Si haguessin preguntat abans a molts terrassencs (fent-los cas, per descomptat) potser els organitzadors de la campanya publicitària s’haguessin estalviat alguns passos previs al rodatge, però tot va bé si acaba bé i, en la mesura del possible, Xavier González Arnau d’Ègara (el "d’Ègara" li ho va posar un amic, com a distinció identitària nostrada) també s’ho ha passat bé en el camí, aspirant amb el seu olfacte de vida intensa aquesta experiència. “El Canyut” estava fet per a ell, o ell per a “el Canyut”. Serà difícil que aquest pintor de Terrassa, ara resident entre arbres de Celrà, se separi del protagonista de l’últim anunci estiuenc d’Estrella Damm, una bomba publicitària que ha catapultat a la fama Xavier González (Terrassa, 1980), artista amb pinta d’aparèixer, amb rostre i tot, com a explicació de la veu “bohemi” en el diccionari. Té cua per a una entrevista, però pel Diari de Terrassa, diu, ho deixa tot: “M’ha fet cas tota la meva santa vida, des que tenia 18 anys. Al Diari em van fer la primera entrevista i va ser com si em donessin un Oscar, i aquesta sensació no ha canviat. Fa uns anys em van entrevistar en la BBC i vaig sortir amb la sensació d’haver-me quedat bé, amb un entrepà i un refresc, però sense cap extra emocional”. Ell va tenir la seva sirena.
Aclaparat? Per sort, encara no pateixo la fama del tot, excepte si surto a comprar tabac, o el pa. Tinc molts missatges, perquè el meu Instagram és obert... Intento ser diligent, però és cert que em suposa més feina sumada a la pintura. Però també m’estan sortint marxants. De moment, tot em sembla bé. M’havia imposat la solitud, però trobava a faltar el treball en equip. M’ho estic passant bé. Es veu que la gent està contenta pel fet que jo sigui una persona normal. Però sembla que s’està sortint de mare...
“El Canyut” és el protagonista de la llegenda explicada en l’anunci, però la teva aparició és efímera. Sí. És que jo com a actor soc un 0. Ja li vaig dir al director que tindríem un problema si em donava per caminar d’una altra manera. Però la gent em diu “ets el millor, Canyut!”
Com va començar tot plegat? Fa 15 anys estava prenent-me un whisky a Barcelona i se’m va acostar una noia, càrregada de càmeres. Estava fent un càsting. Em va proposar gravar-me un minut. "Digues el que vulguis”, em va proposar. La vaig mirar als ulls i li vaig dir: “Et semblo una persona desequilibrada?”. Ella reia. Allò va arribar a una empresa especialitzada i als tres dies em van trucar per fer un càsting. Hi vaig acudir. Hi havia una cua de nois macos a l’estil Clark Kent. A mi m’agrada ser maco com Van Morrison. Ho vaig passar fatal, fins i tot a la cua. Allò va ser un calvari. Va guanyar el maco estil Clark Kent, perquè la marca volia “un actor anglès”. Jo vivia llavors al Baix Empordà i vaig sortir del meu món de silencis i animals per a allò... No vaig guanyar res i vaig pensar “mai més”.
"Soc del barri de Plaça Catalunya-Escola Industrial i vaig passar bona part de la meva infància amb l’àvia, a Montserrat"
Però fa unes setmanes... Cada cert temps, dos, tres anys, m’enviaven un projecte, però jo no volia ser actor ni participar en allò. Fa unes setmanes, anava en l’AVE. Com no podia fumar, em vaig posar a mirar correus. “Mira’t això, crec que és per a tu”, em deien. Sí, era per a mi. Les tres parts implicades no es posaven d’acord amb un dels candidats, un anglès. Jo vaig dir que no faria més càstings. Van venir a casa meva, em van gravar bevent-me una Estrella (amb aigua dins), em van ensenyar les cançons. Em van dir: “Si ho fas sent tu, has guanyat”, i aquí estic. Em van triar. Es veu que jo coincidia amb el que pretenien: rocker però alhora pagès, urbà i romàntic, la manera de caminar... I jo soc de Damm.
Ara? No, ja ho era, de debò. No soc molt bevedor, ni cerveser, però sí que soc patriota dels costums, no de banderes. I a Madrid demano sempre Estrella Damm. No cal que sigui la millor, però sento que és la meva.
- El pintor terrassenc Xavier González
- Lluís Clotet
Com t’ha canviat la vida? He passat del silenci a estar en una superproducció amb 250 persones. Això ja em va trastocar. L’endemà ja va venir a buscar-me un xofer a les 7 del matí. I després el càtering, els caps, les maquilladores, els tendals. I jo, allà al mig, dient-me: “Com he acabat jo aquí? D’aquesta no surto viu”.
Quan vas marxar de Terrassa? Amb 21 anys, a Berlín. Vaig tornar, però a Barcelona, i vaig marxar de nou amb 24 anys. Però mai he deixat Terrassa espiritualment. Quan puc, vinc, per veure a la família. Però em costa, perquè m’agrada prendre’m a unes cerveses a Terrassa, i si bec, no puc conduir per tornar. Soc del barri de Plaça Catalunya-Escola Industrial i vaig passar bona part de la meva infància amb l’àvia, a Montserrat.
Parles moltes vegades dels teus orígens. Soc de classe obrera, però li tinc certa estima a la burgesia de Terrassa. Crec que ha estat molt oberta, generosa. A mi em van acollir molt bé. Sempre dic que soc mig de barri, mig de l’Escola Pia. En els rodatges com aquest hi ha molts més obrers que una altra cosa. Crec que me’ls he guanyat. Va amb el meu caràcter. Es feien “selfies” amb mi. Tinc la impressió que he participat en el rodatge més del que estava previst. M’han tractat molt bé.
Qui és "el Canyut" i què creus que desprèn l'anunci, tot, amb la història, el personatge, la música? L'anunci descarta el flirteig amb el suïcidi. "El Canyut" se sobreposa a l'anhel, és mig surrealista i mig terrenal. I es diu que The Beach Boys van fer l'única música capaç de frenar el suïcidi. L'anunci juga amb el fet de sobreposar-se a la pèrdua. Jo vaig haver de fer-ho i durant 10 anys la vaig trobar a faltar. Vaig pensar que tornaria. Però ella no podia tornar. No hi era. Em va passar. Però soc cristià i haig d'aguantar els pals. Vaig tornar a ballar i a riure. Tinc un fill de 2 anys i ara ric a riallades, com no ho havia fet abans.
"Penjo vídeos de la meva forma de vida i la gent es pregunta què fa un tipus llegint al costat d'una gallina a les 12 del migdia"
La frase final, que suggereix que "El Canyut" no sols espera cada nit de Sant Llorenç a aquella dona, sinó que li ha agafat afecte al poble, és extrapolable?
Potser es parteix de l'arquetip per concloure: "He perdut la dona, però he guanyat un poble, he guanyat un món". I tot amb un personatge llegendari, però crec que darrere qualsevol persona pot haver-hi una llegenda, però no s'ha explicat. A cada casa hi ha una llegenda acollonant.
Ets llegenda? O la meva història i el meu perfil van arribar a Oriol Villar (el creador del concepte Mediterráneamente, de Damm) i ell va crear la llegenda, o resulta que la llegenda originària coincidia amb la meva biografia. No sé. És una confluència misteriosa, almenys per a mi. Però no soc morbós i m'agrada viure els misteris sense desentranyar-los. Si no, perden la seva categoria de misteri.
Segueixes a la recerca de la teva gran obra? Creus que aquesta aventura n'és un llenç més? Vivim temps de superficialitat i crec que els artistes hem perdut l'esperança en la connexió interna amb l'espectador. Vaig arribar a la conclusió que potser la meva gran obra d'art era la meva manera de viure, que darrere la meva vida s'amaga una obra que vol transcendir. Penjo vídeos de la meva forma de vida i la gent es pregunta què fa un tipus llegint al costat d'una gallina a les 12 del migdia. Però sí, potser aquest anunci ha estat una tela dins d'una natura morta. I potser jo soc una part d'aquesta natura morta.
