Publicitat
Terrassa

“Vam rodar sense demanar permís”

Publicitat

El gadità Lorenzo Benítez és periodista, realitzador de documentals i col·laborador d’ONGs que treballen en temes de drets humans. Aquesta setmana ha estat a Terrassa presentant la seva pel·lícula “Madres invisibles”, en un acte organitzat conjuntament per Amics dels Infants del Marroc i Amics de les Arts i Joventuts Musicals.

De què tracta “Madres invisibles”?
De la discriminació i estigmatització que pareixen les mares solteres i els seus fills al Marroc. En cap moment volíem jutjar sinó mostrar testimonis, sempre de manera molt respectuosa amb la intimitat de les protagonistes.

Per què va triar aquest tema?
En aquests moments d’augment de les actituds xenòfobes i masclistes, fins i tot des dels partits i les institucions, és necessari conèixer millor l’altre. La pel·lícula parteix del respecte i la curiositat per les dones del món musulmà, a les que gairebé desconeixem al nostre país.

Com va néixer el projecte?
Col·laboro amb l’associació Pro Drets Humans d’Andalusia i a través d’ells vaig conèixer el col·lectiu “100 x 100 mamas” de Tànger, que assisteix les mares solteres. Hi vaig establir una relació de confiança i vaig descobrir tot un món ple d’històries dramàtiques, una realitat de vegades desconeguda pels propis marroquins.

Per què?
Al Marroc les relacions sexuals fora del matrimoni no només són pecat, també són il·legals, si més no per a les dones. Comporten penes de presó i, encara que no se solen fer efectives, les dones que han tingut fills sense estar casades queden estigmatitzades i les tracten com si fossin prostitutes. Han de marxar de casa i moltes no arriben a reconciliar-se mai amb les seves famílies.

Va ser fàcil trobar la protagonista?
Moltes dones no volien sortir. La Hafida i la Najia van assumir el repte. La Hafida va haver d’abandonar casa seva i marxar de la ciutat on vivia quan es va quedar embarassada. I està amenaçada pel seu germà. Ara és educadora de prostitutes i dóna tallers per a joves sobre educació sexual i reproducció. La Najia és una ex-drogadicta rehabilitada que ara també treballa com a educadora.

Entenc que tenen relació amb el col·lectiu “100 x 100 mamas”.
Sí, i també amb l’ONG Solidarité Féminine. Aquestes associacions de dones ajuden les mares solteres, les informen dels seus drets i les acompanyen en el procés. I lluiten per fer sentir la seva veu i perque les autoritats les tinguin en compte. Pensi que abans a Tànger la policia anava als hospitals i assistia als parts de les mares solteres, violant la seva intimitat.

Publicitat

Com ho justificaven?
Deien que era per prevenir el tràfic il·legal de bebès. Elles han aconseguit acabar amb aquest costum. Ara els hospitals, quan ingressa una dona soltera que està de part, a qui truquen és a les dones d’aquests col·lectius.

Ha dit a la presentació que van rodar sense permisos.
Al Marroc donen tots els permisos del món per rodar superproduccions de Hollywood però no deixen fer pel·lícules compromeses socialment i políticament. Demanar permisos de rodatge hauria estat massa arriscat. Només en vam demanar per rodar en un hospital i no ens van deixar.

Van tenir més problemes?
Petits problemes. Per exemple, a la duana ens van tenir l’equip retingut cinc dies. I els veïns del barri de Bendibane, a Tànger, es van queixar i vam haver d’anar a parlar amb el “kaid”, el cap de districte. I rodant en un tren, la policia ens va venir a demanar els papers. Els vam dir que filmàvem un vídeo familiar.

Va ser fàcil la comunicació amb les protagonistes?
De vegades filmàvem i jo no sabia què estaven dient. Sort de la Zoubida, una amiga del Rif que ens feia de traductora. A l’equip tècnic hi havia paritat d’homes i dones. Em va semblar important que hi hagués una presència important de dones per generar confiança amb les testimonis. Un equip només masculí hauria estat massa invasiu perque el tema era molt delicat. I el guió el vaig escriure en col·laboració amb Helena Madico, que també és assessora de gènere. Vam fer dos anys d’investigació prèvia.

Han presentat el documental en molts festivals?
Hem anat a una vintena. Per exemple, a Documenta Madrid, a Beirut, Buenos Aires, Sevilla… I l’hem venut a televisions de Suïssa, Àustria i Mèxic,

Quin és el seu proper projecte?
Acabo de muntar una productora, Antonia Films, amb la realitzadora nicaragüenca Mercedes Moncada amb l’objectiu de fer documentals creatius connectats amb la realitat i les emocions humanes. N’estem preparant un sobre la descolonització de la Guinea espanyola.

Publicitat
To Top