Té distintiu d'estrella. Juan Manuel Fernández Montoya, Farruquito (Sevilla, 1982), és la figura del cartell del sisè Festival de Flamenc de Terrassa, que aquest bailaor tancarà aquest dissabte (18.30 hores) al Teatre Principal. Amb “Farruquito & Quinteto Flamenco” ret homenatge a les arrels de la dinastia dels Farruco. Té 44 anys.
Hom neix flamenc o es fa flamenc per l’entorn? I quina influència hi té el fet de ser gitano? Crec que es neix amb una sensibilitat, però també que un es fa flamenc vivint el flamenc. He tingut la sort de néixer en una família on el flamenc no era solament una professió, sinó una manera de viure, de sentir i d’entendre el món. L’he mamat des de nen, a casa meva, en les reunions, sentint cantar i veient ballar. Ser gitano forma part de la meva identitat, i això influeix en la meva manera de sentir l’art. Però el flamenc és un patrimoni que pot sentir qualsevol persona, vingui d’on vingui. L’important és acostar-se a ell amb respecte, conèixer la seva història i sentir-lo de veritat. L’herència familiar és fonamental, però un també aprèn del carrer, de la gent, dels artistes que escolta i de tot el que li passa. El flamenc està en el cante, en la guitarra, en el compàs, però també en les experiències, en les alegries i les tristeses. He après molt observant altres artistes, fins i tot aquells que fan les coses d’una manera diferent a la meva. És important tenir els ulls i les oïdes oberts, encara que després hagis de trobar la teva personalitat. La tradició et dona una base, però tu has de construir el teu propi camí.
"Eel flamenc és un patrimoni que pot sentir qualsevol persona, vingui d’on vingui. L’important és acostar-se a ell amb respecte, conèixer la seva història i sentir-lo de veritat"
Quina porció d’importància atribueixes a l’herència familiar en el teu cas? Per a mi, la meva família ho és tot. El meu avi, Farruco, va ser una figura irrepetible, no solament per la seva manera de ballar, sinó per la seva personalitat, per la seva veritat i per la forma en què entenia el flamenc. D’ell vaig rebre una herència artística, però també una manera d’entendre la vida i de respectar l’escenari. Portar el cognom és un orgull enorme, però també una responsabilitat. No n’hi ha prou amb portar un nom: cal treballar, estudiar i demostrar cada dia el que es porta dins. La meva família m’ha donat arrels molt fortes, i des d’aquí he intentat desenvolupar la meva personalitat. Crec que les grans sagues han contribuït a mantenir viu el flamenc transmetent coneixements de generació en generació. Però cada generació ha d’aportar alguna cosa seva; si solament repetíssim el que va fer la nostra gent gran, l’art deixaria d’estar viu.
Vas debutar de molt petit de la mà de l’avi. Quins records queden sedimentats? Són molt especials, perquè per a mi el flamenc era una cosa natural. Jo no el veia com una obligació ni com una professió que havia de triar; era el que vivia a casa, el que escoltava i el que em sortia de dins. El meu avi va ser una figura fonamental. Tenir-lo a prop i poder aprendre d’ell va ser un privilegi que amb els anys he entès encara més. Quan ets nen no sempre ets conscient de la dimensió del que estàs vivint. Després, en créixer, entens la importància d’aquests moments i de les persones que t’han ensenyat. Debutar de la seva mà va ser una experiència que forma part de la meva història. Més enllà del que pogués significar professionalment, representava estar al costat d’algú a qui admirava profundament. Aquesta memòria m’acompanya cada vegada que pujo a un escenari.
Tots els moments
Què t’ha marcat més en la vida i en el flamenc? En la vida, la família, les experiències i les persones que m’han ensenyat a mirar les coses d’una altra manera. Un aprèn tant dels moments feliços com dels difícils. Tot el que vius acaba influint en la teva manera d’expressar-te. En el flamenc, el cante em sembla fonamental perquè és d’on neix gran part de l’emoció del ball. Un bailaor no pot estar pendent solament dels seus peus o dels moviments; ha d’escoltar el cantaor, entendre el que està dient i deixar que l’emoció li arribi. Ballar és dialogar amb el cante i amb la guitarra. No es tracta de fer molts passos, sinó de saber quan fer-los i per què. A vegades, un silenci o un moviment petit poden transmetre molt més que una gran exhibició tècnica.
Es poden establir diferències per escoles de ball, més enllà de les sagues familiars, per zones, com a Sevilla o a Jerez de la Frontera? Sí, existeixen diferències, encara que jo no parlaria de fronteres tancades. Cada lloc té la seva manera de viure el flamenc i això es nota en el compàs, en el moviment, en l’actitud i en la manera d’interpretar. Jerez té una relació molt especial amb el compàs i amb el cante; Sevilla té una riquesa enorme i una personalitat molt particular en el ball. També hi ha altres ciutats i famílies que han aportat moltíssim al desenvolupament del flamenc. Però al final, més que les etiquetes, el que importa és la personalitat de l’artista. Dos bailaores de la mateixa família poden ser completament diferents, i algú que vingui d’un altre lloc pot entendre el flamenc d’una manera molt pròxima a la teva. Les escoles són importants perquè et donen una identitat, però no han de convertir-se en límits.
"A vegades, un silenci o un moviment petit poden transmetre molt més que una gran exhibició tècnica"
Has viatjat molt a l'estranger. Has detectat moltes diferències en la forma de sentir l'art flamenc? A Espanya el flamenc forma part de la nostra cultura i tenim una relació amb ell que ve de moltes generacions. Hi ha codis, expressions i maneres de sentir-lo que es transmeten de manera natural en determinats ambients. Quan surts fora, t’adones que el flamenc desperta una emoció universal. Hi ha persones que potser no entenen les lletres ni coneixen els diferents pals, però senten la força del ball, el ritme i l’expressió de l’artista. Això és una cosa molt bonica. També canvia la responsabilitat amb la qual t’enfrontes al públic. Quan representes el teu art fora d’Espanya, saps que estàs portant amb tu una part de la teva cultura. Però jo intento ballar amb la mateixa veritat en qualsevol lloc. No pots canviar el que ets depenent d’on estiguis actuant.
"Quan surts fora, t’adones que el flamenc desperta una emoció universal. Hi ha persones que potser no entenen les lletres ni coneixen els diferents pals, però senten la força del ball, el ritme i l’expressió de l’artista"
Com s’ha transformat el ball a les últimes dècades? S’ha passat de l’austeritat escènica al domini visual en detriment de la puresa? Ha canviat, com canvia tot. Avui hi ha més recursos tècnics, més possibilitats escèniques i una relació distinta amb la il·luminació, el so i la coreografia. Tot això pot enriquir un espectacle si s’utilitza amb sentit. No em preocupa que el flamenc evolucioni; sempre ha evolucionat. L’important és que no es perdi l’essència. Pots tenir un escenari espectacular, coreografia molt elaborada i una posada en escena impressionant, però si no hi ha compàs, sentiment i veritat, falta una cosa fonamental. Tampoc crec que la puresa consisteixi a quedar-se quiet o a ballar com fa 100 anys. La puresa es troba en el respecte i el coneixement profund de l’arrel. Des d’aquí pots crear, arriscar i desenvolupar el teu llenguatge. La tècnica ha d’estar al servei de l’emoció, mai al revés.
"Crec que tots tenim coses que, amb el temps, faríem d’una altra manera. La vida et va ensenyant i un no sempre té l’experiència necessària per comprendre les conseqüències de les seves decisions en el moment en què les pren"
Com és l’espectacle que oferireu a Terrassa aquest dissabte? Quina resposta espereu? La intenció és oferir un espectacle que representi la meva manera d’entendre el flamenc, amb el ball com a protagonista i amb el cante i la guitarra ocupant el lloc que mereixen. M’agrada que hi hagi diferents moments i contrastos, que el públic pugui gaudir tant de la força i el ritme com dels passatges més íntims. El repertori concret depèn del programa preparat, però el meu objectiu és que existeixi un equilibri entre la tradició i la meva manera d’expressar-me. No m’interessa sortir a l’escenari simplement a demostrar el que sé fer; vull que passi alguna cosa entre els artistes i el públic. Cada funció és diferent, perquè el flamenc es construeix també en la trobada. De Terrassa espero trobar-me amb un públic disposat a escoltar i a sentir. Pots portar una estructura preparada, però sempre hi ha espai per al que succeeix en el moment. Aquesta és una de les coses que fan que el flamenc estigui viu.
"La puresa es troba en el respecte i el coneixement profund de l’arrel. Des d’aquí pots crear, arriscar i desenvolupar el teu llenguatge. La tècnica ha d’estar al servei de l’emoció, mai al revés"
Com ha influït en la teva carrera el documental "Serás Farruquito"? Un documental sobre la teva vida i la teva carrera t’ofereix una oportunitat per mirar cap enrere i observar el teu propi recorregut des d’una altra perspectiva. Quan estàs treballant, normalment estàs concentrat en el següent que has de fer i no t'atures massa a pensar en tot el que has viscut. També permet que el públic conegui aspectes de l’artista que no sempre apareixen sobre un escenari. Al final, darrere d’un bailaor hi ha una persona, una família, unes experiències i una història que expliquen moltes coses. Per a mi, l’important és que qualsevol acostament a la meva figura ajudi a comprendre millor la meva relació amb el flamenc i amb l’herència que he rebut. Després, cada espectador tindrà la seva pròpia interpretació. Jo continuo centrant-me en ballar i a fer el meu treball amb la major honestedat possible.
Potser no és el moment de fer balanç malgrat la teva dilatada i intensa carrera. Et penedeixes, però, d’alguna cosa? Crec que tots tenim coses que, amb el temps, faríem d’una altra manera. La vida et va ensenyant i un no sempre té l’experiència necessària per comprendre les conseqüències de les seves decisions en el moment en què les pren. No m’agrada viure instal·lat en el penediment, perquè el passat no es pot canviar. El que sí que pots fer és aprendre, assumir les teves responsabilitats i procurar que les experiències t’ajudin a ser millor persona. Encara em queda moltíssim per aprendre, tant com artista com en la vida. No sento que hagi arribat el moment de fer un balanç definitiu. Prefereixo continuar treballant, cuidant als meus i buscant noves maneres d’expressar el que sento a través del ball. Al final, el que compte és el que fas a partir del que has viscut.
