Hi ha converses que comencen amb una presentació i acaben semblant una reunió de grans conegudes. Carmen Mas i Esther Lao van posar cara a una relació de molts anys entre dues entitats que comparteixen una mateixa manera d’entendre la solidaritat.
La presidenta honorífica del torneig de hockey solidari va recordar el moment en què va decidir fer un pas al costat: “Crec que tots els projectes necessiten relleu generacional. Si no, es van morint. La gent jove aporta més frescor”. Tot i això, admet que no ha marxat del tot. “Estic a darrere sempre, perquè m’hi sento”. Lao va respondre entre rialles: “Aquí no es pot marxar”.
Les dues coincideixen que el compromís social té alguna cosa addictiva. Lao, vinculada a la fundació des del 2008, diu que “és molt difícil deixar-ho. Quan veus que el que fas ajuda algú, t’hi quedes”. Però també va deixar anar una interessant i contundent reflexió: “Jo sempre dic que tant de bo no existíssim. Seria senyal que no hi ha tanta necessitat”. Mas, però, li va donar la volta: “Sort que hi ha tanta gent voluntària i tantes fundacions que acaben suplint allò on l’administració no arriba”.
Ambdues reivindiquen també la tasca de les persones que treballen a peu de carrer. Per a Lao, “els que estan davant de l’usuari són herois i heroïnes”, i Mas hi afegeix que “té molt de mèrit”. I la conclusió, no podia ser altra: les necessitats continuen existint, però també les ganes de donar un cop de mà. “Aquí estem i seguirem”, resumien plegades.
