Una novela d’intriga sobre les ferides i els lligams que heretem, fins i tot després de la mort. Una manera d’entrellaçar el misteri amb el dolor dels vincles trencats. O d’exposar com l’amor d’una mare i la relació entre desconeguts poden esdevenir l’única força capaç de travessar la por. Tot això, cristal·litzat en l’esdevenir de Candela Valle, arriba amb “La constel·ladora” (Contraluz), la nova aventura editorial de la terrassenca Sònia Guillén. L’escriptora va presentar el llibre, la seva segona novel·la, aquest dilluns passat a l’Abacus de Terrassa. Hi havia cua per aconseguir la signatura d’un llibre.
Fa cinc anys que la Candela no parla amb la seva filla Alba. Tots els intents d’aproximació han acabat en silenci i la distància que separa mare i filla sembla insalvable. Candela Valle ha sentit parlar de les constel·lacions familiars i acudeix a una sessió cercant una manera de retrobar-se amb l’Alba mitjançant aquell ritual simbòlic. L’experiència, però, marcarà el començament d’una successió de fets inquietants que provocaran a la protagonista el replantejament de les seves conviccions sobre la consciència humana. La Candela cau en una recerca emocional, però també perillosa, acompanyada per una constel·ladora, una dona enigmàtica que desentranyarà els secrets dels implicats en la trama. Tot plegat, mentre intenta esbrinar què va passar amb l’Alba.
La troballa
Sònia Guillén, premi Gent de Terrassa el 2025, treballava en una altra història quan, fa poc més d’un any, es trobava en una reunió d’amigues. Va sorgir una conversa sobre constel·lacions familiars, intervenció que es basa en la creença que existeix una herència familiar o efecte residual de les vivències, culpes, conflictes o pors d’una persona.
Sònia Guillén es defineix com a "dona de ciència", però li crida l'atenció "tot el que se surti de la normalitat"
“Jo no coneixia aquesta teràpia, però em va semblar un tema molt potent per a un ‘thriller’. M’agrada fer llibres que impliquen una descoberta”, diu Guillén. En tornar a casa, va cercar informació: algú havia escrit una novel·la sobre constel·lacions familiars? No. I l’escriptora va sentir “un impuls immediat de començar”.
- L`escriptora ha publicat "La constel·ladora" amb l`editorial Contraluz
- Nebridi Aróztegui
Són 318 pàgines de suspens, d’epifania, d’un secret terrible. El títol de la novel·la no sols pretén reflectir les constel·lacions familiars, “sinó també la necessitat humana de mirar el cosmos i tractar d’entendre el nostre lloc en ell. I, al mateix temps, la necessitat de mirar cap a dins per conèixer-nos millor”, apunta l’autora sobre una obra que se situa en la frontera entre l’ambit emocional, el psicològic i l’invisible. “Descobrir coses noves forma part del meu caràcter. Imagino que és la mateixa pulsió que de nena em feia llegir tot el que queia en les meves mans”, explica Guillén.
Connexió d'idees
En abordar temes com la consciència, la mort o el dolor heretat, el to narratiu es va encaminar cap allò “que encara no comprenem. La consciència humana és molt complexa. El mecanisme pel qual vam passar a ser éssers racionals encara és un misteri”. A mesura que investigava per sustentar la novel·la, fins i tot asistint com a espectadora a sessions, l’escriptora connectava idees que la fascinaven, “com que som pols d’estrelles o les noves recerques sobre la consciència o sobre el funcionament del nostre cervell”.
Sònia Guillén es defineix com a “dona de ciència, de ciència pura”, però li crida l’atenció “tot el que se surti de la normalitat o no tingui explicació”. Mes enllà de les creences personals, “tots acceptem que ens falta molt per saber, que hi ha coses que no entenem”. El llibre és una història de ficció, “però parla de coses que ens afecten a tots: família, parella, solitud, culpa”. Guillén aborda l’herència invisible, les dinàmiques arrossegades de manera inconscient que conformen les històries dels personatges. No ofereix respostes. Només vol que el lector s’oblidi de les seves obligacions durant unes hores, “que passi una pàgina després d’una altra impulsat per la mateixa curiositat que ens va fer aixecar la vista al cel per primera vegada”.
