No és molt agosarat afi rmar que una gran part del patrimoni arquitectònic que llueix aquesta ciutat té el segell de l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada (Sant Vicenç de Fals 1868-Terrassa 1931). La seva empremta continua viva plasmada en edificis diferencials com la Masia Freixa, l’Escola d’Enginyers, el Vapor Aymerich, Amat i Jover o l’Ajuntament. També, parlar de Modernisme a aquesta ciutat és una manera indirecta (o molt directa) de mencionar-lo.
“Això dels edificis sempre em va seduir. Construir des del res més absolut és una satisfacció que costa d’explicar, però era el que sentia”, manifesta. Va arrencar la seva formació a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona i, l’any 1892, a través d’un concurs, va guanyar la plaça d’arquitecte municipal de Terrassa.
“Si coneixia aquesta ciutat? Sabia coses, però per a mi s’obria tot un món nou, diferent del meu poble i també de Barcelona, molt més gran”, assevera. Al cap i a la fi, va ser casa seva i afegeix que “llevat d’alguna discrepància, la veritat és que aquí em vaig sentir còmode i vaig notar l’afecte de la ciutadania”.
A quines discrepàncies es refereix? Muncunill va ser l’arquitecte municipal fins al 1903, però, l’any 1897, i per culpa d’unes “pedres per a les voreres” que anaven al carrer del Pantà, una topada amb un responsable del consistori va promoure una votació per destituir-lo i, per deu vots a un, la proposta va decidir que sí. Fins i tot, es va nomenar un nou arquitecte municipal en la persona d’Antonio Pascual Carretero.
Un recurs
Finalment, i després que Muncunill presentés una mena de recurs contra la decisió, des de l’Ajuntament es van fer enrere i el van tornar a restituir en el seu càrrec. “Va ser un moment delicat i ho vaig viure amb molta preocupació, s’ha d’admetre. No era just i, per això vaig seguir els camins que m’emparaven per reclamar per aquesta arbitrarietat”, assenyala. No va ser l’única desavinença entre l’arquitecte municipal i els responsables consistorials. L’any 1903, fi nalment, el van cessar del seu càrrec.
Va començar llavors, potser la seva producció més recordada, excepte en algun cas. Dues peces ja mencionades, la Masia Freixa i el Vapor Aymerich, Amat i Jover, però també altres construccions que continuen en vigor i dignes d’admiració com la Quadra de la fàbrica Izard, la Societat General d’Electricitat, l’edifici del Condicionament Terrassenc, el Magatzem Marcet i Poal, la Fàbrica Pere Font Batallé o el Gran Casino.
“És evident que no és el mateix si treballes per a l’administració que per a particulars. A partir d’aquí vaig poder fer una mica la meva i em van sortir totes aquestes construccions que encara agraden de contemplar”, afirma.
Són edificis a ubicacions que podem considerar com a rellevants de la ciutat, però potser li ha mancat tenir-ne un d’emblemàtic a un punt neuràlgic. “Trobo a faltar una gran obra meva a la Plaça Vella”, sosté. “En tinc algunes de molt a prop, al carrer de la Font Vella, com la Casa Baltasar Gorina o el Gran Casino, al carrer de Sant Pere, com la Casa Joan Barata, o al carrer de la Rasa, com el Magatzem Marcet i Poal”, diu. “Tanmateix, una a la Plaça Vella, una de l’estil de la Masia Freixa, hauria sigut com una culminació”, subratlla.
Tot un referent
Què va significar el Modernisme? “Ho va ser tot i Antoni Gaudí va ser tot un referent per a molts arquitectes”, comenta. Li hauria agradat fer alguna de les seves obres? “És una mica atrevit contestar aquesta pregunta, però em costaria molt triar-ne alguna. Potser, si pogués escollir, m’inclinaria pel Parc Güell o la Casa Milà, la famosa Pedrera”. Cap dubte que, tots dos, haurien format un tàndem imbatible. Imaginar i fabular, sempre és de franc.
