Dues dones i una nena van ser enterrades plegades, en una sola fossa i amb els cossos superposats, al cementiri de Sant Pere en ple segle XIV. Gairebé set segles després, la genètica ha posat nom a la causa de la seva mort: la pesta negra, l’epidèmia que va delmar Europa a partir del 1348. Investigadors del Grup de Recerca en Antropologia Biològica (GREAB) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) han presentat aquest dijous la troballa sobre el terreny on va aparèixer la fossa. Amb aquest estudi, Terrassa se suma als pocs llocs de Catalunya on l’arqueologia ha pogut documentar la malaltia.
Les restes es van localitzar durant les excavacions de les obres del pla director de la Seu d’Ègara, que es van fer entre el 2001 i el 2009 i en què van sortir un miler d’enterraments. Al principi, es va pensar que era una família, perquè hi havia dos adults i un infant. “Ha estat arran de la proposta que ens van fer des de l’Autònoma que hem pogut deduir que no es tracta d’una unitat familiar, sinó d’una sepultura de pesta”, ha explicat M. Gemma Garcia, arqueòloga municipal, que admet que la manera de treballar ha canviat molt: “Probablement el 2001 o el 2002 jo no excavaria com ho faria ara”.
Xavier Jordana, professor agregat de la Unitat d’Antropologia Biològica de la UAB, ha parlat d’un enterrament “triple simultani”, poc habitual en aquest jaciment. “Vol dir que eren tres persones que van ser enterrades en el mateix moment i, per tant, van morir en el mateix moment. Quan ens trobem amb aquest tipus d’enterraments, normalment pensem en una mortalitat que diem catastròfica, un esdeveniment que pot ser violent o epidèmic”, ha detallat. Cap dels esquelets no presenta traumatismes, cosa que descarta una mort violenta, i la datació per carboni 14 situa la sepultura entre el 1302 i el 1368, uns anys que coincideixen amb l’arribada de la pesta negra a Catalunya, a la primavera del 1348.
La confirmació ha arribat de l’ADN de les dents. “En un dels individus hem estat capaços d’identificar un petit trosset del genoma de Yersinia pestis, que és el bacteri responsable de la pesta”, ha assenyalat Cristina Santos, professora titular de la Unitat d’Antropologia Biològica i directora del laboratori de paleogenòmica de la UAB. Les dues dones tenien entre 30 i 40 anys i la nena, uns vuit. La genètica també ha revelat que no hi havia cap vincle familiar entre elles. La recerca forma part del treball de final de màster d’Águeda Calvo Muiños, dirigit per Santos, Jordana i Daniel R. Cuesta-Aguirre.
Segons Garcia, la posició dels cossos permet saber l’ordre en què les van sepultar. “Jo crec que la nena és la primera que sepulten, perquè és la que queda tapada per dues de les adultes. Una li queda mig a sobre i l’altra, literalment a sobre”, ha descrit.
Enterrades amb cura
Per a l’arqueòloga municipal, la troballa desmunta un tòpic. “En el nostre imaginari cinematogràfic, la pesta s’associa a foscor, a enterraments de mala manera, a cossos que es tiren, a fosses estranyes. I això ens està dient que hi havia una cura a l’hora d’enterrar els cossos. Estan ben posicionats i estan sepultats en un cementiri parroquial, no a les afores de la ciutat ni en un context amagat”, ha remarcat. “No sabem si hi va haver vetlles o un funeral, potser va ser una petita cerimònia, però hi va haver una cura”.
“Els paral·lels que tenim a Europa, sobretot a Anglaterra, ens parlen de cementiris propis per als morts de la pesta negra, no del mateix cementiri parroquial”, ha subratllat Santos. La investigadora considera aquest patró, que el GREAB també ha observat en altres parròquies catalanes, “una novetat per a l’arqueologia i l’antropologia europees”.
Fins ara, a Terrassa, la pesta negra era un episodi conegut pels documents, però sense rastre arqueològic. “Arqueològicament és molt complicat, perquè no hi ha lesions físiques a l’os”, ha advertit Garcia. A Catalunya, l’arqueòloga només compta tres precedents: Sant Just i Pastor de Barcelona, el castell de Besora i Cal Pa i Figues, a Vilafranca del Penedès, els dos últims estudiats també pel GREAB.
Pescar ADN en una dent
Sense la paleogenòmica, aquesta identificació no hauria estat possible. “La pesta és una infecció aguda que no deixa lesions als ossos. L’única manera de determinar que aquestes persones van morir d’aquest bacteri és fent anàlisis genètiques”, han indicat els investigadors. “Fa 10 o 15 anys podíem intentar identificar una zona concreta del bacteri, però sempre partint d’una hipòtesi molt tancada. En canvi, ara tenim la possibilitat de fer una anàlisi de tots els possibles patògens que hi ha en un individu”, han afegit. El procés comença amb una dent: l’equip la talla, n’extreu la polpa i la tritura. “Estem parlant de 50 mil·ligrams de pols de dent”.
La major part de l’ADN que se n’obté és de l’entorn on reposava el cos, i cal destriar-ne la part útil. “Això és com pescar aquestes petites molècules que realment ens interessen”, ha il·lustrat Santos.
- Les tres víctimes de la pesta negra en el moment de la troballa
Més víctimes per descobrir
L’enterrament triple no seria un cas aïllat. L’equip ha identificat a la Seu d’Ègara altres fosses similars i coetànies, que s’analitzaran properament. Els científics estan “convençudíssims” que el conjunt guarda més morts de la pesta. “Creiem que la mortalitat va ser molt alta en aquell moment”, ha raonat Santos. L’epidèmia va reduir aproximadament a la meitat la població europea.
De fet, a escala genètica la feina tot just comença. A banda d’aquestes tres víctimes, només s’han analitzat les restes de les dues dones enterrades amb els seus nadons en època carolíngia, entre els segles IX i X, protagonistes de l’exposició “Maternitat interrompuda” el 2025. L’ADN ha confirmat que “realment són mares i fills”, ha explicat Santos. Els investigadors volen continuar, tot i que avisen que són “estudis econòmicament molt costosos”.
El potencial, però, és gran: el cementiri va acollir enterraments des del segle IV fins que es va desmantellar, a principis del segle XX, i aquesta continuïtat obre fins i tot altres possibilitats. “Podríem arribar a detectar, i això és molt hipotètic, la primera pandèmia, que seria la pesta de Justinià”, ha apuntat Santos. De moment no se n’ha identificat cap cas a Catalunya, i a la resta d’Espanya n’hi ha tres. “És un jaciment molt interessant, en què cal seguir invertint i estudiant”, ha reivindicat.
Garcia, per la seva banda, ha agraït la feina de la UAB: "Això és capdavanter. L’arqueologia de la pesta a Catalunya és molt incipient i molt pocs jaciments la tenen".
