Amparanoia: "Es fa fusió i mestissatge tot el temps; les músiques del món mai passaran de moda"

Va ser (és) el seu deixant tan llarg que fins i tot va tenir un personatge en un programa còmic. En una enciclopèdia podria llegir-se el seu nom i la seva aportació en la veu "mestissatge musical". Amparo Sánchez és Amparanoia, espècie de sacerdotessa de la fusió que oficia des de fa 30 anys. Aquest divendres, 16 d'octubre, tocarà a la Sala Rasa 64 per posar el seu gra de sorra al solidari Sam Sam Festival. L'acompanyen en el cartell El Niño de la Hipoteca i Sandra Bautista.

Tornes a Terrassa. Quins temps aquells... He tocat diverses vegades a Terrassa. Al principi del Faktoria d'Arts, allà vam fer un concert mític. I he tocat a l'aire lliure, en festes. Però tinc un record molt entranyable del Faktoria.

Com afecta, en positiu o ennegatiu, la transformació continuada de la banda? Amparanoia ha tingut sempre les portes obertes a entrades i sortides d'integrants en un projecte summament personal quant a composició, concepte i ritmes. Per això porta el meu nom, la paranoia d'Amparo. Crec que tot això afecta positivament al projecte, anem vivint cada etapa i gaudint de cadascuna d'elles d'una manera molt sana, molt fresca, sempre amb el respecte als projectes personals de cadascun dels membres del grup. Però segueix amb mi després de 20 anys Willy Fuego, que és de Badalona. Continua desplaçant-se per a assajos i concerts, però la resta de la banda vivim als voltants de Granada, on vaig tornar fa set anys. Era necessari tenir músics d'una manera més pròxima per a assajos i directes. Seguia amb gent de Madrid i Barcelona i la producció es complicava molt. La banda és ara molt "granaína", però conservo un guitarra català.

He tocat diverses vegades a Terrassa. Al principi del Faktoria d'Arts, allà vam fer un concert mític. I he tocat a l'aire lliure, en festes. Però tinc un record molt entranyable del Faktoria.

I què més conserva Amparanoia després de 30 anys? Conservem un repertori que continua sonant molts anys després. En el 2027 celebrarem el 30è aniversari i el celebrarem bé. Conservem moltes coses des de la fundació, sense importar el format o la composició de la banda. Continuen sonant en directe alguns d'aquells temes que fins i tot han experimentat versions al llarg de les dècades. La seva base és la creació i l'amor del públic a un projecte i a unes cançons que ha fet seves.

 

Et consideres pionera de la fusió i el mestissatge musical? Més que tenir una sensació d'haver estat pionera, és que se m'ha batejat així, se m'ha anomenat d'aquesta manera. Sí que hi ha una part d'això que reconec: quan vam sortir el 1997 vam tenir un èxit immediat i el primer àlbum, “El poder de Machín”, va ser rebut amb molt d'afecte, i amb un cert fanatisme. Ens vam veure tocant en molts festivals en els quals no hi havia cap grup que se semblés al que proposàvem amb aquesta fusió. El nostre va ser un dels primers àlbums que van marcar un camí per al que va venir després, però crec que aquest camí ja s'estava forjant, ja s'estava preparant. I tenia a veure amb l'intercanvi cultural de mitjan dels 90, amb tanta gent que va arribar a les grans ciutats espanyoles i europees des de Llatinoamèrica, Romania, el nord d'Europa... En aquests moments va sorgir la mescla d'estils, trobades i influències. Jo era per aquí, al barri de Lavapiés, com altra gent es trobava en altres llocs. Va passar alguna cosa, un mestissatge musical però també una necessitat d'explicar coses a través de les cançons. I jo no he deixat de fer-ho.

El nostre va ser un dels primers àlbums que van marcar un camí per al que va venir després, però crec que aquest camí ja s'estava forjant, ja s'estava preparant

Aquest mestissatge s'ha guanyat una categoria de gènere o creus que és més aviat un subgènere que altres han assimilat? Jo no ho parlaria de subgènere, sinó de gènere. Només cal fixar-se en el que va fer C. Tangana amb "El madrileño", que era pur mestissatge 100%, amb tocs d'electrònica, sí, però ja existia l'electrònica en la música mestissa. I "El madrileño" va arribar al gran públic. Es fa fusió i mestissatge tot el temps, però potser sí que va haver-hi projectes inclosos fa anys en aquest catàleg que després van caure al mónd el rock, l' indie o el pop. Però molts seguim en actiu 30 anys després. Aquest gènere no ha estat assimilat, però sí que s'ha transformat. Hi ha modes. Han arribat el trap i la música urbana que abans eren minoritaris. Tot canvia, però el que fa Amparanoia no m'agrada anomenar-ho mestissatge, sinó músiques del món. I això no passa de moda mai. Una fusió, un missatge i una actitud que connecten punts del planeta, tot això continua vigent.

És especial que la tornada a Terrassa sigue pel Sam Sam Festival? Aquest tipus de festivals em semblen molt necessaris per sentir-nos units, solidaris i empàtics. El tipus de públic, a més, és obert, solidari, alegre i rebel.

Què pot esperar el públic aquest divendres a la Sala Rasa 64? El repertori serà clàssic i inclourà alguns dels últims singles. Portem un format de cinc músics i oferirem una part més electrònica i una altra més acústica per anar acomiadant aquest 2026. Tenim l'alegria de la trobada amb el públic català, que tant m'estima i al qual estimo tant. A principis del 2027 veurà la llum un nou àlbum i el 22 d'octubre traurem el primer single. Tenim molta il·lusió en el que està per venir.