Ander Mataró (Barcelona, 2001) és l’actor principal d’“Alan, el musical”.
És inevitable que et preguntem sobre el paral•lelisme entre l’Alan i tu mateix... Soc un actor trans. Però he tingut una transició molt diferent de la de l’Alan. En aquest sentit, no hi tenim gaire a veure. Però és important, tant per al col·lectiu com per a la conscienciació, dir que l’obra l’interpreta un actor trans.
Creus que aquest paper (el del personatge real de l’Alan) només el podia interpretar un noi trans? I no pas algú cis? Crec que és important. Cada cop hi ha més històries sobre aquest col·lectiu (que és minoritari). I les hem de protagonitzar nosaltres, perquè existim. I més parlant un cas real.
A parer teu, s’han fet prou sèries, teatres, films... Sobre temàtica trans? Cada cop les coses van millor, però falta molt. Està molt bé que es posin aquestes històries davant la taula. El musical té moments molt durs, però també altres de molt tendres. I amb un format musical també ajuda, perquè vagi calant el missatge a la societat, perquè siguin més conscients i respectuosos.
Les persones trans estan involuntàriament en el centre del debat sobre quin camí ha de prendre el feminisme: Terf, feminismes transinclusiu... Tu com ho vius? És feixuc? Jo estic com a l’altra banda, perquè no soc una dona trans, sinó un noi trans. Els homes trans són homes, les dones trans són dones. Encara ens queda fer camí, com a societat. És una qüestió de respecte, no té més. És la base de tot.
Feu molts de bolos a les escoles? És un teatre per obrir consciències? Espero que sí. Els bolos escolars tenen molt bona acollida. I intentem fer sempre un col·loqui posterior. I veus reflexions diferents. Gent que s’hi sent més a prop, gent que ho viu molt més llunyà. És un espectacle que, per molt lluny que estiguis d’aquesta temàtica, sempret’emportes alguna cosa a casa. Hi ha molta gent que és pare amb fills adolescents, que no els expliquen les coses. Hi ha molts avis, hi ha gent que ha patit bullying, gent que n’ha fet... Tu pots treure lectures diferents. Depenent de l’edat es fan lectures diferents.
I què en em fem, dels bullis? Càstig perpetu? Els intentem recuperar? És molt complex, molt complicat. A les escoles ens ho diuen: els manquen eines. Jo també soc profe i em passa el mateix. No tinc els nens totes les hores del dia... I a més a més, cada nen és un cas únic! Així que al final se t’escapen coses. Sovint és difícil detectar els casos de bullying. I fins i tot un cop te n’assabentes, és difícil gestionar-ho. “Alan” no canviarà el món. Però potser posa una llavor de reflexió, en aquelles persones que venen al teatre, per ser millors persones. A poc a poc, amb les entitats contra l’assetjament escolar, anirem trobant eines. Amb “Alan”, m’he trobat que quan sortim de l’espectacle i parlem amb la gent, hi ha molt més bullying del que em pensava. I mira que soc una persona conscienciada! Et sorprén molt la de quantitat de gent que ha patit bullying o en pateix.
Segur que sempre hi haurà hagut bullying... Però avui en dia, creus que els nois estan sorgint més antifeministes que mai, més d’extrema dreta, a rebuf de les xarxes socials? Cada generació té les seves coses. Tot és molt cíclic. Quan puja molt una banda, després puja la contrària. No penso que hàgim anat enrere. Com a societat hem fet una evolució. Ara es parla més del tema, hi ha més mitjans de comunicació i ens adonem dels casos abans. Abans la gent també ho patia, aquestes coses, però no sortia al carrer a explicar-les.
Com és la relació amb l’Ester Albert, mare real de l’Alan? Creus que ha mitigat una mica el seu patiment, donant-li un sentit de lluita a la memòria del seu fill? La Mar i el Mateu van fer tot el procés de creació amb ella, des de l’inici, parlant amb ella. Jo la vaig conèixer uns mesos abans d’estrenar l’obra, perquè vam coincidir en un acte al Teatre Romea. Ester és un amor, molt forta. Estic molt content d’haver-la conegut. És una persona preciosa i ha estat molt enriquidors. Al final estàs explicant no només la història del seu fill, sinó la seva història com a mare! I això és “heavie”. No estàs explicant la història d’un personatge fictici. Jo crec que amb ella li agrada molt, l’espectacle, fet que és una bona notícia. Ha estat un procés molt compartit, molt maco. I això és molt guai.
El persoantge de Batman és molt present a l’iobra, perque li agradava molt a l’Alan. Significa això que ell també era un superheroi? O podem ser vulnerables i no podem amb tot? Batman és el símbol de l’Alan. Ell deia una frase que era “Com a heroi, no em fareu tot el mal que m’he fet com a persona”. Els superherois poden amb tot i ell ho intentava. La seva mare ha continuat amb el llegat. “L’Alan no hi és, però jo seguiré lluitant”. Ella és una activista. La més lluitadora de totes. Durant tot l’espectacle l’Alan té una gorra, que simbolitza la seva protecció. Quan la porta, se sent segur, sota protecció. I quan es treu la gorra, passen coses.
Li passen coses tant xungues que acabarem plorant? Avui hauríem de venir al teatre amb un paquet de Kleenex? Sí, hauríeu de venir amb un paquet de Kleneex. Es una història trista. Però també hi ha molts moments on rius. És descobreixen moltes coses. L’obra ensenya que la família de l’Alan era una família normal, que feien coses normals. I que tenien moments superfeliços. Però la societat va acabar fent això amb l’Alan. L’Alan va patir moltíssim. Però hi ha de tot, a l’espectacle.
