P: Quins són els principals signes d’alerta en el desenvolupament del llenguatge infantil?
R: La prevenció, detecció, diagnòstic i intervenció terapèutica en infants amb dificultats en el llenguatge infantil és essencial.
La comunicació és imprescindible per poder desenvolupar el llenguatge. Els signes d’alerta van per edats i, ens podem trobar a infants abans dels 12 mesos que no responen a sons o al seu nom.
A l’edat dels 12 mesos, on no hi ha balbuceig ni emet sons amb intenció comunicativa, tampoc té interès en jocs d’interacció amb una altra persona.
Ens trobem als 18 mesos en què no reconeix objectes familiars, no assenyala per demanar alguna cosa, no respon al seu nom, no imita gestos ni moviments i s’observa absència de gestos socials, entre altres signes d’alerta.
Als 24 mesos s’observa un vocabulari reduït, no mostra intenció comunicativa ni relació amb l’entorn i les expressions orals són simples.
Si s’identifica de forma precoç la pèrdua d’habilitats adquirides, la falta d’intenció comunicativa i reacció amb l’entorn, antecedents familiars de trastorns del llenguatge o del neurodesenvolupament és recomanable consultar amb un logopeda per valorar adequadament la situació i, si és necessari, iniciar una intervenció pel desenvolupament comunicatiu i social de l’infant. El temps és clau.
P: He patit un ictus i m’han quedat alteracions en la parla i en la deglució. La teràpia logopèdica em pot ajudar a la recuperació funcional?
R: Les alteracions relacionades amb la parla d’origen neurològic com l’ictus, s’anomena disàrtria.
Hi ha diferents tipus de disàrtria en funció de la localització de la lesió neurològica, de la mida d’aquesta, de l’edat del pacient, entre altres factors.
Aquestes alteracions que poden ocasionar problemes en l’articulació, la ressonància, el ritme, la veu i la melodia es treballen mitjançant teràpia logopèdica, sempre individualitzant cada cas en funció de les seves característiques, millorant notablement l’eficàcia comunicativa i la qualitat de la parla.
Pel que fa a les alteracions en la deglució, anomenada disfàgia ocasionada per múltiples factors en relació amb l’ictus, també ajuda la teràpia logopèdica a combatre les dificultats que pot presentar una persona afectada.
La logopèdia treballa per millorar l’eficàcia i la seguretat de la deglució mitjançant exercicis terapèutics, estratègies compensatòries, adaptacions en la dieta i en els líquids i, doncs, promoure una adequada qualitat de vida de la persona per prevenir complicacions associades.
P: La meva filla té maloclusió dental i respiració bucal. Quin impacte pot tenir això sobre la parla? Com pot intervenir-hi la logopèdia en col·laboració amb els ortodontistes?
R: La respiració bucal pot ser deguda a múltiples causes com una obstrucció nasal, alteracions anatòmiques orofacials, mals hàbits orals, hipertrofia amígdales, adenoides, fre lingual curt i/o constipats freqüents.
Aquest tipus de respiració comporta una mala posició lingual i, com a conseqüència, un desenvolupament ossi i de la musculatura inadequat que repercuteix en la maloclusió dental, afectant la masticació, deglució, dentició i, a vegades, la parla.
Un bon diagnòstic a temps reduirà conseqüències negatives en la cavitat oral de la persona.
Una maloclusió dental pot provocar distorsions articulatòries apicoalveolars així com dificultats en els fonemes sibilants, com la /s/ i fricatius, com la /f/.
En aquests casos, el logopeda treballa coordinadament amb l’ortodontista, ja que l’èxit de la teràpia es multiplica.
A vegades, l’ortodontista necessitarà la col·locació de dispositius per ajudar al bon desenvolupament orofacial i, la logopeda, treballa per reeducar miofuncionalment el patró deglutori per tal que sigui fisiològic i no interfereixi en la dentició, parla ni la funció respiratòria.
No és només qüestió d’estètica, sinó de salut.
P: Què és la presbifàgia? La logopèdia pot millorar la seguretat i qualitat de vida dels pacients d’edat avançada?
R: Quan parlem de presbifàgia fem referència als canvis fisiològics en la deglució associats al procés natural de l’envelliment.
A mesura que ens fem grans, patim canvis que poden desencadenar problemes en la deglució com reducció en la sensibilitat oral, més residus a nivell oral i faringi després de la deglució per menor capacitat de distensió i retracció de les parets faringies, canvis en la posició de l’os hioides i la laringe poden dificultar l’elevació laríngia i l’obertura de l’esfínter esofàgic superior, procés de masticació més alentit, menor força i mobilitat muscular.
També es produeix una dessincronització entre les fases voluntàries i involuntàries de la deglució, dificultats en l’inici de l’activació deglutòria, menor producció de saliva, canvis en el gust, l’olfacte i disminució en la qualitat dental i, disminució de la motilitat esofàgica, més coneguda com a presbiesòfag.
Per tots aquests motius, realitzar una exploració logopèdica oportuna en el moment que ocorre és clau per minvar efectes negatius en la salut de la persona.
La presbifàgia detectada a temps per un logopeda pot revertir els símptomes i evitar possibles complicacions a nivell respiratori, malnutricions o deshidratacions.
La disfàgia pot augmentar amb l’edat. No normalitzem la presbifàgia i la ingesta de farinetes com a única opció.
P: L’otorrinolaringòleg m’ha diagnosticat d’hipotonia de cordes vocals. Quan parlo m’he d’esforçar molt i gairebé no se’m sent la veu. Quin tipus de rehabilitació logopèdica em recomana?
R: La hipotonia de cordes vocals és una condició en què els músculs que controlen les cordes tenen el to reduït i això, pot afectar a la vegada, la respiració i inclús, a la deglució.
Aquesta condició pot comportar una veu dèbil, entretallada o quasi inaudible.
L’origen d’aquest tipus de condició pot ser neurològic, amb una paràlisi o parèsia del nervi laringi recurrent, malalties neurodegeneratives com la miastènia gravis, esclerosis lateral amiotròfica, Parkinson, entre d’altres.
Poden ser per causes miopàtiques, també funcionals com per exemple quan hi ha fatiga vocal per un ús excessiu de la veu o un mal ús vocal; així com l’envelliment, més conegut com a presbifonia.
La fatiga al parlar, la disminució del volum, la sensació d’esforçar-se per parlar són símptomes comuns que pateix la població i que, es poden treballar amb la reeducació logopèdica vocal.
La teràpia vocal sempre serà personalitzada a cada cas, ja que depèn de l’origen i de la gravetat del diagnòstic de l’otorrinolaringòleg.
Durant molts anys s’ha treballat la respiració de forma aïllada per la millora de la veu.
Tanmateix, se sap que la respiració està regulada principalment pel sistema nerviós autònom.
És per això que en funció de les característiques acústiques de la persona, el treball s’enfoca en la coordinació fonorespiratòria, ressonància, projecció de veu, entre altres tècniques específiques.
