És un assumpte que ha anat passant al llarg dels temps i dels anys, les persones que, per evitar ser represaliats, han de deixar la seva terra i marxar a l’exili. N’hi ha acaben tornant mentre que altres no ho fan mai i moren allà on els van acollir. Després de la contesa entre 1936 i 1939, molta gent va haver de fugir per evitar la crueltat dels vencedors. I, alguns, ho van fer abans que acabessin els enfrontaments.
És el cas de Samuel Morera i Ribas (Monistrol de Montserrat, 1889 – Mèxic D. F., 1969), que ja de jove va marxar a l’Argentina perquè no volia ser carn de canó a les batusses colonials que dirimia l’estat. “Què se m’havia perdut a una guerra que ni anava ni em venia? Allà em vaig casar i vaig poder viure sense haver de pensar en fusells, bombes i altres elements bèl·lics que detestava”, diu.
L’any 1915 torna a Catalunya i s’estableix a Terrassa, on hi havia els seus pares. “Vaig trobar-me una població diferent de la qual vaig néixer, però ja tenia experiència de grans ciutats, després d’estar a Buenos Aires. Així que no em va suposar cap novetat. Tot correcte”, afirma.
Instal·lat definitivament a la localitat egarenca, va començar el seu vessant polític ingressant a Fraternitat Republicana de Terrassa que va acabar presidint. “El meu tarannà era republicà i catalanista, per tant, no podia ser cap sorpresa per a ningú que escollís aquest camí”, assenyala. “El compromís de molta gent era imparable i hi havia ganes de fer coses, per impulsar qualsevol acció que suposés millores”, agrega.
Empresonat
En uns moments amb l’ambient polític molt sacsejat, va acabar a la presó, concretament el 4 d’abril de 1929 i allí va estar fins a mitjan mes d’abril. “Tot per les meves idees republicanes, així anava la cosa. Això sí, vaig rebre un gran nombre de suports que van fer més agradable una experiència que no recomano a ningú”, apunta.
Els seus sentiments clarament republicans el van dur a una implicació molt activa en la creació de la formació Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). “Era partidari de participar en tot allò que considerava rellevant, no era dels de quedar-me a casa, assegut a una butaca, llegint el diari i prenent un te. Sempre és preferible l’acció que no pas la inhibició. L’immobilisme és perjudicial per a tothom”, manifesta.
I va arribar el moment i, en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, és elegit com a regidor, ja formant part d’ERC. Comicis que van promoure l’adveniment de la República. “Va ser un clamor popular, la gent estava cansada de reis, virreis i altres figures decoratives que feien més nosa que servei”.
“Veníem d’un règim bastant fosc, amb moltes llacunes, i s’havia de reactivar la vida política de la ciutat”, subratlla. Va ser tinent d’alcalde, més tard alcalde accidental i, finalment, l’1 de setembre de 1932, alcalde de Terrassa, càrrec que va revalidar a les eleccions de 1934.
Suport a Companys
Quan el president de la Generalitat Lluís Companys declara l’Estat Català aquest any, li dona suport i fa el mateix des de l’Ajuntament de la ciutat, i per això acaba empresonat de nou. “Tornem-hi de nou. Un altre cop entre quatre reixes, quina tristor”, rememora.
Sortirà, però, d’aquest mal tràngol i tornarà a Terrassa per continuar la seva tasca de batlle. L’esclat de la Guerra Civil provoca que hagi de lligar en curt als eixelebrats que volien pelar a tothom que no pensés com ells. “Van ser moments crítics, amb molt de patiment, i tot va acabar molt malament i vam haver de marxar”, exposa. L’exili obligat el va dur a Mèxic on va mantenir-se actiu en tot el que tingués relació amb la seva terra. “Quan no hi ets és quan més l’aprecies”, opina.
