El Luis i la seva colla jugaven de petits a l’entramat de puntals de fusta de la llar d’infants El Patufet, en construcció. Per a ells semblava un bosc. Luis Cayetano García té 58 anys i és el president de l’associació veïnal del Pla del Bon Aire. Tot queda en el cercle, perquè la vida de molts residents en aquest barri ha estat això, cercle de complicitats en un barri singular que encara habiten molts d’aquells que el van veure néixer, ara fa mig segle.
Districte 5, entre l’avinguda de Lacetània i la de Béjar, i entre la carretera de Matadepera i el carrer de Berga. Tot això, queda dit moltes vegades, era camp. A la segona meitat de la dècada dels seixanta es va crear la Cooperativa de San Carlos Borromeo, a l’empara de l’Obra Sindical del Hogar, que va comprar els terrenys per aixecar-hi diversos blocs de pisos al pla de Can Roca, però l’empresa que executava les obres va fer fallida després de construir dos blocs, el 6 Bis i el 23 (104 pisos).
La cooperativa va haver de vendre les parcel·les a l’Instituto Nacional de la Vivienda, que es va fer càrrec de reprendre la promoció i va construir-hi 19 blocs més a partir de 1972. Amb els diners aconseguits, la cooperativa va assumir la devolució d’un 70% de les quotes aportades inicialment pels socis cooperativistes. La germana de l’Antonia Amador (68 anys) no va veure un duro: “Es va quedar sense els diners i sense el pis. Va anar a viure a Sant Llorenç”. L’Antonia sí que va ser de les primeres veïnes del Pla del Bon Aire: “Em van oferir dues opcions: Can Boada o això. I vam decidir el Bon Aire. Hi vaig venir amb 19 anys, quan em vaig casar”.
- Una imatge històrica del barri amb els característics blocs d’habitatges
Hi havia llista d’espera, i un procés d’assignació als candidats que complien certs requisits, però alguns veïns reconeixen que en determinats casos es van concedir a dit. Aquesta és una altra història. La que aquí s’intenta explicar és la d’un barri que fa 50 anys, perquè el 1975 es va començar a ocupar amb gent com Encarnación Trillo (69) i el seu marit Ignacio Polaina (71), que van arribar jovençans, després de pagar unes 40.000 pessetes d’entrada i quotes de 1.175 pessetes al mes durant 25 anys. O com Ángeles Arrones, que vivia en una casa de veïns de Sant Pere Nord i va arribar al Bon Aire amb 5 anys.
“Quan vam venir, no hi havia asfalt, ni fanals: les rates es menjaven les escomeses”, diu Antonio Díaz (80). “La parada de bus més propera estava a l’avinguda de l’Abat Marcet”, tèrcia el Lluís. Anar al Centre era “anar a Terrassa”. Per a l’Ángeles, “anar al metge era una aventura”. Ella era habitual, de jove, de la discoteca Maggoty, “com tot Bon Aire”, diu. “Els nois del barri ens esperaven encara que ens coneguessin poc, per acompanyar-nos fins a casa”.
Aquí tenen amics de tota la vida. “Es feien candeles per Sant Joan, s’adornaven els blocs en la festa. Érem tots pares joves”, recorda l’Encarnación. Aquí, Antonio Díaz es desvivia en el poliesportiu, inaugurat el 1984: “Vam demanar les claus a l’Ajuntament per comprovar el seu estat. I no les vam retornar”, diu, somrient. Les dones netejaven les instal·lacions, els veïns van comprar grava per tapar la terra que envoltava la piscina, i van aplanar el camp de futbol amb els seus cotxes. L’Antonio va cremar dues vegades l’embragatge. Després van arribar més reptes, com ara l’escola de futbol, “amb sols dos focus en les porteries, el 1981”.
Aquí, Dolores Martín (80), va crear fa més de tres dècades el Grup de Dones, que després es va dissoldre “pels impediments burocràtics”. Paelles, classes de cuina i ceràmica russa. “Les dones van anar sortint de casa seva”, diu la Lola. Aquí, Rosendo Garrido (65), va aixecar el Bàsquet Club Bonaire, que va arribar a tenir 18 equips. Quan el club va desaparèixer, Garrido i el seu equip van cedir el material esportiu a altres clubs i a ONG. Un dia, van veure en la tele un documental sobre Uganda. Un nen portava una samarreta del Bonaire. “Aquest no és el meu barri, és el meu poble”, conclou l’Ángeles.
Polígon de la carretera de Matadepera o Can Roca
Davant del barri, a l’avinguda de Béjar, hi havia un bar, el Polígono. Per a molts terrassencs, el Pla del Bon Aire va ser durant molt de temps “el dels pisos de la carretera de Matadepera”, però la denominació “Bon Aire”, en síntesi, fa temps que va guanyar la partida. No va ser tasca fàcil. El nom del barri va ser un dels punts de lluita inicials. El veïnat volia aquesta denominació, perquè estava convençut que allò era el Pla del Bon Aire, malgrat que aquesta designació pertanyia a la zona situada més al nord, on s’ubica el Club Egara. L’associació veïnal recorda que el governador civil de Barcelona va desautoritzar per carta l’adopció d’aquell nom. “Ens indicava que vivíem al polígon de la carretera de Matadepera, no al Pla del Bon Aire”. La resposta: si els veïns tenien dret a batejar els fills amb el nom que volguessin, podien fer el mateix amb el seu barri. L’Ajuntament volia un nom alternatiu: Can Roca, per la masia. El veïnat va refusar aquesta opció: Pla del Bon Aire, i s’ha acabat. Bon Aire, 2.600 habitants, 1.104 pisos, 24 blocs, perquè, fa unes tres dècades, l’Ajuntament va aixecar-ne tres més, el 24, el 25 i el 26. Existeixen de l’1 al 19, i el 23, el 24, el 25, el 26 i el 6 Bis, però, no se sap per què, no hi ha el número 20.
De les reivindicacions passades a les pendents
Encarnación Trillo i altres mares van tallar la carretera de Matadepera per exigir l’obertura de la llar d’infants. El veïnat ha lluitat molt. Ja al període democràtic, la gestió del barri va passar a mans d’Adigsa, empresa de la Generalitat. “Teníem moltes queixes, sobretot per posar al dia els blocs. Queien rajoles, hi havia humitats”, rememora l’Ignacio. El poliesportiu, el camp de futbol, el centre cívic, els busos, l’enllumenat, la mobilitat, formaven part d’un catàleg de reivindicacions que es va renovant. Algunes de les actuals, segons l’associació veïnal: solucionar la manca d’aparcament, donar vida a locals públics tancats i acabar amb aportacions de residus a contenidors per part de residents a Matadepera.
Habitants “fundadors” i fills que tornen a casa
El barri experimenta “un procés natural de rejoveniment”, diu l’Ignacio. El 6 Bis era “el solitario”; estava aïllat en la confluència de l’avinguda de Lacetània amb el carrer de Berga. El 23, al carrer d’Arenys de Mar, és “el groc”. Sigui en “el amarillo”, sigui en “el solitario”, sigui en pisos de 75 metres quadrats, o en habitatges de 110, moltes llars continuen habitades pels “fundadors”. La meitat dels habitatges del bloc on viu l’Encarna “encara són els primers”. Però el Luis és fill del conserge del centre cívic i el fill de l’Ángeles “està buscant pis aquí”. Molts joves hi tornen. La porció demogràfica més gran correspon a persones d’entre 26 i 50 anys. En segon lloc, se situa la franja de més de 65. La presència de població immigrant és molt baixa. I els pisos no són barats.
