Algunes trajectòries tenen vessants diversos que, ben mirat, tenen sempre un atractiu, siguin plegades o específi cament. En aquesta tessitura es troba Anna Murià i Romaní (Barcelona, 21 d’abril de 1904 - Terrassa, 27 de setembre de 2002), amb un bagatge a sobre més que notable en el camp de les lletres i, a més, amb una vivència també més que interessant en el seu exili quan va acabar la Guerra Civil.
Tot i la seva destacada aportació a la literatura, en principi semblava que el seu futur aniria cap a un altre camí, ja que es va formar en comerç, comptabilitat i anglès. “No sempre acabes dedicant-te al que estudies. Va anar així i tota formació sempre és benvinguda. Aprendre és una de les millors maneres de progressar”, apunta.
Les seves inquietuds polítiques van emergir des que era jove i va passar per diferents agrupacions com Acció Catalana, Esquerra Republicana o Estat Català. “Aquest afany em sortia de dins i de seguida em vaig involucrar en la defensa de causes que considerava que eren justes”, manifesta. En aquest camp va ser molt activa i va participar en campanyes com la que demanava ajudes per als presos dels fets del 6 d’octubre del 1934, o en la recollida de signatures reivindicant l’Estatut de Catalunya.
Amb coŀlaboracions
La seva relació amb l’escriptura va tenir un inici amb coŀ laboracions a publicacions com “La Dona Catalana”, “La Rambla”, “La Nau”, “Meridià” o “Diari de Catalunya”. “Vaig començar a escriure amb moltes ganes i m’agradava que algú hi confi és i els plasmés en els seus mitjans”, afirma. Les seves primeres noveŀles, “Joana Mas”, de l’any 1933, i “La peixera”, de 1938, la van confi rmar en la direcció d’escriure.
També publicar assaigs com “La revolució moral”, de 1934, o “El 6 d’octubre i el 19 de juliol, de 1937. “Escriure no només és posar paraules i ordenar-les. Les paraules poden dir molt o poden dir molt poc, el més important és el seu sentit”, assenyala.
La Guerra Civil va irrompre en la seva vida, com en la de tothom, i va treballar com a secretària de la Institució de les Lletres Catalanes, amb tasques a l’arxiu de premsa i altres, com en la primera tramesa de biblioteques en el front. “Quin mal que fa una guerra. Qui no n’ha viscut cap no es pot fer a la idea del mal, de la destrucció i de les penúries que es passen. Tant de bo no n’hi hagués mai més cap, però em fa l’efecte que no hi ha manera, continua aquest delit de fer-se mal els uns als altres”, comenta.
La seva implicació la va dur a un inevitable exili, només una mica amable perquè va ser quan va conèixer l’Agustí Bartra, qui es convertiria en la seva parella. L’any 1939, amb la seva família, van marxar a França, però aquí no s’aturaria aquesta aventura lluny de casa. “És dur, molt dur. Després, el destí et posa a davant persones meravelloses, com l’Agustí, però trobava a faltar molts llocs i moltes situacions que, per desgràcia, estaven lluny”, recorda.
La seva residència
L’any 1940 es van traslladar a la República Dominicana i més tard van passar per Cuba i Mèxic, país on van establir la seva residència durant trenta anys, i també van fer algunes estades pels Estats Units. Allà va exercir de traductora d’anglès i francès, però també va coŀ laborar sovint a les revistes de l’exili català a Amèrica. A més, va escriure narracions i altres llibres. “A Mèxic, es pot dir, vam viure uns anys molt complets, encara que fos un lloc molt més lluny de la nostra terra”.
L’any 1970 van decidir tornar a Catalunya, primera Barcelona i, un temps després, a Terrassa. De tornada, va continuar la seva producció literària sense descans, amb llibres i coŀ laboracions. “Sense escriure no sabria què fer. És com una necessitat que et surt de dins i que et transporta a mons increïbles”, explica.
