Recorro a la famosa expressió de la campanya electoral de Bill Clinton del 1992 per parlar de la brillant conferència de Vicenç Villatoro de dimarts passat sobre “El valor de sentir-se de terrassenc”. Si us la vau perdre, la podeu recuperar al web de LaFACT.
Òbviament, Villatoro no va qualificar ningú d’estúpid. Però sí que va deixar clar, des del primer moment, quina és la importància de sentir-se arrelat i vinculat a un territori per evitar la dissolució que representaria una ciutat només conformada per “bombolles” d’afinitat –cultural, ètnica, política, d’estatus econòmic, ideològica...–, que la fragmentarien sense cap espai de convivència comuna.
No puc fer un resum d’una exposició tan rica i plena de matisos com la que va fer Villatoro. Afortunadament per a tots els lectors d’aquest article, la conferència i el debat posterior seran accessibles a Internet, juntament amb la resta de conferències de la tretzena que LaFACT ha organitzat aquest any. Un cicle d’un èxit total, val a dir-ho, amb les més de 300 localitats gratuïtes però reservades cada vegada exhaurides molts dies abans. Una bona notícia per a LaFACT, pel seu encert, però encara més per a la vida cívica de la ciutat que, també aquí, ha demostrat que és ben inquieta, viva i amb ganes d’aprendre.
Però sí: Villatoro, a l’hora de parlar del valor de “sentir-se” –més que no de “ser”– terrassenc, va insistir, entre més, en dues idees clau. Una, en la universalitat dels grans valors. I dues, en la transcendència de la pertinença territorial per tal d’equilibrar els processos de fragmentació en unes societats tan diverses com les nostres. I això valdria tant per a la pertinença local, en aquest cas Terrassa, com per a la pertinença nacional, o més enllà. I qui diu pertinença territorial, definida per un espai concret que ha de ser conegut i viscut, també es pot dir de la pertinença a una llengua comuna. I tot, amb independència de les bombolles vitals particulars, compartit en una “plaça pública” en què se superen per dalt les particularitats de sota, fins a construir comunitat, país, ciutat.
La dificultat arriba, com em comentava amb encert una assistent a l’acte, quan algú no vol sortir de la seva bombolla. No vol, o no en sap, o no pot. En part, perquè no en té els instruments: no coneix la ciutat i viu tancat en poc més d’un carrer. O no coneix la llengua i l’entorn no li’n fa conèixer. O, també, perquè es troba la “plaça pública” tancada. Òbviament, els intercanvis solen ser desiguals, i aquest no és el problema. No és el mateix haver estat tota la vida vivint a Terrassa, ser dels Minyons i pujar cada setmana a la Mola, que ser-hi de fa pocs mesos, i encara sense saber si hom s’hi quedarà. Els processos que permeten establir vincles i pertinences solen ser llargs, i fins i tot amb avenços i retrocessos, amb algun conflicte i tot, i sempre incerts per a tothom. Prou que conec antics terrassencs “de tota la vida” que un dia van decidir que la plaça pública local se’ls feia feixuga i se’n van anar a buscar una altra de més ampla...
Vicenç Villatoro, amb la seva habitual i profunda mirada sociològica, a més de la d’escriptor i periodista, va dibuixar un marc de comprensió de les realitats actuals que, amb temps, podria aterrar en els debats més encesos que ara mateix ens ocupen. Un marc, per cert, del qual haurien de partir aquells que diuen que ens volen governar. Per això, per bé que ja entenc que les urgències electorals no permeten als nostres líders polítics anar a conferències, si m’ho permeten, els suggereixo que trobin un moment per recuperar la de dimarts passat. I llavors, des de la talaia que els ofereix les idees que s’hi van desenvolupar, tornin a mirar la ciutat i pensin i repensin quines són les prioritats que realment haurien de guiar els seus programes electorals.