Cristina Coll, historiadora i arqueòloga, ha descobert que la masia Marcet i l’ermita del Sagrat Cor de Jesús, l’ermita de Can Boada, podien no ser, respectivament, de
Lluís Muncunill i Josep Maria Coll i Bacardí. La troballa no és concloent, però la historiadora estableix “en un 80 o 85%” la probabilitat que els dos magnes edificis, emblemes locals del
Modernisme a Terrassa, siguin de
Pau Gorina Gabarró (Terrassa, 1888-1983), mestre d’obres de Muncunill. És a dir, que fos seva no sols la responsabilitat tècnica en la construcció sinó també la del disseny. La publicació de la troballa coincideix amb un moment clau en la història de l’ermita, que ha de passar de mans privades a l’Ajuntament quan estigui restaurada.
La
recerca ha estat desenvolupada per Cristina Coll per encàrrec d’una empresa. Pocs estudiosos havien aprofundit tant fins ara en l’autoria dels immobles, si bé Coll subratlla que l’arqueòleg municipal Antoni Moro ja havia apuntat la rellevància del paper de Pau Gorina en les construccions. “En el
catàleg es va atribuir l’ermita a Coll i Bacardí i així ha estat fins ara. Es va donar per fet”, indica la investigadora.
[caption id="attachment_499512" align="aligncenter" width="700"]
La capella està situada al carrer del Dos de Maig / ALBERTO TALLÓN[/caption]
Una clau indagatòria radicava en trobar el permís d’obres. Tampoc ella ha localitzat aquest document, però sí altres informacions que permeten anar més enllà de la mera prova indiciària. Ambdues
construccions estaven fora de la trama urbana, la qual cosa dilueix, segons la recerca, la necessitat d’un
permís d’obres en aquells temps, començaments del segle XX.
Pressupost
Un altre punt que sustenta la tesi de la investigadora: “El
pressupost final que Pau Gorina lliura a la família Marcet per a la masia recull la perimetría de distribució d’espais”. El fons documental de Pau Gorina està custodiat a l’Arxiu Històric i inclou els projectes de totes dues construccions, vinculades perquè ambdues són promogudes pels Marcet dins de la seva propietat a Can Boada.“Hi ha constància que Gorina va demanar pressupostos, i va elaborar una descripció de l’ermita. Era un mestre d’obres, però amb molts coneixements en haver treballat durant molt de temps amb Lluís Muncunill”, diu la
historiadora.
L’any oficial de construcció de l’ermita del
Sagrat Cor, amb un pressupost de 3.173 pesetes, és el 1910. El de la masia Marcet, el 1915. El temple fou erigit per decisió de Miquel Marcet Poal i el seu fill Josep, afegeix la historiadora. La capella té 10,40 metres de llargada per 4,70 d’amplada i la seva història està plagada de
singularitats que li han conferit una personalitat urbana marcada.
En primer lloc, la seva
ubicació, dalt d’un turó, aillada, entre la ronda de Ponent, el carrer del Dos de Maig i l’avinguda de Can Boada. Era a peu pla quan va néixer , però va esdevenir una mena de talaia de manera artificial, per causa de les explanacions dels terrenys als seu voltants per la construcció dels
transvasament de la riera del Palau després de les riuades del 1962 i per les obres d’urbanització del sector. Fins i tot va sobrevolar sobre l’ermita el perill de ser
enderrocada per procedir a l’edificació d’un bloc de pisos en el seu lloc, però aquella opció va ser destimada després de la ferma oposició veïnal.
[caption id="attachment_499514" align="aligncenter" width="700"]
Estat actual de la masia Marcet / ALBERTO TALLÓN[/caption]
Els anys 1960 la capella era sufragària de la parròquia de la Sagrada Família. S’hi feien misses dominicals i
catequesi. El temple va ser objecte d’una ampliació tirant a rude: s’hi va afegir un cobert per donar més cabuda a l’edifici. Barracó i temple van ser llocs de reunió de militants del
PSUC durant la dictadura.
L’agregat de maó va ser
demolit en els anys 1990, quan es van endreçar els voltants de l’ermita. Poc ha passat des de llavors, excepte el temps i la
deterioració, sobre tot l’ocasionada per actes vandàlics. A tall d’exemple,
pintades, danys en els reixats de ferro de l’entrada i forats producte de pedrades a la creu de trencadís. A dins, brutícia. L’ermita està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local, però es degradava any rere any. L’estiu del 2021 va ser repintada, restauració de mínims reclamada pel veïnat. A la tardor del mateix any es va saber que els propietaris es volien desprendre de la capella i la hi havien ofert a l’Ajuntament, que va estudiar-ne els usos i va decidir
acceptar-ne la cessió. L’ermita esdevindria un equipament públic.
La intenció era culminar el traspàs a finals del 2022, però les
negociacions i els tràmits eren lents. El febrer passat, l’Ajuntament va requerir els dos propietaris per fer les obres necessàries a l’ermita “a fi de mantenir-la en les degudes
condicions de seguretat, salubritat i adorn públic”.
Una tomba a dins
La resolució incloïa la comprovació de l’existència de
restes humanes a l’interior de la capella i, en cas afirmatiu, la presa de mesures legals i sanitàries per a la seva retirada. Les empreses van al·legar que aquesta última exigència respecte del mausoleu excedia la seva competència i el consistori ho va admetre. La retirada de restes, si n’hi ha, correspondrà a l’Ajuntament. En l’interior de la capella s’havia excavat un panteó familiar, del qual Pau Gorina en va fer referència en les seves notes. De l’obra funerària sols queda una
tomba humil, diu Coll: “Possiblement l’exterior més vistós va ser espoliat”.
El termini de les obres acabava el 2 de juliol, però les
companyies propietàries de la capella (dos fons al 50%) van demanar a l’Ajuntament una pròrroga d’un mes que li va ser concedida perquè, entre altres motius, els titulars mostraven així
predisposició a executar allò requerit. El consistori ha deixat clar que no acceptarà la cessió fins que no conclogui la rehabilitació. El nou termini, doncs, expira el 3 d’agost, però el fet que les obres encara no hagin començat convida a pensar en noves pròrrogues.
[caption id="attachment_435387" align="aligncenter" width="700"]
Interior de l'ermita / NEBRIDI ARÓZTEGUI[/caption]
És poc probable que a l’ermita hi hagi
restes mortals. “Seria una sorpresa”, apunta Antonio Amate, president de l’associació de veïns de
Can Boada del Pi, entitat que porta dècades pressionant per al manteniment de l’ermita i d’una masia, la
Marcet, en estat
ruïnós. “Anys enrere es comentava que allà estava enterrada l’àvia dels antics propietaris (els terratinents que després va vendre les propietats), però estem segurs que aquestes restes van ser retirades per la família quan es van mudar a la ciutat i van cedir la masia al masover”, conclou Amate.
L’Ajuntament ha instat els propietaris de l’ermita a, entre altres
obres, restituir la capa de morter de la coberta, sanejar i segellar les seves esquerdes, netejar i esbrossar els canals perimetrals i repintar les parets exteriors i reparar les interiors. També s’han de
sanejar el formigó i el ferro deteriorat en la part superior de la façana, conservar la reixa de ferro (en falta una peça), netejar els elements d’obra vista, reposar les peces de
ceràmica de la creu, restaurar el
campanar, reconstruir dibuixos i netejar el paviment.
Històries i futur
L’ermita és un dels
145 edificis catalogats a Terrassa. Forma part de pla especial de protecció del patrimoni històric i arquitectònic de la ciutat, amb fitxa E.10, i de l’Inventari de Patrimoni Arqueològic Català, amb el número 28258. L’ermita consta d’una nau amb coberta amb volta parabòlica de maó pla. L’absis és hexagonal, amb tres voltes apuntades, segons descriu la direcció general de Patrimoni de la Generalitat.
La intenció de l’Ajuntament és destinar la capella del Sagrat Cor, ubicada al carrer del Dos de Maig, a la
colla de foc del barri, Drac i Bruixes de Can Boada.
L’any 1986, la
campana de la capella va ser retirada i amagada en un domicili particular perquè uns brètols s’hi enfilaven sovint i la tocaven de nit. Després va ser retornada tornar al seu lloc.
