Aquells capellans "rojos" de la parròquia de Sant Llorenç, Ègara i Les Arenes, i la "comunitat cristiana" de llavors, tenen una placa d'homenatge en el lloc on va passar tot. En realitat, en el lloc de Terrassa al voltant del qual van pivotar moltes coses. Josep Ricart, jesuïta, un d'aquells capellans "rojos", ha rememorat que "les homilies eren com a bombes", però entengui's la llicència; com a bombes en el sentit de consciència de la força potencial, de la necessitat d'esborrar-les i reescriure-les, d'artefacte de tensió, de "colom de pólvora" a la manera del poema de Cortázar. I en una butaca preparada ad hoc, el policia que apuntava comentaris en una llibreta; a vegades, els policies que gravaven el que passava i sempre, "aquesta por que era boira espessa que tot ho omplia", com ha descrit l'historiador Joan Coma aquella atmosfera dels anys 60 del segle passat.
Dins dels actes del Primer de Maig d'enguany, CCOO de Catalunya i l'Ajuntament de Terrassa han organitzat un acte d'homenatge als capellans i a la comunitat cristiana "que van desenvolupar una tasca d'atenció a les persones menys afavorides de Sant Llorenç, Ègara i les Arenes, i l'aixopluc als moviments socials, sindicals i polítics d'aquests barris durant la dictadura franquista".
S'ha col.locat una placa commemorativa a la façana de la parròquia. A la peça es pot llegir "Plaça de la Immaculada, 1963". I a sota, l'explicació, l'apel·lació a la memòria i al reconeixement als capellans i la comunitat cristiana que, compromesos amb els problemes del seu entorn, "es van implicar en la defensa de la millora de la vida de les famílies treballadores i en la lluita per la justícia social, les llibertats i els drets democràtics". Perquè aquesta parròquia, la de Sant Llorenç, que englobava també Ègara i les Arenes, va ser aixopluc "de moviments veïnals, juvenils, sindicals i polítics", i els sacerdots, alguns d'ells enviats allà "per domar a la fera", van sortir carabassa, i el que van fer va ser assumir reivindicacions, compartir lluites i fer realitat "els ideals del Concili Vaticà II d'una església renovada i oberta a tothom".
Trobades i abraçades, un nus de memòries
Això resa la placa instal·lada en la façana de la parròquia. Però això d'aquest dimarts ha estat molt més que la descoberta d'una placa. Ha estat un fragor de trobades i abraçades, un nus de memòries, una semblança col·lectiva. Ja queden pocs protagonistes d'allò, però alguns d'aquests pocs eren allà, a la plaça. Josep Ricart, per exemple, aquell jesuïta que va arribar a Terrassa a finals dels 60; aquell capellà que, com el seu company Joan Rofes, va renunciar al seu salari eclesiàstic per guanyar-se la vida com a obrer manual. El Josep estava en el seu lloc de feina, a l'empresa Saifa Keller, quan va venir a buscar-lo la policia. "I em van portar pres directament a Carabanchel, amb el que duia posat, condemnat perquè m'havien imposat una multa de 250.000 pessetes que, és clar, no podia pagar. Estava destinat a la presó de Zamora, però ja estava plena". Ricart fins i tot va escriure i publicar un llibre: "Egara, una parroquia obrera bajo el franquismo". El duia sota el braç aquest dimarts.
Ai, aquelles homilies-artefacte, aquella comunitat "oberta a la joventut", aquella església que era "la casa de tots", com ha comentat Pepi Vera, joveneta en aquell temps, però ja militant activa, que ha participat en l'acte després de Pep Ricart i després de Joan Coma.
Coma, membre de la Comissió de Pedagogia de la Memòria ACPEPF, ha pronunciat una miniponència sobre la parròquia, sobre aquells que la van impulsar malgrat la boira espessa i malgrat una Església oficial "que era un pilar del règim franquista". Per tot això, per la boira, sobretot, "qualsevol acció nímia requeria molta valentia" en aquella Terrassa de creixement anàrquic i en aquells nuclis de població: les Arenes, barri "de cases d'autoconstrucció, per dir-ho amb afecte, encara que si parléssim de barraques no enganyaríem a ningú. Un barri de 700 o 800 barraques"; Ègara, amb les seves casetes aixecades dècades enrere; Sant Llorenç, el primer gran barri de pisos-dormitori de Terrassa juntament amb Montserrat. I al mig, "una riera immensa i molts buits". I en el 1962, la riuada "que va arrasar el sud d'Ègara, deixant-lo planxat".
- Homenatge a capellans
- Nebridi Aróztegui
S'obrien pas a poc a poc canvis per descosir "aquella Església tridentina, jeràrquica" i substituir-la "per una més oberta, més pròxima", segons Coma. Van arribar, es van ajuntar, es van cohesionar, capellans "que reivindicaven els valors evangèlics i reivindicaven portar-los a la pràctica amb coherència. Això era una tasca titànica". Corria l'any 1963. Coma ha recordat molts d'aquells sacerdots, sense por de deixar-se noms, perquè millor és deixar-se alguns noms, tot i ressaltant-ne el reconeixement, que no nomenar ningú: Damià Sánchez Bustamante, Joan Rofes, Josep Ricart, Alejandro García Durán, Ferran Sans, Quim Garrich, que en la parròquia i fora d'ella, van esdevenir "palenque de la subversión", com els definia un informe policial.
"I em van portar pres directament a Carabanchel, amb el que duia posat, condemnat perquè m'havien imposat una multa de 250.000 pessetes que, és clar, no podia pagar", ha rememorat el jesuïta Josep Ricart
Van revolucionar la litúrgia, van suprimir aranzels per celebrar sagraments, "es van acabar els nens vestits de 'marinerito' i les nenes de Sissí en les comunions". Tots amb la mateixa túnica. Joan Coma va travessar de nen, abillat així, la plaça de la Immaculada. Els capellans van ser vilipendiats, amenaçats, agredits. "A Joan Rofes el van anar a buscar una vegada a la sortida de la feina", ha recalcat l'historiador. La nit de Nadal de 1973, la plaça es va omplir de vehicles policials i 17 inspectors van escorcollar la parròquia. Buscaven material, i el van trobar, però no van localitzar la documentació principal: fitxers. Aquests estaven ben ocults en el recinte. Els capellans, emmanillats, esperaven asseguts en els bancs. Abans de ser traslladats a la comissaria, van mastegar i es van empassar papers. I allà, a dependències policials, algú va clavar una insígnia de les Joventuts Comunistes darrere d'un retrat de Francisco Franco.
Excés d'autocrítica
"La parròquia va ser refugi i la comunitat cristiana va estar atenta al patiment", ha assenyalat Montserrat Caupena, regidora de Memòria Democràtica i Afers Religiosos, abans de donar les gràcies "a aquells valents i aquelles valentes" que van esdevenir "aixopluc d'esperança". A partir d'aquest dimarts, la plaça de la Immaculada és "un espai de record viu". Ivan Ramos, secretari general de CCOO del Vallès Occidental i Catalunya Central, ha subratllat la militància de molts d'aquells capellans en el sindicat (Ricart n'era dirigent, i militant del PSUC), la seva dignitat: "El millor reconeixement és no defallir. Som hereus i hereves de molta gent valenta que es va jugar la pell".
Alguns d'aquells preveres van penjar els hàbits i es van casar. Avançaven els anys 70. El grup es va dissoldre i el va dominar "un excés d'autocrítica", segons l'historiador. Van ser massa durs amb els mateixos. Van decidir fer una enquesta entre els membres de la comunitat per saber més, per endinsar-se més en la reflexió. Què havia passat?
Una parella va respondre: ""Estàveu al costat de la gent, al costat del poble", ha recordat Joan Coma amb la veu trencada. Aquella parella eren els seus pares.
