A Catalunya —com a la resta de l’Estat i bona part d’Europa— s’ha instal·lat una paradoxa tan evident com inquietant: treballem més que mai, però cada vegada vivim pitjor.
Els sous que cobrem no són suficients per pagar els preus actuals dels serveis essencials, i aquesta és una realitat que ja no afecta només les classes tradicionalment vulnerables, sinó una majoria social creixent que es veu atrapada en un model econòmic que no quadra per enlloc.
L’habitatge és el cas més flagrant. Els lloguers i hipoteques s’han disparat fins a nivells que absorbeixen una part desproporcionada dels ingressos mensuals. Però el problema no es limita a un sol àmbit: l’augment del cost de l’energia, de l’aigua, del transport i dels aliments ha convertit l’acte quotidià d’“arribar a final de mes” en un exercici cada cop més heroic. Les famílies retallen en tot allò que poden, però fins i tot així, la pressió econòmica segueix augmentant.
Ens trobem en un moment en què la inflació no només ha augmentat, sinó que s’ha cronificat. Els increments salarials, quan n’hi ha, són insuficients i no segueixen el ritme de l’encariment generalitzat. I al centre de tot plegat hi ha una qüestió que ens hauria d’interpel·lar com a societat: quin sentit té treballar si el fruit del nostre esforç no permet viure amb dignitat?
Aquesta situació erosiona la cohesió social, genera frustració i alimenta la sensació d’injustícia. No és normal que joves amb formació, famílies senceres o persones amb dues feines tinguin dificultats per cobrir despeses tan bàsiques com l’habitatge, la llum o el menjar. Tampoc és normal que una part important de la ciutadania hagi de renunciar a projectes vitals —tenir fills, emancipar-se, estudiar— per culpa d’un sistema que ja no garanteix el que és mínim.
La resposta política i institucional tampoc està a l’altura del problema. Mentre els beneficis d’alguns sectors estratègics toquen sostre, la ciutadania veu com els seus sous queden estancats i el seu poder adquisitiu s’esvaeix. No és una qüestió ideològica, sinó de justícia. Cal una revisió profunda del model econòmic actual, polítiques valentes que protegeixin la majoria i una regulació que posi límits clars a l’especulació, tant en l’habitatge com en els serveis essencials.
No podem normalitzar que viure es converteixi en un luxe. La dignitat hauria de ser un dret, no un privilegi. I si avui el treball ja no garanteix una vida digna, és evident que el sistema necessita una reforma urgent. L’alternativa és continuar avançant cap a una societat més desigual, més cansada i més desesperançada.
