Un dels oficis que moltes persones tenen com a afició és la de fotògraf. És una pràctica que la incorporació de càmeres als telèfons mòbils ha crescut i no és estrany veure fins i tot exposicions d’aquesta classe de fotos o que es publiquin en mitjans escrits, si s’escau. Aquest univers ha evolucionat fins a arribar a l’era digital, passant per diverses eres, amb uns sistemes de fotografiar que molts professionals van saber ajustar amb autèntiques joies gràfiques.
Carles Duran i Torrens (5 de març de 1911-5 d’octubre de 2001) va néixer a Santiago de Xile, on la seva família s’havia traslladat per motius laborals del seu pare, l’Antoni Duran i Grau, un comerciant d’Olesa de Montserrat casat amb l’egarenca Dolors Torrens i Ambròs. “Vaig viure a Xile fins a l’any 1921 i, quan tenia 10 anys, el pare va morir i vam tornar. Com li passa a molta gent, costa ordenar els records dels primers anys, però tampoc vaig poder establir molts lligams amb aquella terra. Era un infant”, manifesta.
Després d’estudiar en diversos centres, quan tenia setze anys va iniciar la seva relació amb el món laboral, passant per feines que duraren poc, com a una farmàcia o a una impremta, fins que va entrar a treballar en el sector del tèxtil. “Les primeres feines no em van acabar de fer el pes, tenia altres intencions, però no van quallar de seguida”, detalla.
Aquesta darrera ocupació la va compaginar amb la seva afició per la fotografia. D’on li venia? “Des dels set anys demanava màquines fotogràfiques als Reis d’Orient. Tenia com una espècie de fixació amb aquests aparells i també per tot l’encanta de poder veure després en un paper les escenes que es fotografien”, rememora.
La seva primera aparició, fotogràficament parlant, va ser l’any 1928, fent un reportatge a Menorca. “Va ser com la posada en escena d’una activitat que cada vegada tenia com més assumida que volia que fos la principal a la meva vida”, declara. Va continuar treballant al tèxtil fins a l’any 1938, quan va fer un tomb i es va començar a dedicar enterament a la fotografia i el que l’envolta.
O caixa o faixa
“Arriba un moment que has de triar, o caixa o faixa, i va ser una bona decisió. Sense la fotografia, molt probablement, no hauria pogut sentir-me tan bé com em vaig sentir, vivint-la intensament”, comenta. El seu primer estudi fotogràfic el va instal·lar a casa seva i, en el seu camí per les vies d’aquesta branca va arribar-li la consideració de la ciutat i de la ciutadania. “Era com el fotògraf de la ciutat, o si més no, així em veien institucions i persones i es deia”, assenyala.
Després d’una llarga carrera fent fotos d’esdeveniments de tota classe i d’actes de caràcter públic, l’Ajuntament de la ciutat va decidir que es convertís en el “fotògraf oficial honorari de l’Ajuntament”, Va ser l’any 1964. “A qui no li agrada que li reconeguin la seva tasca? Però no es fan les coses perquè t’adulin, es fan perquè, primer, t’agraden, i segon, perquè fas un servei a la comunitat”, diu.
Material fotogràfic
La seva col·lecció de material fotogràfic també es va anar incrementant amb el pas dels anys. Es troba a l’Arxiu Municipal i consta de fotografies positivades, clixés en negatiu, pel·lícules de de 9 mil·límetres i altres materials fotogràfics antics. “Col·leccionar et dona molt. Trobar articles que pensaves que mai seria possible també t’aporta molt. I encara més si el que col·lecciones té a veure directament amb la teva gran afició i, a la vegada, la teva professió. És un dos en un”, afirma.
En aquest sentit, va guardar sempre el clixé original de totes les seves produccions fotogràfiques. “Què és per a mi la fotografia? Molt fàcil, la fotografia és captar la vida, acaparar moments, instants que no es repetiran i que es poden interpretar de mil maneres. S’hauria de considerar com el vuitè art”, assegura.
