En pocs anys, hem passat de la Catalunya dels sis milions a la dels vuit, i continuem creixent, a raó de més de cent mil cada any que passa. Aquesta massificació ja és ben visible des de fa anys a moltes ciutats del país, però molt especialment a les àrees metropolitanes.
Això comporta els problemes de mobilitat en mitjans públics i, per descomptat, en tots els privats que es troben amb col·lapses, cada vegada més grans i més sovintejats.
Bé, aquesta realitat els del món rural ens la miràvem de lluny i pels mitjans de comunicació, però ens va arribant a casa nostra, amb més rapidesa que la que ens pensàvem. Precisament, la massificació d’una majoria d’“urbanites” obliga a sortir ni que sigui per un dia o fins i tot unes hores cap a llocs a l’aire lliure.
Aquesta expulsió de persones porta milers de vehicles cap a llocs on les vies de comunicació són les mateixes que cent anys enrere, en qüestió d’amplada i sinuositat, cosa que motiva un increment notable de la perillositat, afegida a la presència massiva de fauna salvatge que, malgrat els esforços, no s’aconsegueix reduir a xifres més raonables. El resultat el veiem cada setmana que passa, i molt especialment els caps de setmana, i ara, fins i tot entre setmana, amb l’arribada del bon temps.
Abans, el bon temps anunciava l’inici de la temporada de motorisme. Ara, s’hi ha afegit el del ciclisme, pel fet de l’existència de bicis amb bateries que els permeten fer molts més quilòmetres que els que feien anys enrere. És així com ens arriben colles de municipis llunyans que s’atreveixen a fer rutes abans impensables.
Tenim, doncs, un greu problema sobre la taula. Més ben dit, sobre les carreteres, perquè l’increment de tota mena de vehicles ha vingut per quedar-se i, en canvi, les renovacions, ampliacions i modernitzacions de les carreteres van a pas de carro. Les massificacions ja no són pròpies de les grans vies interurbanes, sinó que les tenim també a les vies secundàries i fins i tot terciàries.
Aquesta sortida cap a l’interior, a la recerca d’espais lliures, va acompanyada de visites i ocupació d’espais naturals protegits, els quals es veuen envaïts i fets servir, encara que hi hagi lleis que els protegeixin i en regulin la presència. Comença, doncs, un altre repte lligat a la conflictivitat per evitar danys a fauna i flora, de molt difícil gestió.
En cada comarca de muntanya tenim diversos espais protegits. El Parlament va legislar durant un bon nombre d’anys i va imposar proteccions especials, sense destinar-hi els recursos necessaris per fer-ho possible. Es va traslladar la gestió i protecció a ajuntaments que no disposen ni de mitjans materials, econòmics ni en personal per fer-ho possible, de manera que cada primavera, i sobretot cada estiu, assistim a unes batalles constants per reduir presència a determinats espais amb resultats molt dispars.
El constant creixement de població ens fa témer als del món rural més pressió, i no tenim ni eines ni mitjans per frenar-la, i encara menys fer-la compatible amb la realitat que tenim. Algú haurà de repensar el model de creixement per facilitar més qualitat de vida als territoris més urbans per no necessitar tant la invasió del món rural.