Niños Desaparecidos.

Sap que l’octubre de 1962, un jove va publicar dos anuncis a La Vanguardia, que aquest diari ha pogut consultar: demanava que qui hagués recollit les nenes Carmen i Teresa “en un Seat blanc” s’hi posés en contacte. Dos dies després, un segon anunci hi insistia: no les havien pogut localitzar en cap centre d’acollida. “Per què aquella persona culta buscava les meves germanes?”, es pregunta. Van contactar amb la família del jove, però no en van treure l’entrellat.

Pepe Ruiz

Tenia vuit anys. Va perdre tres familiars

Pepe Ruiz tenia vuit anys i vivia a la part alta de Can Boada, lluny de perill. Aquella nit plovia molt i la mare estava neguitosa perquè el pare no arribava de la feina. Quan va arribar el pare, la van sentir cridar: “La meva germana, la meva germana!”. La tieta Lola, Dolores Pérez Martínez, tenia 33 anys i vivia a Rubí amb el seu marit, Nicolás Aznar Gimeno, de 38, i la seva filla, María Dolores, d’11 mesos, en una casa amb piscina a l’altra banda de la riera. “No van quedar ni els fonaments de la piscina”, diu. No els van trobar mai.

El doctor Novellas, amb qui treballava la tieta, va venir a buscar la mare d’en Pepe i una altra tieta. Durant quatre dies van anar de ciutat en ciutat “buscant i veient destrosses i morts”. Només van trobar un objecte petit de la nena. La mare ho va passar molt malament: era la seva germana petita. Portava flors al cementiri, on van enterrar els cossos sense identificar, tot i que, segons Ruiz, segurament no hi eren. Com que no hi havia classe al grup escolar Torrella, ell i el seu germà anaven a la Rambla, plena de cotxes i piles de fang. “Era com un joc”, recorda. Després van dipositar-ho tot al costat del col·legi de França: “Allà anàvem a rebuscar a la porqueria, a veure què trobàvem”. Els fets van afectar la mare tota la vida. A en Pepe cada 25 de setembre tot li torna, i des que va conèixer l’associació de desapareguts, va a tots els actes que organitza.