Aquests dies vivim pels mitjans de comunicació una exposició d’imatges en viu en què un fervor col·lectiu, i sota el paraigua d’un sentir religiós, els participants, organitzats en confraries i germanors, encoratgen aquest esperit, que traslladen als presents.
L’escena es repeteix a qualsevol racó d’Espanya, fins i tot a la nostra ciutat de Terrassa, amb l’alcalde present. Hi ha els qui projecten la mateixa imatge aquella del KKK ianqui. L’acció no té el mateix objectiu, però s’emmarca en la mateixa fi del grup com a acció de força davant de la resta de la comunitat. Molts mostren públicament la seva adhesió amb escenes de sentiment manifestament visible, normalment de dolor amb llàgrimes incloses.
Aquests rituals formen part de la cultura tribal per mantenir la creença de manera col·lectiva com a mostra al diferent que si vol ser un membre de ple dret a la comunitat, ha de ser “un d’ells”. És la força del grup sobre l’individu. La psicologia social hi entén molt, d’això.
És una eina molt potent per als que ostenten el poder a la comunitat, perquè la pressió és brutal sobre el diferent, qui qüestionarà la veracitat de la creença exposada davant tanta fermesa col·lectiva demostrada? Això tanca en gran part la porta a la llibertat i reflexió de l’individu sobre altres formes del pensament social. La classe dominant pot dormir tranquil·la, els vassalls estan responent com procedeix.
A Espanya en sabem molt, de tot això. La Santa Inquisició, del segle XII-XIX, va ser un exemple molt il·lustratiu per veure fins on eren capaços d’arribar. La fi d’imposar les normes de comportament es va consolidar sobre la base del terror amb la tortura i el crim. L’avanç del pensament social, generat per la mateixa evolució econòmica, entrava en contradicció amb les arrels inquisitorials de la cultura cristiana, per la qual cosa l’església va anar cedint alguna concessió al bé comú. Quan va intentar avançar més per l’evolució del pensament liberal i socialista a Europa, van actuar violentament, com va passar a la 2a República.
El factor principal desencadenant del cop d’estat del 18 de juliol del 1936 va ser el laïcisme de l’Estat Espanyol, reconegut a la Constitució de 9 de desembre del 1931. L’Església catòlica espanyola es va aixecar en armes amb les juntes de defensa, i posteriorment va donar suport a les organitzacions feixistes que es van consolidar durant els tres anys de guerra civil. Això ho van aconseguir acabant amb el col·lectiu professional de mestres de la república, part d’ells van ser assassinats pels falangistes.
Després, a la postguerra amb el franquisme fins al 1978, van forçar la religiositat de la societat civil, i van reactivar tota aquesta parafernàlia religiosa, i en democràcia s’ha potenciat més des de l’ensenyament privat i les subvencions des dels ajuntaments, les diputacions, i els governs autonòmics. La col·laboració del PSOE ha estat enorme en aquesta consolidació, que afecta la mateixa realitat política, per la incidència en el vot conservador i feixista.
La integració en aquesta pràctica religiosa de gran part de la classe política espanyola, de tots els nivells de l’Estat, ha fet un mal servei a l’essència que ha de regir aquesta democràcia, mantenint els càrrecs públics el laïcisme de la seva representació pública, en lloc d’anar a primera fila d’aquestes exposicions d’èxtasi col·lectiu. La fe religiosa ha de ser un dret de la persona en l’àmbit privat, i practicar el seu culte de la mateixa manera. L’espai públic és de tots, però en realitat hi ha minories que ho utilitzen de manera exclusiva respecte a la resta.
Que l’Església catòlica a Espanya gaudeixi del tracte de favor que té aquí des de la mateixa legislació tributària, que l’església s’ha apropiat de milers d’edificis que realment pertanyen a molts municipis i comunitats seglars, i que, per un error administratiu, amb la complicitat de l’Estat, s’hagin apoderat d’ells, és totalment indecent.
El poder heretat de l’església va ser un altre error de la Transició per part dels partits d’esquerres, quan veníem de 42 anys de règim feixista en què vivim a les nostres pròpies carns el paper que l’església va jugar en tots els aspectes de la vida de les persones, i exercint públicament el seu paper fiscalitzador policial/repressiu sobre la població civil.
Els centres educatius, abans del 1978, en la seva gran majoria eren privats, tant els promoguts per entitats civils com religioses, l’església era present a tots els col·legis. Amb l’arribada de la democràcia, la regularització dels centres educatius en mans privades va rebre un tracte superior al propi dels centres públics. Les aportacions als centres privats han estat creixents, any rere any.
Entre el 2010 i el 2020, les inversions públiques en l’ensenyament públic va tenir un increment del 2,09%, mentre que la destinada als centres concertats es va incrementar un 20,26%. A Espanya, hi ha aproximadament 28.613 centres educatius en total, dels quals 19.206 són públics i 9.407 són privats/concertats. El 32% dels alumnes de primària i secundària ja estan a centres privats o concertats.
Ara, 46 anys després, estem pagant les conseqüències de la ingerència global de l’Església catòlica, que ha aconseguit implantar-se sòlidament en les ments de les nostres generacions que de l’una a l’altra van alimentant els centres religiosos. A la nostra ciutat ara tenim un exemple molt il·lustratiu de com es manipula l’ensenyament per a altres fins aliens a ella, i a més finançat per tots nosaltres amb els nostres impostos. L’escola concertada Mare de Déu del Carme, situada a Can Roca, vinculada als carmelites. Estan controlats pel Moviment Neocatecumenal. Curiosament, va néixer els anys seixanta a la perifèria de Madrid. Un tal Kiko Argüello va declarar haver rebut un missatge de la Mare de Déu, en què ella li havia demanat formar comunitats cristianes sobre la base de l’evangelització.
Avui dia estan a més de 120 països del món, i tenen organitzats 97 seminaris Redemptoris Mater i 450 famílies missioneres. Es calcula que més d’un milió de persones havien format part de les seves més de 17.000 comunitats. A Espanya, 300.000 persones formen part d’aquestes comunitats.
És clar que aquesta estructura i el seu programa educatiu no tenen res a veure amb l’objectiu pedagògic de la nostra democràcia. És una organització estructurada com una secta i que viu una immersió creixent en la nostra educació pública. Els pares s’han adonat que els seus fills estan rebent una educació en què es justifica el nazisme europeu i el feixisme espanyol, justificant el cop d’estat del 1936, i donant explicacions als menors, que recorden, el que nosaltres sentíem, els anys de postguerra, pels mestres del franquisme.
Segons algunes mares han confirmat, se’ls diu: “Els dimonis s’emporten els nens que es porten malament. I que Freddie Mercury va agafar la sida perquè s’ho mereixia per ser gai”. En aquests documents, els alumnes han recollit comentaris de docents com els següents: “Es diu que el Valle de los Caídos va ser construït per esclaus; en realitat eren presoners voluntaris”, “Primo de Rivera era el cirurgià de ferro que Espanya tant esperava”.
Ara la qüestió a debatre és com impartint aquesta secta en tots els nivells educatius de primària i secundària, aquest ajuntament i aquesta Generalitat no han procedit urgentment a parar aquesta manipulació feixista dels nostres joves. Exigeixo que l’Ajuntament informi públicament i que doni informació i dades del finançament públic que han rebut, perquè, segons els mitjans de comunicació que han informat, aquesta secta del Moviment Neocatecumenal des del 2022 governa aquest centre educatiu privat-concertat. Aquí hi ha responsabilitats públiques molt greus. Senyor Ballart, en lloc d’anar cada dia de romiatges, boutiques i bars a fer-se la foto de torn per a Facebook, podria anar a visitar els centres educatius i reunir-se amb aquests feixistes perquè li expliquin el que estan fent amb els nostres joves. No és casual que Vox s’incrementés en vots entre el 2023 (8.300 vots a les municipals) i el 2024 (10.700 vots a les autonòmiques) a la nostra ciutat. Al feixisme no se l’ignora, sinó que se’l combat.