Parlar de drogodependències avui, a Terrassa, és parlar de ciutat. No només perquè els consums hi són presents –com a qualsevol municipi–, sinó perquè la manera com hi donem resposta defineix quin model de convivència, de salut pública i de cohesió social volem construir.
Des de fa gairebé quaranta anys, a l’Associació ALBA treballem en la prevenció, el tractament i la reinserció de persones amb addiccions, sovint amb VIH i amb tot un seguit de problemàtiques associades. En aquest temps hem vist canviar substàncies, perfils i contextos, però també constatem una tendència preocupant: l’augment de situacions d’alta complexitat que dificulten enormement qualsevol procés de recuperació.
Cada vegada atenem més persones amb patologia dual —trastorn mental i addicció— que, a més, viuen en condicions de gran vulnerabilitat: manca d’habitatge o infrahabitatge, absència de suport familiar, soledat i una xarxa relacional molt fràgil o inexistent. Aquest cúmul de factors fa que l’adherència als tractaments i als recursos disponibles sigui extremadament complicada, per molt ben dissenyats que estiguin.
A aquesta realitat s’afegeix un context estructural que no ajuda. La sanitat pública especialitzada en salut mental i addiccions està clarament saturada, fet que provoca un desplaçament de la demanda cap als serveis i recursos del tercer sector, que també ja treballem al límit de les nostres capacitats. Tot això es produeix, a més, en un moment de manca de dotació econòmica per als serveis d’addiccions i amb uns recursos insuficients per part de les entitats socials que sostenim bona part de l’atenció directa.
Alhora, a Terrassa estem veient un augment de les persones en situació de sensellarisme, una realitat que impacta de ple el món de les addiccions. Sense un mínim d’estabilitat residencial, parlar de tractament, de seguiment o d’inserció sociolaboral esdevé, massa sovint, una cursa d’obstacles impossible.
Davant d’això, ens preocupa que el debat públic tendeixi a simplificar el fenomen. Quan només es posa el focus en l’ordre, la seguretat o la molèstia que genera el consum visible a l’espai públic, s’està obviant la pregunta clau: quines oportunitats reals estem oferint perquè aquestes persones puguin reconstruir els seus projectes de vida?
Les addiccions no són un fracàs individual. Són el símptoma d’un entramat social que deixa gent enrere. I les entitats del tercer sector no som un recurs residual ni un pedaç del sistema: som agents actius de salut pública i cohesió social, amb experiència, coneixement i arrelament al territori.
Fer ciutat també és cuidar allò que ens incomoda o no volem veure. És entendre que ningú queda fora de joc sense que això tingui conseqüències col·lectives. A Terrassa tenim les entitats, el coneixement i la voluntat per fer-ho millor. Ara cal que aquesta realitat es tradueixi en recursos, coordinació i una aposta clara per posar les persones —totes— al centre.