Existeix un debat públic des de fa temps al voltant dels termes “educació” i “ensenyament”. És un debat que pot semblar semàntic i fins i tot estèril, i que el que és important no és el nom de la cosa sinó que l’alumnat aprengui.
Però si no fos important, la conselleria no canviaria de nom segons el partit que la governa, i quan va estar en mans de CiU, es va anomenar Departament d’Ensenyament (1980-2003 i 2010-2018), i amb el tripartit en mans d’ERC o el PSC i en aquesta darrera legislatura, Departament d’Educació (2003-2010 i 2018 fins al present). El govern actual en minoria del PSC manté el terme “educació” i hi ha afegit “formació professional”, de manera que ara i s’anomena Departament d’Educació i Formació Professional.
La distinció dels termes és tant tècnica com ideològica. És tècnica perquè la càrrega de significat del terme “ensenyament” és assimilable al de formació o instrucció: cal que l’alumnat estigui format i instruït, que domini els continguts, que pugui accedir als estudis superiors i que estigui preparat per al món laboral. Alhora, quan parlem d’“educació”, s’hi incorpora una dimensió humana, d’interacció social i civisme, de reivindicació del sistema democràtic i dels seus valors: el diàleg, el debat, l’intercanvi respectuós de perspectives i maneres d’entendre el món. El debat entre els dos termes provoca una falsa dualitat que fa pensar que són excloents, i és profundament fals que no siguin complementaris. Sense coneixement no hi ha diàleg ni debat, sense instrucció no hi ha defensa argumentada de les opinions, però sense democràcia no hi ha la possibilitat d’expressar-se lliurement, alhora que sense acceptar l’altre com un ésser humà amb les seves passions, desitjos, projectes, mancances i somnis no hi ha construcció col·lectiva del coneixement.
Aquest fals maniqueisme el trobem també en el debat públic i publicat en relació amb els assajos sobre educació. Fa temps que les vendes es disparen quan apareix algun gurú, generalment professorat enfadat, frustrat i desorientat que publica pamflets antipedagògics que apel·len al ventre amb missatges apocalíptics incendiaris amb un objectiu únic: vendre com més còpies millor. La incompetència bàsica docent de qui escriu assaigs fulletonescos la veiem els que ens dediquem a l’educació quan aquests assajos ni presenten les causes del context certament incert i canviant de l’escola, ni proposen horitzons de futur cap als quals ens puguem dirigir col·lectivament. A més, els mitjans de comunicació de casa nostra, públics i privats, en fan d’altaveus, s’alimenten de la polèmica i rarament contrasten els piròmans amb bombers informats.
El dilluns 1 de desembre vam presentar a la Llibreria La Temerària l’assaig “Elogi de la Nova Escola Pública” (Graó, 2025) del Joan Domènech Francesch. En Joan acumula una dilatada vida com a docent, director d’escola i com a militant dels moviments de renovació pedagògica des del 1975. El llibre planteja un horitzó de com recuperar la idea força que va orientar l’escola en el transcurs de la Transició, a saber, la construcció d’un sistema públic d’educació que permetés a les classes populars sortir de la grisor del franquisme i fos una eina per la construcció democràtica d’un país que havia estat a l’avantguarda de l’educació amb Rosa Sensat, Alexandre Galí i Francesc Ferrer i Guària, per citar només alguns noms. S’hi fa una anàlisi del context escolar actual i proposa vies per repensar l’escola. La democràcia demana més democràcia, i aquesta és la idea de fons del llibre.
Si hi ha interès públic per llegir, pensar i escoltar el que passa dins l’escola, es pot fer de la mà dels apocalíptics que utilitzen el paper imprès i digital com si fos una gibrella, o bé es pot fer de la mà de filòsofs i filòsofes amb carreres dilatades i que ens il·luminen amb les seves reflexions, com les que podem trobar a “L’escola de l’ànima: de la forma d’educar a la manera de viure” (Quaderns Crema, 2024), de Josep Maria Esquirol, o a “Escola d’aprenents” (Galàxia Gutenberg, 2020), de Marina Garcés. També de la mà i de la ploma d’activistes educatius de la trajectòria d’Eduard Vallory a “Aprendre” (Columna, 2022) i professors de la talla intel·lectual i humana del Jaume Funes amb “El humanismo en tiempos digitales” (Plataforma Editorial, 2024) i de Jordi Nomen amb “Educar en temps difícils” (Octaedro, 2024).
Ara que s’apropen festes de Nadal i que estem pensant en quin regal fer i en quin llibre comprar, totes i cada una de les recomanacions anteriors són excel·lents propostes per pensar l’educació des de la reflexió calmada, des de la crítica responsable i des de la possibilitat d’un futur millor. No ens deixem arrossegar per la desesperació i pels que en fan negoci. Tal com diu el Joan Domènech a la coda final del seu llibre, “vivim temps difícils, però no podem contribuir amb el nostre desencís al desencís i la pèrdua d’iniciativa de les pròximes generacions. Encomanar la implicació és clau”.