Al bar Brisa, a tocar de Correus, no tenen clar que fer. Està a punt de caure el sol i encara no ha tornat l’electricitat. Així que no poden tancar la persiana metàl·lica. Ergo, el bar quedaria exposat. La por de patir un robatori els fa valorar la possibilitat de dormir amb un matalàs a l’interior...
I tanmateix, finalment no hi va haver cap robatori de les caixes de bars ni saquejos a botigues de roba, aprofitant la foscor. La Terrassa distòpica no va aparèixer.
Acostumats a escenes de caos en les pel·lícules i sèries de ciència-ficció (com “Apagón”, a Movistar +), la nit terrassenca de dilluns a dimarts va ser més aviat avorrida. Tal com confirmen Mossos d’Esquadra a Diari de Terrassa, “no hi va haver cap repunt dels delictes, durant la matinada de dilluns a dimarts, tot aprofitant l’empara de la foscor”.
I realment, a les 21 hores del vespre, quan va caure el sol, dos terços dels carrers de Terrassa no tenien l’enllumenat encès. Així, a mig fosques, es va poder veure escenes de veïnatge, com el periodista de Canal Terrassa Quico Simó conversant amb els veïns del seu carrer, tot oferint-los casa seva (amb llum) per les llars on encara ni hi hagués tornat: “Demaneu-nos qualsevol cosa”. No és més una escena entre centenars. Va funcionar la cohesió social? Marcel Taló, president del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, hi reflexiona: “La història demostra que en casos de desconcert general, la solidaritat és la reacció majoritària: ho hem vist al País Valencià recentment i ho vam viure a Terrassa el 1962. Quan arriben les institucions -normalment tard-, ja hi ha gent ajudant-se”.
I afegeix: “Ho hem tornat a veure el dilluns: oferir el cotxe a qui s’havia quedat sense trens per tornar a casa és la forma en què s’expressava la solidaritat, com a principis de segle XX ho feien preparant olles col·lectives pels obrers en vaga”.
Més casos de solidaritat
Estirant una mica el concepte de Thompson, Marcel Taló creu que es tractaria d’una mena de comportament moral de la multitud: “Una reacció davant d’una crisi que evidencia que amb un ‘campi qui pugui’ no s’arriba enlloc. I què, si hi ha solució, ha de ser comunitària. S’imposa el seny col·lectiu, més que la rauxa individual”.
De fet, les mostres de solidaritat van ser una constant durant tot el dia. Com els vianants que es van aturar a les portes de la botiga Punt Moda (al carrer Cremat), per ajudar a obrir la persiana i permetre la sortida dels clients que s’hi havien quedat atrapats. Com les botigues i bars que van “fiar” als seus clients habituals, ara ja poc habituats a portar diners en efectiu per pagar.
Un matís: ja havia passat durant els primers dies de l’esclat de la pandèmia. L’advocat en drets humans Joan Tamayo ho corrobora: “Es van activar les xarxes informals de suport mutu. L’ésser humà s’espavila”, diu.
Igualment, l’historiador Manel Màrquez afegeix el tret mediterrani, com un dels factors que va fer vincle. “Al sud d’Europa som unes societats més de contacte físic i d’estar al carrer, que no pas les dels països anglosaxons”, argumenta.
Tanmateix, la seva idea-força és que dilluns es va imposar la maduresa de les classes populars, davant els discursos reaccionaris que haguessin derivat en disturbis. “La gent va viure l’apagada amb tranquil·litat, perquè després de la pandèmia, la gent accepta les propostes dels governs. O sigui, hi ha una confiança en què els problemes tenen una solució tecno-administrativa”, explica.
En contraposició, tindríem els discursos contraris a la ciència, a les vacunes... I que alimenta rumors sobre ciberatacs. “Que si marcians, que si els ‘xinos’... La gent no és tan idiota, és molt més pràctica”, remata Manel Màrquez, orgullós veí de Can Tussell (“un dels barris més populars” de Terrassa, com ell ho defineix).
Recordava a la covid
De fet, les comparacions amb el temps de covid no acaben. Però no només positivament. Joan Tamayo és molt crític: “Igual que amb la covid, es va demostrar que no estem preparats. O sigui, la societat avança, cada cop som més dependents de la tecnologia i la Intel·ligència Artificial substituirà molts processos actuals. Ara bé, ningú ens està ensenyant ni educant. No estem assumint els riscos que comporta, tot plegat”.
Per això, quan el preguntem pel “kit” de supervivència que la Unió Europea va recomanar a la ciutadania fa tot just un mes, Tamayo respon taxativament: “Això és una collonada, una qüestió política que algú s’ha inventat. No és una qüestió de tenir un “kit”, sinó de tenir educació digital. Tothom ha de saber que som vulnerables”.
I remata: “Si desendolles la vida, es crea el caos”.
I si fossin 72 hores?
Caos. Quantes hores haurien bastat perquè comencessin els saquejos de botigues? “Si no pots cuinar, al segon dia ja estàs saquejant el supermercat”, diu amb una rialla Oriol Vladik, dibuixant de còmic terrassenc. “L’apagada de llum va durar massa poca estona. Tothom sabia que en unes hores tornaria. Però si hauria durat més temps, la gent hagués embogit”.
Tamayo: “Si hagués durat vuit dies, a veure què passava!”. Uri Rubio, assagista i autor de “Cómo sobrevivir a la jodida destrucción de internet”, aprofundeix: “Si l’aturada hagués durat 72 hores... Tornaríem a la versió més extrema de l’instint animal. Tot i que també a l’esperit d’anar a ajudar-nos. Crec que hi ha els dos extrems”.
Qui es mostra més escèptic, i ho exemplifica amb un bon cas, és Joan Soler, exdirector de l’Arxiu Històric de Terrassa. “Ja veuríem en quantes hores ens tornaríem bojos si faltés accés als recursos bàsics. De fet, es lloa el comportament social davant la pandèmia de la covid. Però... I si en comptes de matar principalment a la gent gran, hagués afectat la canalla? El daltabaix i la crisi social hauria estat totalment diferent”.
Els culpables?
I mentrestant, la gran errada de dilluns no té culpables. Però Manel Màrquez sosté que no és tan difícil saber-ho: “Es van manifestar els interessos del capital, que són els responsables de l’apagada. Perquè l’Estat només té el 20% del control de Red Eléctrica, la resta és dels operadors privats”.
I si no se salva el sector econòmic, tampoc no gaire l’Administració pública. Tal com diu Joan Tamayo: “El Govern no ens van informar gaire. I va fer tard. Així entren les teories sense contrastar i els fantasmes van venint. Es crea un caos mental, que frena que les persones actuem positivament”.
“Més història, menys histèria”
Digues-li “caos”, digues-li “catastrofisme”. L’historiador Marcel Taló sosté que en aquests casos, cal més història i menys histèria. “O sigui, hem d’observar el present amb perspectiva històrica, ja que ens permet ser crítics amb segons quins defensors de l’apocalipsi o de gent a sou del catastrofisme. Això ens ha de permetre encertar bé les preguntes”.
I quines eren les preguntes, doncs? “Molta gent es devia preguntar el dilluns com s’ho devien fer els nostres avantpassats per viure sense electricitat. Quan la pregunta hauria de ser: Com ens ho hem fet per arribar a dependre tant d’una estructura tan fràgil i complexa?”.
I és que el que ens passa no és tan únic, ni en el món ni en la història: “I convindria no oblidar-ho, perquè en l’experiència, més que en les expectatives, és en el que hem de basar les futures respostes”.
