A Terrassa, la memòria de la lluita obrera i veïnal és un mosaic fet de trajectòries personals molt diferents, però que, durant el tardofranquisme, van acabar confluint en espais comuns: el barri, la parròquia, la fàbrica, la clandestinitat. Pepita Vera, Pepe Ruiz, Rosa Maria Fernández i Francisco García Cano conversen sobre aquells anys en què Terrassa es va convertir en un laboratori de resistència quotidiana.
Els inicis de cadascun expliquen molt de com era la ciutat. Pepita creix en una educació profundament religiosa que la porta a la JOC i, a través d’aquell espai de joves treballadores, descobreix un món que s’allunya de la religió tradicional i s’acosta a la consciència social. Pepe, en canvi, entra al Seminari: vol ser capellà, però hi conviu amb els capellans obrers que veu als barris, amb un peu a la parròquia i l’altre a les reivindicacions. Rosa Maria arriba des d’una llar dividida entre un pare anarquista i una mare nacionalcatòlica; amb l’escoltisme com a tapadora, es capfica en la lluita armada del Front d’Alliberament de Catalunya (FAC). I en Francisco García, fill d’una casa on circulaven llibres prohibits i idees llibertàries, creix amb una consciència política precoç. Tots quatre, per camins diferents, acaben trobant-se en una Terrassa tensionada, industrial, desigual, i que batega sota el pes del franquisme.
Barri: laboratori de resistència
La ciutat creixia de pressa i mal girbada. Milers de famílies procedents d’arreu d’Espanya arribaven a barris encara per fer: carrers sense clavegueram, escoles insuficients, urbanitzacions precàries. Per a Pepita, les lluites eren dobles: “En aquells anys les principals reivindicacions eren laborals —millores salarials, paritat, condicions— i socials. Els barris presentaven moltes deficiències”. Els barris es van convertir en espais d’una força inesperada. Francisco Garcia ho explica amb claredat: “La lluita veïnal, i també la sindical, van ser una palanca entre la nostra realitat efectiva i poder molestar al règim d’alguna manera i també, un paraigua pel desenvolupament del partit comunista”.
A la perifèria, a aquella Terrassa que no sortia a les postals, la mescla era explosiva: joves que volien canviar-ho tot, immigrants amb experiència militant, fàbriques on la conflictivitat era el pa de cada dia. Pepe Ruiz ho resumeix així: “Als barris fora del centre van confluir joves amb ganes de millorar una realitat molt dura amb immigrats que ja militaven. Els barris els va construir la gent”.
Feus i discrepàncies
El dinamisme no evitava els xocs interns. Francisco Garcia recorda que “Terrassa estava dividida en feus: cada barri era proper a un moviment ideològic concret, i també les fàbriques. Entre els gurús de cada barri no es podien veure, hi havia discrepància dins de l’antifranquisme; era una guerra d’egos”. Aquestes tensions, per Pepita, van ser decisives: “Una de les coses que em va fer separar de la política va ser justament això, les discrepàncies dins de la mateixa classe obrera”.
Malgrat les friccions, el moviment avançava. Fins i tot García Cano, anarquista, ho reconeix: “Les discrepàncies evidenciaven que hi havia un moviment sindical i veïnal potent, i es van aconseguir moltes coses”.
Si hi ha un lloc emblemàtic, és Ca n’Anglada. Tots hi coincideixen. Pepe Ruiz i Francisco García recorden la figura de Cipriano García, líder indiscutible: “Ell sortia a prendre el sol a la plaça Roja (nom popular de la plaça de Ca n'Anglada) i tothom se li acostava. Donava les directrius”. Ca n’Anglada era un formiguer polític. “Va ser el gran pols durant molt temps. La plaça Roja era un punt neuràlgic de l’antifranquisme i d’allà sortien moltes manifestacions”, explica Pepe. Era un espai on la protesta no només s’organitzava: es vivia.
Capellans obrers i ruptures internes
Per a Pepita, la religió inicialment era refugi i guia, però la trobada amb els capellans obrers ho capgira tot: “La meva idea de la religió va canviar. La parròquia d’Ègara era un centre de reunions clandestines. Van trencar amb la institució, renunciar als diners. Per mi l’Església oficial va deixar d’existir”. Aquest fenomen, però, no era viscut igual per tots. Rosa Maria, que s’havia anat distanciant de la religió, ho qüestiona: “S’ha fet un mite dels capellans obrers. Eren persones que van decidir ser progressistes tard. Al FAC estàvem totalment en contra d’aquesta unió entre comunisme i Església”. Al que Francisco García afegeix que “molts capellans van penjar l’hàbit, se’ls pot valorar, però ho van fer quan la política ja era una realitat”. I, tanmateix, reconeix un fet incontestable: “Les parròquies i els Centres Juvenils van ser un niu de marxistes. Van donar els espais perquè part d’aquest obrerisme es desenvolupés”.
- Pepe Ruiz, Francisco García Cano, Pepita Vera i Rosa Maria Fernández
- Nebridi Aróztegui
La nit com a escenari
Poques imatges representen millor la resistència que la d’un parell de joves caminant de matinada amb un feix d’octavetes amagades a la jaqueta. “A mitjanit ens organitzàvem per parelles. Quedaves en un lloc exacte, sempre amb la por que la teva família o els tricornis t'enxampessin”, recorda Pepita. La por era una constant. Rosa Maria explica la norma d’or: “Si el teu company no apareix, marxes a casa. O s’havia adormit o l’havien pillat i després anirien per tu”. L’endemà, explica Pepe Ruiz, es feia balanç: “El coordinador valorava com havia anat, quantes octavetes s’havien repartit i els espais coberts”. La policia no era l’únic risc. També hi havia els ulls del règim als barris. García en destaca un: el sereno.
La propaganda no era només repartir. També era crear. García Cano recorda els seus inicis: “Vaig començar fent el meu propi diari, ‘La Voz del Pueblo’. En feia poques còpies i les donava a qui intuïa que podia estar pròxim a mi”. Amb les octavetes, tot s’accelerava. “Dividia un foli en quatre i les escampava Rambla avall. Era millor fer-ho a mà: comprar negatius o fer còpies era impossible”. Terrassa era una ciutat vigilada, però plena de racons on la paraula es feia pas.
La mort del Caudillo
Quan Franco mor el 20 de novembre de 1975, la reacció no és unànime, però sí intensa. Pepe Ruiz, fitxat pel règim, diu: “Vam començar a respirar i la lluita —la veïnal, en el meu cas— podia seguir i avançar”. Pepita, en canvi, ho va viure des d’un lloc més íntim: “Vaig pensar que, gràcies a Déu, el meu fill viuria en llibertat”.
Però l’esperança topa amb la realitat. Francisco Garcia recorda que “la seva mort va coincidir amb la crisi del tèxtil. AEG i Agut havien tancat. Això va afectar molt la resposta obrera”. Uns mesos abans, la Revolució dels Clavells havia alimentat expectatives que la crisi econòmica i la Transició van refredar.
Durant la Transició, els barris continuen sent motors. “El moviment veïnal era molt potent. L’Ajuntament no podia mirar cap a una altra banda”. Aviat, però, el panorama canvia. “Amb la democràcia, els barris van començar a tenir importància a les llistes dels partits. La ciutat va millorar, però això va debilitar molt el moviment veïnal. El sindicalisme va passar per un procés similar”, explica Garcia. Pepe hi posa nom: l’arribada de Royes: “Amb ell, el moviment veïnal es dilueix. Hi va haver una falsa sensació de participació”.
Rosa Maria, empresonada a la Trinitat quan mor el dictador, aporta la visió més dura: “Ho vam celebrar molt, però tornar a casa i veure la tele parlant només dels Reis va ser un cop. Tot el que havíem lluitat era per una monarquia? L’esquerra es va vendre; els franquistes seguien allà”. Pepe tanca amb una frase que llavors es repetia arreu: “Abans de morir, Franco ho va deixar tot lligat i ben lligat”.
