La seva parella de llavors “era professora de gimnàstica i tenia inquietuds, perquè li agradava l’atletisme, el voleibol” i hi va fer un curs de jutges d’atletisme i ell també s’hi va apuntar, tot i que recorda que “a mi l’atletisme no m’agradava per a res” i “quan el feien per la televisió, l’apagava”. Ara, li encanta veure’l sempre que pot. Es va treure el títol territorial i va començar a intervenir com a jutge en competicions per Catalunya i va ser “coordinador de Terrassa i Rubí”.
La tasca del jutge en aquest esport és controlar que tot es desenvolupa dins de la normativa. Explica que, en competicions importants, com en els Jocs Olímpics, hi ha diversos jutges per a cada prova. Quan es va jubilar va continuar un temps, però més tard ho va deixar definitivament.
La prova dels 1.500 diu que l’apassiona i va passar de ser una disciplina esportiva que no li agradava gens a llevar-se de matinada per veure a atletes com “a José Luis González, a José Manuel Abascal i més endavant, a Fermín Cacho” i altres, sobretot en els Jocs Olímpics.
Considera que en l’atletisme “tot és net, és lluitar contra la cinta mètrica, lluitar contra el crono. Pot haver-hi alguna cosa, però jo el veig molt net”. Tot i això, mai es va plantejar practicar aquest esport i diu que “si sortia a córrer era per estar bé”, no per competir.
