Si Internet desapareix per una catàstrofe, podríem perdre tota la informació que hem anat acumulant al núvol? Podríem perdre el nostre coneixement, la possibilitat d’intercanvi d’uns a d’altres... La informació estaria en mans d’uns pocs. Viuríem en un tecnofeudalisme.
Sembla una opció llunyana... Hi ha risc en l’actualitat, pot passar. I no pas per una catàstrofe, sinó perquè les Big Tech ho decideixin. Aquí la clau està en l’entorn global de negoci. O sigui, primer hem regalat la nostra informació a les Big Tech. I després ens la dosifiquen, al preu que considerin.
Però un país potser no ho permetria? Certament, encara hi ha democràcia i la gent confia en que no passi. Però si no tens poders públics i estatals que siguin resilients i resistents, com per defensar-ho... Jo hi veig més risc en el dia a dia d’aquestes empreses, que no pas en una catàstrofe. Això va de l’accés públic a les dades i la informació.
Quan es va produir aquest canvi, quan vam perdre el control? Amb la transformació del paper al digital, tot va canviar. Abans, el sistema públic tenia els papers físicament. Ara, en canvi, la informació digital la custodia el sector privat. I, és clar, el sector públic pot negociar, intentar posar-hi límits... Però vaja: les “Big Tech” són poderoses.
Et refereixes a Google, Instagram, etc.? Són les que als Estats Units estan prenent el poder, amb Elon Musk, Jeff Bezos, Mark Zuckerberg... El poder de la informació s’està privatitzant. És el seu model de negoci actual. Tot i que la Vella Europa està regulant més aquest espai.
Què és, concretament, aquesta informació de la qual parles? Allò que ja hem regalat als operadors: les nostres dades sobre activitat professional, sobre les formes d’oci, les rutines de la vida provada...
Amb la caiguda d’Internet, dilluns, els telèfons mòbils van deixar de generar dades... Sí. La connectivitat és el tema clau. Per unes hores, vam tornar a l’època premòbils. I a veure: abans vivíem igual i no passava res (tot i que ara ens pugui sorprendre).
Què cal fer? Jo crec que escoltar els més vells “del lloc”. La dependència en electricitat que tenim és acollonant. I clar, quan pateixes una pèrdua de disponibilitat tan gegant, tan global...
Tampoc deu ser l’únic cas en el món de quedar-se sense energia... Tenim l’experiència d’Ucraïna, que fa ja dos o tres anys que està en guerra. Rússia, com a país agressor, el primer que va fer és atacar les estructures essencials. O sigui, els fons d’energia de l’estat ucraïnès. I així implicava tant les centrals nuclears com les xarxes de distribució energètica. I tot i així, continuen tenint llum, malgrat els atacs. Què significa? Doncs que sí que es pot fer. Vol dir que un estat pot subministrar electricitat, malgrat les condicions adverses.
I què cal per a aquesta defensa? El primer que cal és la protecció de les estructures. Especialment si estaven obsoletes. Les antenes, els magatzems de dades... Tot això és vital. Però som molt resilients. Segur que tiraríem endavant.
Com es protegeix un centre de dades? L’electricitat s’ha de generar constantment, no es pot emmagatzemar. I el núvol està distribuït en servidors físics, en els “Data Centers”, que s’han de mantenir. Per això, han de tenir els seus propis generadors, com els tenen els hospitals, pels casos de fallida elèctrica.
Els “Data Centers” són el cor, diguem-ne, del núvol? Els “Data Centers” són el gran negoci del segle XXI, de la mà de les “Big Tech”. Treballen sobre la base de la reutilització i explotació de dades, que és actualment el seu gran negoci.
I s’ho poden permetre, aquesta seguretat? Com que són empreses privades amb diners, sí. Però com a sector públic, què fem?
Tornant a l’apagada, què et va semblar la reacció administrativa? Ens van donar una explicació tècnica que no entenia ni Cristo. Cal explicar-ho bé, donar tota la informació. Però la resposta ha estat molt opaca. També val a dir que tampoc no hi havia connectivitat, així que la informació no ens hauria arribat al telèfon mòbil.
L’apagada, finalment, es va limitar a una jornada. Sí, val a dir que, sorprenentment, la llum estava remuntada en 12 hores, que sembla bastant poca estona per ser tota l’electricitat de la península Ibèrica. Tanmateix, ara qui paga les despeses de 12 hores sense llum? De fet, la pregunta és: qui hi ha darrere? Són prou poderosos.