Josep Ballbè i Urrit
Aquesta expressió equival a anar i fer amb precaució. A mirar o filar –allò que se’n diu– molt prim. A ser tocat i posat. A actuar amb escrupolositat.
Cito totes aquestes possibilitats tant a l’hora d’executar, judicar o decidir una cosa. Primer de tot, cal valorar totes les opcions. Estudiar-les en profunditat, de manera analítica i raonada. Potser en alguns moments algú pot arribar a catalogar aquells que obren així com a torracollons. O a creure que estan carregats de punyetes.
En tot cas –i jo soc el primer que faig per aplicar-m’ho–, val més no córrer gaire. Convé assegurar el tret o la jugada. Mesurar les coses abans d’esguerrar-les. “Per fer tard, no cal córrer”... i, a més, “la feina ben feta no té fronteres. I la mal feta no té futur”: dues afirmacions ben plàstiques que situen ben bé el tema.
Hi ha gent que iguala el primmirat a qui és delicat en el tracte. O també “quisquillós”, repelós i susceptible. Accepto totes i cadascuna de les variants, intentant ser respectuós en general. Això sí, goso ser crític en valorar el nivell educatiu de la gent contrastant la infantesa que jo vaig viure i l’actual. Malgrat disposar d’innombrables avenços tecnològics, crec que la societat mostra tics “malaltissos” en coses que abans consideràvem innegociables. D’alguna manera, és allò que vaig titular –en un altre dels meus escrits, fa cosa d’un mes– com la “cultura del ‘mamoneig’”. Tot no val i hi ha d’haver límits.
Sense voler crispar ningú, la pandèmia va motivar una paràlisi de l’oci nocturn. Sortosament, els darrers indicadors sanitaris han permès recuperar la normalitat. Ací, però, quan s’enceta la nit per a alguns, n’hi ha que gairebé comencen el dia: surten “de marxa”.
Bàsicament, a cops o empentes etíliques pujades de to, tant se’ls en fot respectar el descans de la gran majoria. Arribats en aquest punt, ja no es tracta de defensar el “llepafils” o prendre postura pel “flamenc”... Al cap i a la fi –amb paraules del gran Albert Camus–, “la vostra llibertat acaba allà on comença la meva”. Pot semblar un joc de paraules o un cert contrasentit, malgrat que posa prou bé el dit a la nafra.
Fent per aportar un bri de conya que destensi la reflexió, recordo un programa diari de TV3 –del 1986 al 1990– titulat “Filiprim”. El presentava el malaurat Josep Maria Bachs (i Josep Maria Juncadella, la darrera temporada). Tanmateix, que ningú no pugui pensar que tot m’ho llenço a l’esquena i “passo de tot”. Al contrari, demano seny!
