Col·leccionistes de "match" a Tinder

Hi va arribar un moment que havia fet “match” amb una cinquantena de nois, però tan sols havia parlat amb cinc o sis. Així que malgrat haver indicat mútuament que ens agradàvem (motiu pel qual l’App de ligoteig et permet interactuar), mai vam fer conversa. Encara pitjor: jo mateix vaig obviar missatges que m’havien enviat, deixant sense contestar (també val a dir) efímeres salutacions d’altres usuaris. Però llavors, perquè carai estava a Tinder? Probablement per què cada match em pujava l’autoestima. Allò tan antic com sentir-te desitjat. També perquè pensava que ja ho faria, que era obrir possibilitats. Però que tingués 50 matches en les que ningú digués res porta a un escenari paradoxal: Com més connectats estem, menys parlem. I afino més, en el meu cas: Tot i que mai havia identificat tantes persones gais (aparentment no n’hi ha tantes, ja que pel carrer a tothom se li pressuposa l’heterosexualitat) tampoc no les arribava a conèixer. La crítica no es limita al que ja s’ha conceptualitzat com a “col·leccionistes de match”, sinó a la manca d’empatia. Per què a les xarxes socials ens permetem no contestar... o fins i tot contestar coses que no diríem mai cara a cara? I per què ens ho justifiquem en el concepte de llibertat? Per què potser ens comptes de parlar de llibertat, cal parlar de “llibertat de consum”, com explica Georgina Monge. De consumir cossos i deixar cadàvers. Consumir-los ja sigui mirant fotos i fent match, o tenint cites i després fer ghosting. Em vaig esborrar el perfil de Tinder fa un parell de mesos, però em ve de gust tenir alguna cita i me n’he fet un altre. En aquesta ocasió, però, m’he imposat una petita norma a mi mateix: si faig ‘match’ amb algú, li he d’escriure sí o sí. A veure si en comptes de consumir-nos, ens vivim els uns als altres. https://www.diarideterrassa.com/opinion/2022/05/04/el-malestar-que-em-genera-tinder/