El cos sense vida d’Adriana Quiroga apareix en un carrer d’Ikunde, barri de Bata, capital continental de Guinea Equatorial quan aquest país africà era colònia espanyola. Adriana és filla del coronel Quiroga, un militar d’un perfil tan "feixistoide" que fins i tot el règim de Franco el vol lluny de la península per qüestions geopolítiques, perquè ara preval l’acostament amb els nord-americans. Un altre “maleït", Martín Marín, policia barceloní, alcohòlic, mala gent, és enviat a investigar el crim pràcticament com si es tractés d’un desterrament. Tot plegat és el conjunt d’ambients, context, personatges i fundacions de trama que s’entrellacen a “Ikunde”, la novel·la amb la qual Jordi Solé Comas (Sabadell, 1966) ha guanyat a Terrassa la 35a edició del Premi Ferran Canyameres de novell·la d’intriga.
El guardó s'ha lliurat aquest dijous, 25 de juny, juntament amb altres distincions, a La Nit del Misteri organitzada per Òmnium Terrassa i celebrada al Teatre Principal. “Ikunde” ha assolit el premi per unanimitat del jurat, que ha atorgat també el Premi Ferran Canyameres de narracions curtes, en la seva 38a edició, a Cristina Solé Padullés per l’obra “Pànic a les quatre de la tarda”.
Més reconeixements
A la mateixa cerimònia s'han lliurat dos reconeixements a escolars. El Premi Maria Rovira, adreçat a alumnes d’ensenyament secundari i postobligatori, ha recaigut en Anita Andriello, de l’Escola Andersen, per “La casa dels pares”; Laura Perera Ramírez, de l’Institut Montserrat Roig, per l’obra “L’últim silenci”, i Clàudia Meitien Andújar Lucas, de l’Escola Cingle, per “Memòria”.
El guardó s'ha lliurat aquest dijous, 25 de juny, juntament amb altres distincions, a La Nit del Misteri organitzada per Òmnium Terrassa i celebrada al Teatre Principal
Al Premi M. Montserrat Oller de narracions curtes, per a alumnes de 5è i 6è de primària, els guardonats han estat Sílvia Lonina Ciaplana, de l’Escola Andersen, per “Alícia i el diari dels desitjos”, i Aniol Sanz Ribas, de l’Escola Tecnos, per “La màscara terrorífica”. Apartat del gènere policíac, Òmnium ha lliurat el Premi de Poesia Enric Gall a Cristina Álvarez Roig pel poema “Ostinato”. Olga Rubio ha obtingut el premi d’il·lustració per al disseny de la portada del llibre que recull les obres guardonades. El Premi Ferran Canyameres és el guardó de novel·la d’intriga més antic de Catalunya, i el millor dotat, amb 5.500 euros. El Premi Àngels Poch de teatre ha quedat desert.
Inquina i traïció
Adriana Quiroga no havia d’estar a Ikunde. El policia Marín és enviat pel seu cap amb la intenció que fracassi, doncs li té una inquina extrema per la seva traïció durant la Guerra Civil; es va quedar enrere, poruc, mentre el germà del cap i la resta de companys morien en una trinxera a la batalla de l’Ebre. Marín, però, es pren la seva tasca amb cert rigor i veu coses que no quadren.
“Això és una novel·la, però la ficció és molt millor quan li poses veritat. M’agrada trobar un lligam, per tènue que sigui, amb la realitat, perquè l’obra sigui, com a mínim, plausible”, detalla l’escriptor
La història transcorre a finals dels anys 1940 (o principis dels 50s) a Ikunde. Per què allà? “El 2017 vaig anar a veure una exposició sobre la relació de Barcelona amb aquella colònia i em va entusiasmar el nom. Era bo per a una novel·la. I li vaig donar voltes, fins que va anar cobrant forma. Em vaig documentar molt i em vaig adonar que la idea que tenia de Guinea Equatorial no tenia res a veure amb la realitat. Per exemple, allà no hi havia una gran guarnició militar, un contingent important de tropes espanyoles, sinó un petit cos colonial, amb pocs oficials”, explica Jordi Solé al Diari de Terrassa.
- L'escriptor guanyador del premi principal, durant la seva intervenció
- Nebridi Aróztegui
La creació del llibre es va ajornar perquè durant el procés es van creuar altres projectes, fins que, uns sis anys després, Solé va poder abordar-lo de ple. L’escriptor, que ha treballat de periodista en molts mitjans, es va documentar amb rigorositat i va obtenir l’ajuda de l’antropòleg i historiador Gustau Nerín. “Això és una novel·la, però la ficció és molt millor quan li poses veritat. M’agrada trobar un lligam, per tènue que sigui, amb la realitat, perquè l’obra sigui, com a mínim, plausible”, detalla l’escriptor.
Autor d'una dotzena de llibres, Olivé no es mostra especialment molest per l'adjudicació d'etiquetes, però sí que alerta del seu caràcter limitatiu: "Sí que resulta el fet de veure't gairebé impel·lit a escriure sempre el mateix". No és el seu cas, perquè se sent lliure per donar curs a la seva passió: "El que em més m'agrada és explicar històries. He d'enamorar-me d'una història per escriure. No practico la forma de procedir consistent a crear primer un personatge i, si funciona, insistir amb ell".
L'estil
Un dels personatges de l'obra guardonada, el policia Martín Marín, deu el seu nom a un amic de Jordi Solé: "Ell encara no ho sap", diu aquest escriptor també refractari a l'atribució de trets d'escassetat estilística als periodistes. Ell ho és. En realitat, ho va ser fins que es va adonar que preferia "inventar històries abans que explicar les que ja existien".
- Jordi Olivé, guanyador del Premi Ferran Canyameres 2026
- Alberto Tallón
Ha conegut grans periodistes "que escriuen molt bé i donen la millor de les versions d'estil". La seva formació en periodisme i treball en nombrosos mitjans de comunicació (3Cat, Diari de Barcelona, El Periódico, La Vanguardia, El Independiente, Fotogramas, RAC1, 8TV) sí que sustenten la seva predilecció per la documentació prèvia als seus treballs literaris. Assegura que li serveix de molta ajuda i afavoreix la troballa de subhistoriès com la que va provocar l'Operació Postmaster, una acció d'Anglaterra per robar tres vaixells alemanys que repostaven subministraments a Malabo (antiga Santa Isabel), a l'illa de Fernando Poo (actual Bioko), a la Guinea espanyola, malgrat la suposada neutralitat d'Espanya a la segona Guerra Mundial. La documentació i el suport prestat per persones com Gustau Nerín o Donato Ndongo van contribuir "a evitar errors a l'obra i a adaptar-la".
